La mort d’Itziar Castro era certa

L’actriu i can­tant Itziar Cas­tro va morir ahir a la mati­nada després de patir una atu­rada cardíaca a la pis­cina muni­ci­pal de Llo­ret de Mar men­tre feia un assaig amb Anna Tarrés per a un espec­ta­cle de natació sin­cro­nit­zada. L’avís a emergències es va fer a les 1.25 h, i el SEM, els pri­mers d’arri­bar, li van fer mani­o­bres de rea­ni­mació fins a les dues, però no va ser pos­si­ble sal­var-li la vida. Aquesta va ser la notícia del dia d’ahir, dia de la Puríssima a tots els mit­jans. Jo vaig tenir constància de la mort d’Itziar Cas­tro a les 6.26 h del matí. En saber-ho, vaig fer un ras­treig a l’heme­ro­teca sobre el currículum d’aquesta actriu “cata­lana, d’ori­gen gallec i nom basc”, com es defi­nia ella mateixa, i de com­pro­var que tot just dijous al ves­pre havia fet diver­sos posts a X, entre els quals un de molt simpàtic amb imat­ges d’ani­mals on deia: “Per a la pro­pera vida, demano ser el gos que s’abraça al seu amo en un vai­xell. Això és vida de gos.” I també havia pen­jat la notícia de la detenció d’un noi de 17 anys per l’agressió sexual a una nena de 9, amb el sim­ple comen­tari: “Bufff.” I un dia abans havia pen­jat vídeo dels assa­jos de natació sin­cro­nit­zada per a la gala de Nadal que feien a Llo­ret amb “la gran Anna Tarrés”a la pis­cina de Llo­ret.

I un cop repas­sada breu­ment la vida de l’actriu que aca­bava de morir sob­ta­da­ment a Llo­ret de Mar i haver esta­blert un lli­gam de sim­pa­tia envers ella lle­gint una entre­vista i veient els seus dar­rers mis­sat­ges, a les 7 del matí vaig fer una notícia breu que vaig pen­jar a X i a Face­e­bok. Imme­di­a­ta­ment hi va haver reac­ci­ons i comen­ta­ris a la notícia.

A part de les per­so­nes que es lamen­ta­ven per la sob­tada mort d’una per­sona tan jove, 46 anys, i dels que feien el típic mis­satge de “des­cansi en pau”, hi va haver qui va pre­gun­tar si es trac­tava d’una broma. Però a quin cap li entra que un peri­o­dista pugui fer broma amb la mort d’una per­sona? Alguns es pre­gun­ta­ven o qüesti­o­na­ven si allò que deia podia ser veri­tat. Cosa que d’alguna manera venia a insi­nuar que jo podia ser una men­ti­dera. Per sort hi va haver reac­ci­ons que apun­ta­ven que jo tenia cre­di­bi­li­tat com a peri­o­dista i que no podia ser que mentís. Mol­tes gràcies! Un segui­dor, escrip­tor i amic em va con­tac­tar a través del What­sapp per pre­gun­tar-me si era cert “això de la Itziar Cas­tro” i em va con­fes­sar que temia que no m’hagues­sin hacke­jat el compte de X. Dons no, no. No havia estat cap hacker que ho havia escrit, ho havia fet jo amb tot el meu ente­ni­ment i inten­ci­o­na­li­tat. Encara hi va haver algú que va dir que ho havia mirat a Goo­gle i no ho veia enlloc. Com si les notícies no les donéssim els peri­o­dis­tes i només ho pogués fer el senyor Goo­gle! Després dels mis­sat­ges de dubte van arri­bar les tru­ca­des de mit­jans audi­o­vi­su­als que volien con­fir­mar que real­ment el que havia publi­cat era veri­tat i si estava con­fir­mat que Itziar Cas­tro era morta. Es veu que no se’n refi­a­ven.

Però què li passa a la gent? Per què dub­ta­ven que la notícia fos certa? Per què no es cre­ien que Itziar Cas­tro havia mort? Com si la rea­li­tat no ens mostrés que cada dia gent de totes les edats mor en cir­cumstàncies diver­ses i ines­pe­ra­des.“Morir és molt fàcil. No has de fer res i la mort ja arri­barà sola.” Aques­tes parau­les les he sen­tit a dir mol­tes vega­des al forense Narcís Bar­da­let. És una veri­tat irre­fu­ta­ble. Des­cansa en pau, Itziar.