Odissea de denunciar una desaparició

El missatge que llancen ara contínuament els cossos de seguretat, sigui quin sigui, i les associacions de recerca de persones desaparegudes, sempre és el mateix: s’ha de trencar el mite que cal esperar 24 hores per presentar denúncia de desaparició (això era abans); les primeres hores sempre són primordials i el temps sempre juga en contra de la víctima. Aquest és el missatge en l’esfera global, però la realitat, en determinats casos, sobretot quan el desaparegut és estranger o sense una vulnerabilitat específicament reconeguda, és molt diferent i hi ha traves per materialitzar la denúncia. I sense denúncia formal a la policia, la recerca a través de les associacions no s’activa.

Aquesta situació l’han viscut fa poc els familiars d’Andrea Carolina Cuadros García, una dona veneçolana que vivia a Móstoles, de qui els familiars que viuen a Veneçuela i als Estats Unit no saben res des del 18 de gener passat. La noia va arribar a Madrid fa un any i es va instal·lar a viure a casa del seu pare, però no es van entendre i ella va marxar i es va instal·lar a casa del seu xicot, a Móstoles. Andrea té una filla d’11 anys que viu a Veneçuela i la família es va alarmar quan va ser l’aniversari de la nena i la mare no va fer cap trucada. No s’oblidava mai de la filla. Llavors van començar el periple per saber-ne notícies. El xicot els va dir que havien renyit i ella havia marxat, i que no en sabia res. Van provar de presentar denúncia per desaparició, però ni a Veneçuela, ni als Estats Units ni a Espanya els atenien. Finalment, després de tota una odissea, la denúncia s’ha pogut formalitzar als Mossos de Lloret, a través de la mediació d’una particular solidària. Ara la denúncia ha arribat a Móstoles i la Policía Nacional ha pogut obrir la seva investigació i ha començat a fer gestions.

Una situació semblant va patir la mare d’Oliver Hayberg Backchi, el danès de 44 anys que va desaparèixer a Barcelona el 8 d’agost del 2023. La mare va rebre una trucada d’Oliver, que va dir que trucava des de Barcelona amb un telèfon que li havien deixat perquè havia perdut o li havien robat totes les seves pertinences, i en vista de la situació i sabent que el seu fill era vulnerable, la mare va provar de fer la denúncia des de Dinamarca. Però ni allà ni aquí no la hi agafaven. No hi veien una desaparició de risc. Va aconseguir materialitzar la denúncia cinc mesos després, i llavors Oliver va poder aparèixer als cartells de Sosdesaparecidos. I uns dies després va ser localitzat, sa i estalvi, en un hospital psiquiàtric de Barcelona. Dificultats va tenir Julie Davis, la mare del jugador de rugbi desaparegut a Barcelona, perquè es busqués el seu fill a la ciutat. La desaparició de Levi Davis omplia les planes dels diaris britànics, però en no haver-hi cap denúncia formal a Catalunya, els Mossos no activaven recerca ni investigació. El seu amic Richard Squire, el darrer que va veure Levi a Eivissa abans d’embarcar cap a Barcelona, va ser qui va haver de formalitzar la denúncia.

Tampoc van trobar aquella rapidesa que promulguen les policies per buscar desapareguts els familiars de Joel Mont, el noi andorrà desaparegut a Blanes. La família va haver de muntar una batuda pel seu compte amb voluntaris, i van ser ells mateixos els que van trobar el cadàver del noi, no gaire lluny del darrer lloc on se l’havia vist. Tampoc van sentir que els donessin gaire suport, al principi, la família de Joan Pere Madurell, quan van anar a presentar la denúncia. El desaparegut era un home de 44 anys i els Mossos de Vic inicialment no hi veien un risc evident per córrer a buscar-lo. Un risc que sí que hi veia la família després de tres dies sense tenir contacte amb ell. Ara, després de trobar el seu cap a Badalona i el tors a Gràcia, ho investiga una unitat especial per desaparicions de caire criminal. Cinc casos que demostren que una cosa és la teoria general i l’altra, la pràctica en casos particulars.