Successos

El quadern negre

Tura Soler

Les aventures d’en Flores, periodista valent

El col·lega mort dimecres era xerraire, anava de cara i explicava amb més gràcia que ningú les històries

La vida, diuen, és una aven­tura de la qual ningú en surt viu. La mort va posar fi dime­cres a l’aven­tura d’en Josep Maria Flo­res, amic i com­pany d’aven­tu­res periodísti­ques i vitals. També diuen que si a la vida enso­pe­gues una feina que t’agrada és com si fes­sis festa cada jor­nada. En Flo­res acon­se­guia que anar a la feina fos una aven­tura sem­pre diver­tida. Em sento afor­tu­nada d’haver vis­cut innom­bra­bles aven­tu­res amb ell. Més d’un cop vaig ser jo qui el vaig embran­car perquè m’acom­panyés en mis­si­ons un xic arris­ca­des. Ell, valent, no s’arron­sava. Memo­ra­ble el dia que vam anar cap al Maresme (el seu ter­ri­tori) a una cita a cegues amb un home mis­teriós, que s’iden­ti­fi­cava com a agent secret, i ens va ense­nyar la pis­tola que duia al cin­turó només d’arri­bar i ens va dur a un catau fosc per fer-nos creure que allà havien tin­gut segres­tada Maria Àngels Feliu. No ens ho vam empas­sar però li vam anar donant con­versa –en Flo­res n’era un expert– per no con­tra­dir-lo. No fos cas que s’enrabiés i desen­fundés...

Gai­rebé ens arros­sega una tromba d’aigua un dia que tornàvem d’Ala­cant, on havíem anat en cotxe per entre­vis­tar-nos amb un “con­fi­dent” que ben poca cosa ens va expli­car. Però ho havíem de pro­var. Davant del diluvi, ens vam refu­giar amb el cotxe sota una coberta fins que va aflui­xar. Vam tenir temps de fer càbales. També és per recor­dar el dia que pre­teníem fer peri­o­disme d’inves­ti­gació en un puti­club i ens van fer fora sense con­tem­pla­ci­ons. I quan, deci­dits, en Flo­res i jo vam picar a la porta de la casa d’aquell esta­fa­dor que feia tru­ca­des fal­ses a emergències i alte­rava la segu­re­tat a la Selva. La poli­cia el con­si­de­rava un ele­ment perillós, però havíem de par­lar amb ell. Hi vam anar de cara i vam tenir una entre­vista amb l’esva­lo­ta­dor més bus­cat. En Flo­res era d’anar de cara, amb l’amic i amb l’ene­mic. I capaç de fer la més sin­cera amis­tat amb els pro­ta­go­nis­tes de les notícies. Les bones i les dolen­tes. La gent sucum­bia al seu encant i sim­pa­tia. Vam publi­car que Car­les Aros, cap de la poli­cia de Llo­ret, havia aca­bat al jut­jat per culpa d’un con­flicte que va tenir amb un ciclista, també poli­cia, que va llençar una pela de plàtan. Doncs amb en Flo­res, ens vam asseure a taula amb el pro­ta­go­nista del litigi de la pell de plàtan i vam men­jar plàtan de postres. I Aros i Flo­res van ser amics per sem­pre. Flo­res era un con­ci­li­a­dor. I un gran nar­ra­dor. Vol­dria que avui fos ell i no jo qui relatés aque­lles aven­tu­res que pro­jectàvem reco­pi­lar en un lli­bre. Com aque­lla del dia que en Flo­res i en Ser­rat (fotògraf) van anar a fer un repor­tatge a una poli­cia local i allà els van dema­nar de fer de figu­rants per a una roda de reco­nei­xe­ment. Ho van accep­tar i la víctima, de vio­lació, va iden­ti­fi­car en Ser­rat! Quin tràngol. Sort que tenia coar­tada. Expli­cat per en Flo­res era un conte fantàstic. Com el cas del becari per­dut al bosc. I tan­tes i tan­tes aven­tu­res. Flo­res, quina falta ens fas!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia