“És un monstre i li ha de caure la pena màxima”

La Blanca Gutiérrez és una veïna de Girona que el 2002 va haver de fer de jurat popular en el judici contra José Luis Cumbreño, el veí de Maçanet de la Selva que va estrangular la seva companya, Gloria Caridad Falcón, i la va anar a enterrar en un bosc. I el veredicte de la Blanca i les altres cinc dones i els tres homes del jurat va ser de culpable d’assassinat i Cumbreño va ser condemnat a 15 anys de presó. Ara, 21 anys després, la Blanca Gutiérrez ha hagut d’iniciar una lluita perquè uns altres jurats facin condemnar l’home que ha assassinat la seva filla Carla, de 27 anys: Toni Montpart Tejada, un amic que no es resignava a ser només el seu amic. Després del crim, a comissaria, quan els Mossos li van comunicar que podia comparèixer a la causa amb un advocat per fer l’acusació contra Montpart, ho va tenir clar i va trucar a Carles Monguilod, el lletrat que el 2002 va defensar Cumbreño. I li ha encomanat que acusi Montpart amb la mateixa tenacitat i duresa que va veure que defensava Cumbreño. Blanca Gutiérrez no vol que quedi cap escletxa en la investigació i que es condemni Montpart per tots els delictes que li pertoquen i al màxim de pena. Tot i que ha confessat el crim, la mare sospita que Montpart no ha dit tota la veritat i vol que s’aclareixi si abans de matar-la la va tenir retinguda i si, a part dels abusos que admet, la va agredir sexualment. “Si aconsegueixo tan sols que li afegeixin un dia més de presó, serà un dia més”, manifesta. “És un monstre i vull que pagui el màxim de presó”, afirma, tot recordant que Montpart es feia el milhomes per acostar-se a la Carla i oferir-li ajuda i protecció, assetjant-la. Blanca es mostra disposada a hipotecar-se si cal per “defensar” la seva filla. “No la vaig poder defensar en vida i ho faré ara”, diu la mare, que la nit que Montpart va atacar mortalment la seva filla ella la va acompanyar fins a l’entrada del bloc. L’assassí l’esperava al replà. “Si hagués pujat...”, pensa.

La mare també lluita perquè la seva filla no sigui un número en les estadístiques. “Em va horroritzar sentir que parlaven d’ella com la víctima número vuit de la violència masclista. Què diuen? No és un número, és la Carla, ella era una gran persona i si aquest monstre no li hagués arrabassat la vida hauria arribat lluny”, explica, tot recordant que amb 24 anys va aconseguir que li donessin un crèdit i es va comprar el seu pis (allà on la van matar), que s’anava arreglant amb il·lusió. La Carla era valenta i treballadora. Recepcionista a l’hotel Peninsular de Girona. Feia el torn de tarda. La mare recorda que la feina la feia molt feliç i que s’hi sentia molt a gust atenent i orientant els clients, sobretot els “guiris”. La Carla era independent però molt lligada a la seva mare, que recorda frases entranyables que li dedicava. Com aquesta: “Si aixeques el cap i veus el cel, ja no tens dret a queixar-te, vol dir que estàs viva.”