Escenes de Susqueda (2): el cos incorrupte

Any 1966.

Enfi­lat dalt la teu­lada, va arren­cant les teu­les i les va api­lo­nant per bai­xar-les i car­re­gar-les al remolc del petit camió que tenen a punt. No es poden des­a­pro­fi­tar les teu­les ni tam­poc els cai­rats bons, els de roure. Mala­gua­nyats. Aviat, que­da­ran sota l’aigua. L’Àngel, amb setze anys, jove i àgil, tre­ba­lla sense la recança que tenen altres dels homes que tra­gi­nen teu­les i eines cap als remolcs. Ell no és del poble de Sus­queda, ni ha hagut de dei­xar la casa on va néixer i viure, com sí que els passa a d’altres que han d’aban­do­nar casa i camps perquè uns homes vin­guts de fora aca­bin les obres de la presa —que tallarà el curs del riu Ter a un cen­te­nar de quilòmetres de la desem­bo­ca­dura al Medi­ter­rani— i facin el gran embas­sa­ment que, segons diuen, serà molt bene­ficiós per a tot­hom. Això es veurà amb el temps. L’obra ja s’ha empor­tat la vida de 33 obrers, que un dia tin­dran el seu nom gra­vat eter­na­ment en un monòlit. Ara, Sus­queda, encla­vat sota les cin­gle­res pre­pi­ri­nen­ques del Coll­sa­ca­bra, el Far i Rupit, a la vora del riu Ter, amb ter­res fèrtils i bos­cos pro­duc­tius —que començaven a ser popu­lars entre els excur­si­o­nis­tes bar­ce­lo­nins—, es va con­ver­tint en un poble fan­tasma. Tot­hom l’ha aban­do­nat. Només una dona, la Gallussa, refu­gi­ada en una caseta dels obrers al cos­tat del pont de l’encre­ua­ment de la car­re­tera del Coll, encara es resis­teix a mar­xar, com si esperés un mira­cle. Però el mira­cle no arri­barà. I ella també haurà d’aca­bar mar­xant, perquè aviat tots els edi­fi­cis i casa seva també seran sota l’aigua. Aviat, tot serà negat. Ja no hi ha cam­pa­nes que toquin les hores, ni a mort, ni a missa... Les cam­pa­nes, diuen, les han venu­des, i els papers de la parròquia i els sants de l’església, els volun­ta­ris els van anar a dur a l’hos­tal de la Codina, que se salva de les aigües perquè és més avall de la presa. L’Àngel encara recorda com van tra­gi­nar la imatge de Sant Isi­dre, amb un braç que li sor­tia per la fines­tra del cotxe perquè no cabia sen­cer a dins. Era digne de veure. De sobte, se sen­ten excla­ma­ci­ons i una cridòria de la part del cemen­tiri. El jove Àngel deixa les teu­les i s’acosta a veure què passa. Allà hi ha un grup de gent que s’ocupa de res­ca­tar de les aigües els difunts del cemen­tiri de Sus­queda per tras­lla­dar-los cap a Amer.

Les excla­ma­ci­ons mig de sor­presa, espant i fas­ci­nació les ha aixe­ca­des la visió d’una difunta, que sem­bla que ha con­ju­rat la mort i s’ha lliu­rat de la cor­rupció del cos. El que tenen davant no és un esque­let ni un cadàver putre­facte, sinó el cos d’una noia jove i bonica, i es fa difícil pen­sar que fa vint anys que va ser enter­rada. Tot­hom que la conei­xia iden­ti­fica la noia, que un dia de festa, a la sor­tida del ball, va caure morta

El cos s’ha con­ser­vat intacte. Un procés de momi­fi­cació que a alguns els sem­bla un mira­cle. L’escena no se’ls obli­darà mai.