Criminals i llibertat (d’expressió)

No fa gaire em va contactar un voluntari de presons (no sé si la denominació és ben bé correcta) per demanar-me consell amb relació a un usuari seu, un pres al qual tutela o ajuda, que, em va dir, té la intenció d’escriure un llibre sobre la seva vida mentre compleix la condemna. Es referia a Francisco López Ortiz, condemnat a presó permanent revisable per l’assassinat de la Laia, una adolescent de 13 anys, a Vilanova i la Geltrú. Vaig reaccionar dient-li que jo no tenia gaires potestats per ajudar-lo a tirar endavant una obra literària, però vaig remarcar que en tot cas em semblava bona idea que el pres dediqués el seu temps entre reixes a una activitat com és l’escriptura, a banda de la lectura, és clar. Sembla que no pot ser dolent que algú s’esforci a llegir i escriure. La trucada immediatament em va fer evocar un dia que vaig passar a la presó del Puig de les Basses, juntament amb altres autors del compendi Terra de crims, convocats per la bibliotecària del centre per explicar com era la feina d’escriure i de creació dels escriptors i d’alguna manera incentivar els reclusos perquè s’atrevissin a fer-ho. I vam quedar sorpresos gratament de la gran assistència de presos (tots del mòdul de delictes més greus) a la nostra xerrada, de l’interès que van mostrar, les preguntes ben assenyades que van fer i de l’enginy d’alguns que ja havien practicat escrivint relats que ens van aportar. Amb aquest precedent, veia clar que el pres López Ortiz dediqués el seu temps a escriure. Pocs dies després va sortir la notícia que Alfonso Basterra havia escrit un llibre i feia la dedicatòria a la seva filla adoptiva, Asunta, la nena que, segons la sentència, van matar ell i la seva mare, Rosario Porto. I va començar la pluja de crítiques a Basterra per la gosadia d’haver fet aquesta dedicatòria, que es considerava mofa. I al cap de poc salta la notícia que està a punt de publicar-se el llibre El odio (Anagrama), de Luisgé Martín, en què José Bretón, condemnat per haver assassinat i cremat els seus fills, confessa per primer cop el crim. I ràpidament Ruth Ortiz, la mare de les víctimes, demana empara a la fiscalia, i la fiscalia de menors, en un ser un cas penal, l’eleva al jutjat de Barcelona i demana la suspensió cautelar de la publicació en entendre que atempta contra el dret a l’honor i la intimitat dels nens morts. Mentre escric això m’arriba al correu la comunicació que el jutjat ha desestimat la petició de suspensió. El jutjat ha valorat que la documentació presentada (retalls de premsa, notícies de TV, text de promoció de l’obra...) pel fiscal (que no ha llegit el llibre) no és suficient per restringir el dret fonamental de la llibertat d’expressió. Sort que ha arribat la resolució judicial i així em sento més recolzada en la meva posició de periodista que ha entrevistat criminals presos. S’ha de protegir les víctimes de tot mal. Això és sagrat, però els condemnats estan privats de llibertat per sentència, però no se’ls ha restringit cap altre dret. Els drets a l’honor, la intimitat... i el de la informació caminen per una corda fluixa de mal equilibrar, cert, però seria catastròfic que un caigués per culpa de la censura. Un concepte que hauria de quedar molt enllà en el temps.