On és l’Esperança?

El 10 de febrer del 1990, ara fa 35 anys, un home jove, acompanyat d’una parella gran, es va presentar a la redacció d’aquest diari (llavors Punt Diari) per denunciar la desaparició de la seva xicota. El noi es deia Josep Ribot i la parella que l’acompanyaven eren els pares de la noia desapareguda, que es deia Esperança Comas. Volien que es publiqués una fotografia de la noia, que havien vist per darrer cop el dia 4 febrer. En Josep era la darrera persona que l’havia vist, quan, segons va dir, ella va sortir per la porta del pis on vivien i va marxar. Aquesta cronista va ser qui els va atendre i va intentar treure més informació a en Josep del que havia passat aquell dia 4. Però no hi va haver manera. En Josep Ribot no s’explicava gota. “Va marxar i no ha tornat.” I que no havia passat res anormal. I no se’l treia d’aquí. Van insistir que el que volien era publicar la foto i van entregar a la periodista una fotografia on es veia l’Esperança i en Josep somrients en un àpat. “Feu còpia però només de la noia, que no surti jo”, va remarcar. La periodista es va estranyar i va demanar als fotògrafs que li fessin una còpia només amb la imatge de la noia (la que es va publicar l’endemà) però també una còpia de la foto amb tots dos (que va guardar en previsió del que pogués passar). I la va encertar. Aquella foto va obrir la portada el 29 de maig del 1990 quan es va saber que en Josep Ribot havia estat detingut per la desaparició i l’assassinat d’Esperança Comas després que ell mateix confessés que l’havia matat, esquarterat i llençat a la incineradora de Campdorà al detectiu Jorge Colomar en un sopar al restaurant Pol Nord de Girona. A partir d’aquí, el cas farà història. Al jutjat, Josep Ribot es va desdir de la seva confessió i se’l va portar a judici sense que s’hagués trobat el cos de la víctima. Va ser un judici històric perquè es va experimentar el jurat popular, que va dictar un veredicte, no vinculant, de culpabilitat de Josep Ribot, que l’Audiència va condemnar a 28 anys de presó. Condemna inaudita per assassinat sense cadàver. I una sentència que declarava provat que Ribot l’havia fet desaparèixer a la incineradora de Campdorà. Però, paradoxes de la justícia, tot i aquesta resolució, quan el febrer del 1992 es va trobar un cadàver mig enterrat al barri de Taialà de Girona, el primer que va fer el jutjat va ser ordenar als forenses que comprovessin si podia ser el cos d’Esperança Comas. Ho van descartar. I quan el 1995 es va trobar una cama enterrada a Sant Pere del Bosc, a Lloret de Mar, es va demanar a la família d’Esperança Comas que donés ADN per comprovar si era d’ella. Una mostra que la justícia no es creu les seves pròpies sentències. Trenta-cinc anys després, la pregunta d’on és l’Esperança encara no té resposta. El cas es relata al llibre Sense càstig, de Jordi Grau i Tura Soler, que surt a la venda aquesta setmana i que no revela on és en Josep Ribot, després d’haver complert condemna per aquest crim i algun altre perpetrat a posteriori.