Trenta-tres anys buscant el germà

El 27 de setembre del 1991 Luis i José Daniel Brusca, dos germans argentins artistes d’ofici, assajaven un espectacle a Sants. En Luis, el gran, que ja feia temps que vivia a Barcelona, va marxar perquè tenia una visita al metge i quan va tornar li van dir que el seu germà, que feia poc que era a la ciutat, havia anat a comprar aigua. No va tornar a l’assaig ni tampoc al pis del germà. No duia la seva documentació, ni diners, ni les claus del pis, i en Luis, preocupat, el mateix vespre va anar a denunciar la desaparició a la Policía Nacional. Li van dir que havia d’esperar les 72 hores. Aquí comença l’odissea de 33 anys de la família Brusca per trobar el noi que aquell mateix dia la Guàrdia Civil va trobar mort als peus de la torre de control de l’aeroport del Prat. Ningú va lligar els dos casos. Quan la mare i el germà del desaparegut van anar a denunciar la desaparició el 5 d’octubre, passades de llarg les 72 hores, els van dir que primer havien de portar un certificat consular que acredités que l’estada del noi al país era regular. L’odissea continua. Van anar al consolat i van tardar tres dies a atendre’ls. Quan van aconseguir el certificat van fer la denúncia. Era l’11 d’octubre, feia 14 dies que en José havia desaparegut i deu que alguns diaris havien publicat el cas de la mort d’un noi no identificat a l’aeroport. Ningú els va dir res. El silenci policial va durar anys. Un cop la policia va trucar a la porta d’en Luis per preguntar-li si sabia res del seu germà. No en sabia res, però ell i la família havien fet molts passos per mirar de trobar alguna pista. Van anar dues vegades al programa Quién sabe dónde, van viatjar a Santander perquè una trucada, que va resultar maliciosa, assegurava que l’havien vist a punt de viatjar al Brasil. Van recórrer París nombroses vegades perquè un conegut els va passar un vídeo d’un mim actuant al carrer que tenia molta retirada amb en José Daniel. No el van trobar mai. A París en Luis també va anar a la policia, al consolat, a la seu de la ONU..., i els va deixar la còpia de la documentació del seu germà amb les empremtes dactilars. No perdien l’esperança. No van deixar de buscar ni de deixar pistes perquè la policia les pogués seguir. En Luis, pel seu compte, el 2005, va anar a donar una mostra d’ADN perquè quedés a la base de dades. Encara silenci. El 2020 va anar a portar les empremtes del seu germà als Mossos. I el juliol del 2024, els Mossos el van citar. Li van dir que les empremtes del seu germà coincidien amb les d’un noi mort el mateix dia que va desaparèixer i li van donar un número d’expedient i de jutjat. L’odissea continua. “El seu germà va desaparèixer el 1991 i truca ara?”, li van dir en el primer contacte al jutjat, abans de les allargues d’això no ho porto jo, el jutge fa vacances. Resultat: quatre mesos per tenir l’expedient i veure que ben poc s’havia investigat el cas. L’odissea encara dura. A les diligències sortia que el seu germà era enterrat en un nínxol de beneficència del Prat. Hi va anar. Al nínxol hi constava un nom. No era ell. Preguntant al registre li van aclarir que el cos del noi mort el 1991 era en un altre espai, però catalogat i localitzat. Passats més de 33 anys, ha trobat el seu germà, mort, i veu molta desídia i negligència en l’acció policial i per això ha contractat el lletrat Benet Salellas per demandar l’administració. I ha decidit divulgar al màxim el seu cas perquè es conegui i no es repeteixin situacions iguals. I aconsella als familiars de desapareguts que siguin ells que vagin a deixar dades i mostres a totes les policies com va fer ell. Que es moguin ells perquè la policia, diu, no ho fa.