Absolt el pare que s’enfrontava a 18 anys de presó acusat de violar la filla
L’Audiència de Girona ha absolt el pare que s’enfrontava a 18 anys de presó acusat de fer tocaments i violar la filla en un habitatge d’Agullana. El tribunal no considera provat que, durant l’estiu del 2019, quan la menor tenia entre 14 i 15 anys, el processat aprofités que tots dos dormien al mateix llit per abusar-ne sexualment. La sentència veu creïble el relat de l’adolescent, però critica que tant fiscalia com acusació particular hagin “carregat tot el pes de la prova sobre les seves espatlles”. Perquè tot i que al judici podrien haver citat testimonis que corroboressin la seva versió (com ara psicòlegs o el xicot de la noia) no ho van acabar fent. “Basar-nos en una fe cega [...] no és admissible”, subratlla l’Audiència.
El cas que ara l’Audiència de Girona ha sentenciat es remunta als mesos de juny i agost del 2019. Aleshores, feia uns cinc anys que els pares de la menor s’havien separat. L’adolescent solia passar els caps de setmana amb el seu pare, en un pis d’Agullana on també s’estaven el seu oncle i l’àvia.
Segons sostenien les acusacions, aprofitant que la menor dormia al mateix llit que l’acusat, el pare hauria abusat de l’adolescent en quatre ocasions. Les primeres vegades, fent-li tocaments als pits i els genitals; i l’última, arribant-la a penetrar vaginalment.
Durant el judici, la filla –que ara és major d’edat– va sostenir que, en tots aquests episodis, el seu pare anava begut. També va explicar que no ho havia explicat a ningú fins dos anys després, ja el 2021, perquè tenia por i perquè temia que això l’allunyés de la seva família.
L’acusat, per la seva banda, va negar els fets. L’home, que té 40 anys, va respondre només a les preguntes de la seva advocada. Va assegurar que, en aquella època, la seva xicota solia quedar-se a dormir amb ell al pis d’Agullana i va atribuir la denúncia a una estratègia de la seva exdona (la mare de la menor) per treure-li diners.
La fiscalia i l’acusació particular imputaven al processat un delicte continuat d’agressió sexual amb penetració a menor de 16 anys. El pare s’enfrontava a una condemna de 18 anys de presó, a passar-se 10 anys en llibertat vigilada, a no poder-se acostar a menys de mig quilòmetre de la seva filla durant aquest temps i a pagar una indemnització de 40.000 euros.
Credibilitat subjectiva
La sentència de la Secció Quarta, de la qual ha estat ponent la magistrada Antonia Godia, conclou que no ha quedat provat que el pare fes tocaments i violés la seva filla. El tribunal analitza tant la declaració de la denunciant com la de l’acusat i les dels diferents testimonis, i arriba a la conclusió que el relat de la noia és creïble, però també subratlla que la jurisprudència actual “porta a exigir certes dades objectives que avalin aquesta versió”.
Aquí és on l’Audiència de Girona troba llacunes. I de fet, el tribunal renya obertament tant la fiscalia com l’acusació particular per “haver carregat tot el pes de la prova” damunt “les espatlles” de la noia. Perquè la sentència admet que “hi ha un conjunt d’elements que, si s’haguessin integrat dins el quadre de la prova, permetrien arribar a la conclusió que la versió de la perjudicada no tan sols gaudeix de credibilitat subjectiva, sinó que també té capacitat d’aixecar la presumpció d’innocència”.
En concret, el tribunal es refereix als psicòlegs i psiquiatres –tant privats com de la xarxa pública– que van atendre i van fer un seguiment a la menor després de la denúncia. “Ens sembla transcendent que no hagin estat citats per les acusacions al judici”, recull la sentència. A més, el tribunal també creu que es podria haver citat a declarar el xicot de la víctima (per explicar els canvis de comportament que va tenir l’adolescent) o bé haver aportat el seu historial mèdic a la causa, cosa que no es va fer.
“Fe cega en el relat”
“La manca d’aquests elements objectius” –subratlla la sentència– obliga el tribunal a “basar-ho tot en la mera subjectivitat” i en la “fe cega” en el relat de la víctima. “La qual cosa, en el context de la jurisprudència actual, no és admissible”, subratlla la Secció Quarta.
“La sala no troba ancoratges suficients de fiabilitat en el quadre probatori que s’ha aportat al judici, la qual cosa la porta a dictar un pronunciament absolutori”, afirma la sentència. El tribunal, però, també vol deixar constància que, si bé una condemna suposa “la certesa de culpabilitat”, l’absolució “no pressuposa la certesa de la innocència, sinó la no certesa de culpabilitat”.
Per últim, la sala reitera –com ja ha fet en sentències de casos anteriors– que no és que s’exigeixi a les denunciants aportar més elements de prova, sinó que “les acusacions no l’han de fer recaure tota damunt les espatlles de la víctima”. La sentència absolutòria no és ferma i s’hi pot interposar recurs d’apel·lació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
