La guardiana dels morts

Molts la recordaran a les imatges de les notícies amb granota blanca enmig del fang analitzant ossos amb gran perícia i rapidesa a l’excavació de la fossa comuna del cementiri de Figueres buscant el cos d’Evi Rauter. La dama de blanc és la Laia Nogué Navarro, tècnica en anatomia patològica i criminòloga forense de la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, on dirigeix el laboratori d’anatomia i la secció de donació de cossos a la ciència. Treballa envoltada de morts. I viu la feina amb passió.

Des de petita que sentia una curiositat especial per estudiar els morts i la mort, una vocació que poca gràcia li feia a la seva mare, que va pensar que si li deixava anar a veure una autòpsia ja se li passarien les ganes. La Laia va assistir a l’autòpsia quan tenia 14 anys i encara va tornar més entusiasmada per aquest món. Per acabar-ho d’arrodonir, per un treball d’estudis, va entrevistar Narcís Bardalet i sota el guiatge d’aquest forense va acabar fent pràctiques i després treballant com a tècnica a la sala d’autòpsies a l’Institut de Medicina Legal de Girona. I va anar ratificant la seva vocació i va participar en alguns d’aquells casos de pel·lícula del doctor Bardalet. Laia Nogué es considera privilegiada perquè és una de les poques persones que han tocat el cos de Salvador Dalí. El geni va morir quan ella tenia 4 anys, però ella el 15 de març del 2018 era sota la cúpula de la Torre Galatea quan van obrir la tomba per realitzar la surrealista i secreta operació de reimplantar les cames del cadàver del pintor, que havien viatjat a Madrid per fer les proves d’ADN que van demostrar que no era el pare de la Pilar Abel. Bardalet i ella les hi van enganxar amb una pega ben forta. El geni tornava a ser sencer. Nogué també va participar en l’operació especial que Europol va encarregar a Bardalet per comprovar, per motius antiterroristes, si un artefacte implantat a l’abdomen d’una persona podia passar inadvertit als arcs detectors dels aeroports. Per a aquesta missió especial van fer servir el cadàver d’una persona que havia donat el cos a la ciència. És precisament amb els donants de cos, que ara treballa Laia Nogué a la Facultat de Medicina de la UVIC-UCC, on desenvolupen una activitat bàsica per a la formació dels estudiants de medicina, odontologia, audiologia, fisioteràpia i podologia, entre altres, però també per a ensinistrament de diferents especialitats mèdiques en entrenament i noves tècniques quirúrgiques. Nogué i el seu equip tenen ara una quinzena de cossos, entre embalsamats i criopreservats, a les cambres de refrigeració de la facultat, que substitueixen les arcaiques piscines amb formol. Són cossos identificats, amb un codi QR que remet als noms i cognoms dels donants. Donants que Nogué potser ha conegut en vida quan han anat a fer-se el carnet de donant i que ella tracta amb una gran sensibilitat tant vius com morts, conscient de la noble funció que exerceixen aquesta gent solidària, que poden passar uns 3 o 4 anys després al laboratori de la facultat. I no se’ls abandona quan ja no són útils per a la ciència. Se’ls incinera i es dipositen les cendres en un espai reservat per a ells dins dels jardins Marie Curie del cementiri de Vic. On els familiars els recorden amb flors. Nogué explica que a vegades reben visites de familiars que pregunten si encara són a la facultat. Nogué, la dona que no té por a la mort i professa molt respecte als morts, els atén sempre i els dona les explicacions que necessiten. Potser per aquesta sensibilitat i tracte humà, reben peticions de gent de lluny que voldria donar el cos a la Universitat de Vic. Però no sempre pot ser. No es poden admetre cossos de fora de Catalunya, perquè el trasllat suposa embalsamament. I els cossos per a la ciència no poden ser embalsamats ni sotmesos a autòpsia. A part d’atendre els sol·licitants de donació i cuidar i custodiar els morts amb què treballa, Laia Nogué ultima la seva tesi doctoral entorn de la influència genètica en les morts sobtades, estudi liderat pel Dr. Ramon Brugada, fa classes d’anatomia als estudiants de fisioteràpia de la UManresa i estudia formules d’identificació de cadàvers, una matèria que l’apassiona i de la qual ha après molt en viatges de treball als Estats Units. I mentre fa tot això el seu cap no para de barrinar on pot ser el cos d’Evi Rauter, que no era a la fossa comuna, i no desisteix de trobar-la. Ella no abandona mai els morts que formen part de la seva vida.