Al voltant de les proves d'esforç

Així que l'European Banking Authority, que coordinava les proves d'estrès de les entitats financeres europees, va fer públics els resultats, hi va haver un gran desplegament informatiu per tal de minimitzar-ne els possibles impactes negatius. En certa manera, ha passat el mateix que passa quan es presenten els resultats d'unes eleccions, que tothom ha guanyat o, si m'apuren, que ningú no ha perdut. El governador del Banc d'Espanya, Miguel Angel Fernández Ordóñez, i la vicepresidenta del govern central i responsable d'Economia, Elena Salgado, han dit si fa no fa: tranquils, tothom tranquil que no és el que diuen.

Fins i tot, a posteriori, se n'ha intentat desacreditar la metodologia, que és manifestament millorable, però si ens passen a tots pel mateix sedàs, tampoc és fonamental que aquest sigui dos centímetres curt: el que importa és que per a tothom es faci servir el mateix raser, com ha estat en aquest cas. D'entrada, vist així, observo dos fets que ens haurien de fer reflexionar una mica: de les 90 entitats mesurades, 8 no han arribat als mínims requerits (5 d'espanyoles, 2 de gregues i 1 d'austríaca) i, d'aquestes, 5 de l'Estat espanyol, dues de catalanes: Catalunya Caixa i Unnim que, al capdavall, és tot el sistema de caixes catalanes –llevat de Caixa de Pensions que, sortosament, en surt molt ben parada–. Curiosament, al País Basc, la BBK és una de les entitats que han passat millor les proves, i la Banca March, de les Illes Balears, també. La pregunta és inevitable: els catalans devem haver fet alguna cosa malament que ens ha costat perdre bona part del sistema tradicional de caixes, algunes de les quals més que centenàries.

Hem dit que el test era manifestament millorable perquè així com l'Estat espanyol l'ha fet de totes les entitats financeres, a Alemanya, per exemple, només s'han fet les proves al 65% de les entitats i, curiosament, el mateix divendres el Landesbank Hessen-Turingia es va retirar de la prova. També és sorprenent que, en el test, no hi computava el deute sobirà i tothom sap les qualificacions que fan les empreses especialitzades del deute d'Irlanda, de Portugal i especialment de Grècia. El 67% d'aquest deute el tenen els banc grecs, el alemanys en tenen un 9%, i els francesos, un 8%. Si tenim en compte la situació de dificultats de finançament dels grecs i el possible impagament de part d'aquest deute, aquesta absència sorprèn.

Recordem que aquests proves estan provocades per la fallida del banc dels Estats Units Lehman Brothers i l'objectiu és veure quina capacitat de resistència tindrien les entitats analitzades en un escenari econòmic molt negatiu per poder capitalitzar les entitats que no resistirien si és produís aquest fet. Per això, sorprèn que els supervisors del sistema financer no considerin la possibilitat d'una suspensió de pagaments del deute sobirà de Grècia, adduint que aquest afer no és financer sinó polític.

De totes maneres, l'European Banking Authority ja ha fet un pla que va més enllà dels que suspenen i posa en guàrdia tots els que han quedat per sota del 6. No tinc tan clar que el Banc d'Espanya minimitzi l'impacte que pot tenir el deute sobirà. Cal recordar que, en el sistema financer espanyol, aquesta partida és de 336.000 milions, un 30% del PIB i, si bé és força repartit, el risc assumit és important a causa de la volatilitat de la prima de risc. Una altra pregunta capciosa seria que: si el nostre sistema financer és tan fort com diuen Fernández Ordóñez i Salgado, per què no arriba el crèdit a les empreses? I la resposta clara, precisa i contundent la dóna el Banc d'Espanya: “No hi ha demanda solvent de crèdit”. Així doncs, per al governador del Banc d'Espanya, el problema no són tant els bancs sinó les empreses.