Les noies de casa bona

Eren tres germanes solteres: la Fina tenia 56 anys; la Teresa, 55, i la Cinta, 49. Els cognoms eren Pascual i Pascual, i vivien al carrer Sant Llorenç número 22 de Sant Feliu de Guíxols.

El dia primer de l’any del 1940, cap a quarts de deu de la nit, van avisar al metge que hi anés d’urgència perquè la Fina havia tingut un tropell i no l’havien pogut revifar. En arribar al domicili, el facultatiu, va trobar la pacient estirada a terra amb el cap descansat sobre el genoll d’una de les germanes. Quina sorpresa va tenir quan, tot i que de sota el collar en sortia un regalim de sang, les altres dues dones insistien que a l’hora de redactar la partida de defunció, el doctor posés que la Fina havia mort de mort natural. Sense atendre els precs histèrics de la Teresa i la Cinta que li exigien falsificar l’informe, el doctor va puntualitzar que a la víctima l’havien degollat amb un cop pel darrere amb un objecte esmolat que li havia seccionat les venes del coll. Després va avisar la policia, i les germanes, considerades culpables, van ser tancades a les Adoratrius de Girona, que era la presó de dones.

Filles de Pere Pascual Baguer, mestre d’obres d’èxit, ciutadà exemplar, i de Cinta Pascual i Carbó, matriarca pietosa i propera la parròquia, la Teresa tenia un caràcter enèrgic i es guanyava la vida com a professora d’idiomes, mentre que la Cinta, més apocada i religiosa, va arribar a ser la presidenta de l’Agrupació Local d’Acció Catòlica. Al barri explicaven que els crits i les baralles havien començat quan la Fina, que era independent, decidida, poc amiga de la pedanteria i posava en qüestió la manera de viure de les dues petites, havia tornat de Barcelona, la qual cosa els va provocar reaccions descontrolades i un odi visceral. Al drama s’hi havia d’afegir un altre actor, Josep Roselló i Fornès, un jove de Palamós que va començar a fer classes de francès amb la Teresa i a poc a poc es va guanyar la confiança tant d’ella com de la seva germana, la Cinta –amb qui les males veus asseguraven que tenia relacions–, fins al punt que quan el van cridar a files per servir en la Lleva del Biberó, els va demanar que l’amaguessin a la casa per no haver d’anar al front. L’embolic va despertar la xafarderia de tot l’Empordà, i ens pot fer entendre per què quan el 21 de desembre del 1943 es va obrir la primera sessió del judici al palau de justícia de Girona, la sala estava plena com un ou. La tensió es podia tallar amb un ganivet. Al jutjat de la Bisbal, que era l’encarregat d’investigar el cas, hi havien arribat cartes, algunes signades, altres d’anònimes, demanant la pena de mort, i aquesta va ser la petició del fiscal per a les dues germanes acusades d’assassinat premeditat i, com a còmplice, 14 anys, 8 mesos i un dia de presó per a Josep Roselló. Semblava un cas clar. L’únic veredicte possible era el de culpabilitat. Desesperat per salvar les dones del garrot, el seu advocat defensor, Francesc Salvatella, va fer testificar quinze persones amb certificat de fidelitat al règim i a l’Església que van donar fe de la bondat de les acusades. No hi hagué res a fer. Quan semblava que tot estava perdut, Albert de Quintana, defensor de Roselló, va convèncer el tribunal que no es podia saber, amb seguretat, qui havia estat l’autor material del crim. Era un dubte raonable, que va portar a l’absolució dels inculpats. Enmig d’un gran escàndol, la Cinta i la Teresa tornaren a Sant Feliu, però el poble els va girar la cara i van marxar a Barcelona, on van morir als anys setanta.