Seguretat a l’aire ‘versus’ el mar

Confesso que soc covarda i que no m’agrada volar en avió i que, tot i que en els meus trajectes aeris (pocs) no he arribat mai a fer cap espectacle com aquella vegada en Melendi, pateixo anant suspesa a 10.000 metres d’altura dins d’aquells autobusos amb ales que trontollen quan les hostesses/os trepitgen ferm pel passadís. Confesso que un cop, si hagués gosat, després del miraculós aterratge a Barcelona de tornada de Sicília, enmig d’una infernal ventada, hauria entrat a la cabina a petonejar la comandant de l’aeronau. Núria de Francisco, es deia, la meva heroïna. Un cop a terra ferma vaig mirar el seu currículum i tot per saber a qui li devia la gesta. Doncs havia fet de model abans de ser pilot. Gràcies per la seva perícia, comandant De Francisco.

També contribueixen a la meva animadversió pels viatges en avió els incòmodes controls a què et sotmeten abans de pujar-hi. Resulta molest i poc higiènic haver de córrer descalç per l’aeroport mentre passes per arcs magnètics, i només falta que detectin un tub de pasta de dents que passi de diàmetre i et facin escampar per allà tot el contingut de la maleta, amb el perill que amb els nervis i les presses acabis perdent rellotge, arracades, cinturons i altres complements de què et fan despullar. I t’has d’aguantar si et comissen un caríssim pot d’esprai solar que portes per no rostir-te la pell, però ja et consolen dient que el donaran a una ONG. I toca aguantar-se si et trien per fer-te una mena de prova de la parafina per comprovar que no tinguis les mans empastifades de pólvora. S’ha de tenir paciència, tot sigui per la seguretat, que una vegada uns bojos van agafar el comandament d’uns avions i es van estavella contra les Torres Bessones a Nova York i ningú havia mirat si duien explosius al pot de pasta de dents.

De resultes que em fa poca gràcia volar i de la meva animadversió als incòmodes controls, si he de canviar de posició al mapa opto per moure’m per terra i si toca travessar un tros de mar, per gota que pugui, trio anar en barco. Reconec que una vegada que vaig fer el trajecte Barcelona-Ciutadella amb un fast ferry en un dia d’un temporal infernal, vaig patir tant o més que dalt d’una aeronau i vaig témer (i la resta de passatgers també) que ens enfonsaríem. Aquell cop no vaig tenir temps ni esma per preguntar qui era el capità, que abans de la sortida es va dirigir al passatge per dir-nos que allò pintava malament i que miraria de fer el que pogués per arribar al port de destí. Ho va aconseguir, però amb quatre hores de retard, amb la infermeria plena, tota la vaixella del bar trencada, i tots els passatgers xarbotats i marejats, i els creients encomanant-se a tots els sants i tots plegats al déu Neptú. Però, en condicions marítimes mitjanament normals, els trajectes en vaixell solen ser plàcids.

I la gran diferència és a l’hora dels controls abans de l’embarcament. Si viatges amb el cotxe, arribes al port, ensenyes la teva targeta d’embarcament, et poses al carril que t’indiquen els operaris de la companyia i quan obren les comportes entres i deixes el vehicle al lloc exacte on t’ordenen. No sé si als viatgers que no porten cotxe els fan passar per algun arc detector, però els que entrem a la bodega no passem per cap arc i no ens miren els baixos del cotxe, ni el maleter, ni l’equipatge, i encara menys ens fan treure el calçat, els rellotges, les cadenes, ni els cinturons... I pots portar els pots i el menjar que vulguis. Això és una altra cosa. Només en una ocasió, ja al port d’arribada, un guàrdia civil, amb molta amabilitat, gairebé disculpant-se, em va demanar si deixava que el gos detector de drogues ensumés el maleter i va afegir que no patís que l’embotit que duia no el tocaria pas. Doncs, cap problema! Mentre a algun beneit no se li acudeixi algun dia entrar explosius a un ferri, rai... Si mai passés això, segur que llavors tocaria descalçar-se abans d’embarcar.