L’home que es cardava la truja i altres animalades

“Insisteixen que continuï amb el seu historial sexual, i els explica que va anar a Perpinyà a comprar una nina inflable i que la va dur a casa i la va amagar. El seu pare, però, la hi va trobar, i es va quedar sense nina per desfogar-se.

—I llavors què vas fer? —li pregunta en Narcís.

La resposta va ser contundent i sorprenent:

—Em vaig començar a cardar el bestiar de casa. Me la feia llepar pel xurmer…

I en Narcís, esparverat, li replica:

—Però no tenies por que et mossegués? Beneit!

—No n’hi havia cap perill —comenta, i afegeix—: em mullo el penis amb llet de vaca i el xurmer, que no té dents a dalt, me’l llepa sense cap risc.

Continua explicant que un cop sí que se li havia quedat morta una gallina mentre se la cardava, i acaba reblant que el que més li agrada és cardar amb la truja. [...]

—És el millor que hi ha. Que no ho ha provat mai?”

Aquest és un paràgraf d’un capítol del meu llibre Rigor mortis on es reprodueix la conversa que el protagonista, el forense Narcís Bardalet (acompanyat de dues metgesses forenses), va mantenir el 1995 amb un acusat a qui havia d’avaluar per ordre judicial. La situació podria qualificar-se de còmica si no fos que era tràgica, perquè l’avaluat, un tractant de bestiar, estava acusat de violar desenes de vegades la seva filla, una nena que encara anava a l’escola. Cosa que ell admetia amb tota naturalitat perquè ho trobava el més normal del món. Demanaven per a ell 666 anys de presó, però el van condemnar a vint perquè li van aplicar diversos atenuants en considerar que tenia “un trastorn psicològic de tipus cultural antropològic sociològic per absència de patrons de conducta i educació sexual”.

El cas del tractant de bestiar violador de la filla, zoòfil, que encara va revelar que de petit la seva mare “la hi pelava” a la vora del foc, resulta esparverant i se suposa que havia de ser inaudit, una cosa excepcional. Una cosa que va passar en la ja llunyana dècada dels anys noranta del segle passat. I que, amb els anys i l’evolució social, ens hauríem d’haver deslliurat d’aquestes situacions. Doncs ara el que esparvera és repassar el quadre d’assenyalaments de judicis que cada setmana envia el TSJC i comprovar que les històries de violacions de menors dins de l’àmbit familiar deuen ser una cosa habitual, veient els judicis que es fan per aquest concepte. Els magistrats de les audiències s’atipen de jutjar pares, padrastres, oncles i convivents (els conceptes de família han canviat) o amics de la família molt propers, mestres, monitors, entrenadors... que arrepleguen mainada per als seus capricis sexuals. Doncs poc hem avançat. Es deuen incrementar, la gent amb aquest trastorn “psicològic cultural antropològic...” I hi ha el risc que de tan habituals hi hagi un procés de normalització i/o acceptació, en vista dels pocs escarafalls socials que generen en comparació, per exemple, amb el cas Dani Alves.