Coneixia aquest empresari jovial, simpàtic, d’aparença múrria i, era evident, generós, de coincidir amb ell al restaurant que teníem a tocar del diari. Ell solia anar acompanyat de familiars i de gent dels cossos de seguretat, amb qui era evident que tenia bona relació. Jo el coneixia com Calero, com li deia tothom, i mai m’havia preguntat com es devia dir de nom de pila. Ell sabia que jo era periodista, i sempre que em veia em feia la mateixa petició: que a veure quin dia li feia una entrevista i publicava les vivències d’un home extremeny amb pocs estudis que va venir a Catalunya, on es va establir i on va treballar dur (encara ho feia tot i ser un home gran) i va prosperar, superant entrebancs i penúries. Sempre li vaig dir que les seves vivències podien ser interessants i que ja miraria de trobar un moment per escoltar la seva història (que els seus coneguts em deien que era molt interessant) i plasmar-la sobre el paper. Però va arribar la pandèmia, ens van confinar, i, per força, ja no vam coincidir tant en aquell punt de trobada idoni per explicar històries. Feia temps que no tenia notícies d’en Calero.

I dimarts va arribar una notícia que indicava que en una casa de Quart anomenada can Calero “hi havia hagut un tiroteig i hi havia morts”. Dit així, tal com ens van abocar la informació, provinent del veïnat, en un primer moment semblava que hi hagués hagut un d’aquells conflictes entre bandes armades que darrerament s’estilen tant. Una informació i una hipòtesi que va quedar desvirtuada ipso facto amb una trucada als Mossos. Però a mi em va despertar interès i va provocar un mal pressentiment que el succés, que va motivar que s’hi presentessin Mossos, Bombers i la funerària (mal senyal) fos a can Calero, nom que coincidia amb el cognom d’aquell home extremeny a qui li agradava convidar els amics a casa seva i preparar-los ell mateix les migas típiques d’Extremadura, o es feia dur olives de Badajoz per compartir amb les seves amistats. I el mal presagi es va complir. Rafael Calero González, de 84 anys, que és com es deia l’home que jo coneixia com Calero, va ser víctima d’una mort violenta a casa seva. Va rebre un tret, que no es descarta que fos accidental, amb una arma curta de 9 mm que manejava ell mateix des del balcó del pis de dalt per fer punteria i per espantar coloms i altres animals que rondaven pel solar del davant. Una activitat que solia fer sovint per entretenir-se, segons recorden els seus coneguts. El cas està en fase d’investigació per part dels Mossos, que interroguen testimonis i estan en espera del resultat de l’autòpsia per etiquetar la causa de la mort d’en Calero, l’home que volia que expliqués la història de la seva vida. Obligada a relatar la història de la seva mort a Quart, he buscat el poble d’Extremadura on va néixer. Era Usagre, un poble que ara té uns 1.800 habitants però que quan hi va néixer Calero en tenia uns 4.000.

Allà va començar la història de Rafael Calero González, que havia d’haver publicat. No pas aquesta crònica.