Sopar de final de campaments

Cap a les cinc de la tarda, el cel de Llers és com­ple­ta­ment marró. El fum deixa veure un sol d'un ver­mell intens. Són molts els veïns que sur­ten al car­rer a fer foto­gra­fies. Altres al bar de la plaça, un dels punts habi­tu­als de reunió, ho comen­ten. El perill es veu lluny. La Maria aban­dona el casal d'avis de davant la plaça pro­te­gida amb un moca­dor a la boca: “Hem tan­cat”, explica.

L'alcalde de Llers surt del bar i enfila camí de bai­xada: “El foc ha arri­bat a la granja d'en Jaume, vaig cap allà”, diu men­tre puja al cotxe. Tot i així, ningú per­cep encara l'incendi com un perill, més enllà de la den­si­tat de l'aire que el fa pràcti­ca­ment irres­pi­ra­ble i la pluja de cen­dra. De cop, però, comen­cen a pas­sar vehi­cles dels Mos­sos. Cot­xes i més cot­xes. En molts d'ells por­ten veïns dels afo­res que han hagut de ser eva­cu­ats. També un camió amb bom­bers. Un d'ells apro­fita la presència de veïns per pre­gun­tar on és el dipòsit d'aigua de la zona... Lla­vors, davant la mirada incrèdula de la majo­ria de con­cen­trats a la plaça, els Mos­sos, a través d'un equip de mega­fo­nia, orde­nen l'eva­cu­ació “de tot el poble, dient a la gent que vagin en direcció a Figue­res, al poli­es­por­tiu”. Pocs, molt pocs, en fan cas. Els mos­sos mar­xen i són fran­ca­ment pocs els que aban­do­nen el poble. El bar deci­deix tan­car. A la plaça ja hi ha con­cen­tra­des una qua­ran­tena de per­so­nes. “Al poli­es­por­tiu de Figue­res, hem d'anar? Si anem al de Llers ja n'hi ha prou”, diu un. Ningú es mou. Fins que de cop, arri­ben més vehi­cles dels Mos­sos i endu­rei­xen el mis­satge: “El foc és aquí mateix. Situ­ació de risc. Vagin cap a Figue­res.” I diver­sos agents sal­ten dels fur­gons amb màsca­res i obli­guen tot­hom a mar­xar de Llers. Van casa per casa picant a les por­tes i fent mar­xar tot­hom. Efec­ti­va­ment, el foc és allà mateix. Final­ment, la majo­ria de veïns cedei­xen i enfi­len els tres quilòmetres que els sepa­ren de Figue­res. És allà on s'assa­ben­ten de la mort d'un veí del poble. A mesura que els desa­llot­jats de Llers i d'altres pobla­ci­ons van arri­bant al poli­es­por­tiu es van regis­trant i s'asse­uen en cadi­res a pren­dre la fresca. Al cap d'una estona, però, els dema­nen que davant les con­di­ci­ons de l'aire és millor que tot­hom vagi a l'inte­rior.

A dins, hi ha un dels pri­mers en arri­bar, l'agru­pa­ment escolta i guia Alverna, de Tar­ra­gona. Un grup de 21 nois i noies de 14 i 17 anys i tres caps. Aquest agru­pa­ment està d'acam­pada a les Escau­les. Deu dies que aca­ba­ven avui. La d'ahir, per tant, havia de ser una nit espe­cial. La dar­rera d'una con­vivència amb els amics, però sobre­tot perquè és el comiat de la part més gran del grup que l'any vinent ja no seguei­xen. Cap a mitja tarda, quan el cel ja estava com­ple­ta­ment ennu­vo­lat pel fum de l'incendi, la pro­pietària del ter­reny els havia dit que s'havien de con­fi­nar a la casa. No hi van arri­bar: “Hem començat a fer la mot­xi­lla per si havíem de mar­xar, però no hem tin­gut temps”, explica l'Aina men­tre fa cua per regis­trar-se al poli­es­por­tiu. Els mos­sos els han orde­nat l'eva­cu­ació imme­di­ata: “Hem sor­tit amb el que portàvem posat”, afe­geix la Laura. Tal qual, no van tenir temps de fer res, només de pujar als cot­xes dels Mos­sos i fugir. Fins i tot, n'hi havia que en aquell moment ana­ven sense samar­reta i sense samar­reta mar­xa­ven. Un cop al poli­es­por­tiu, però, els en van donar. De fet, allà van rebre totes les aten­ci­ons necessàries, com la resta d'afec­tats: tru­car a les famílies, beure i men­jar, el líquid per les len­ti­lles. Un cop superat l'ensurt i poder par­lar amb els de casa arri­bar el moment de recor­dar l'experiència vis­cuda entre par­tida del 21 i xuts a por­te­ria, l'avan­tatge d'estar con­fi­nats a un poli­es­por­tiu. “Hem anat amb un com­boi poli­cial, altres en cot­xes nor­mals; hem pas­sat per Boa­de­lla, Llers i hem vin­gut cap aquí”, explica l'Albert. “Nosal­tres ens hem tro­bat la car­re­tera tallada i hem hagut de girar cua”, pun­tu­a­litza en Pau. Tot i que ho expli­quen amb un som­riure, adme­ten que han pas­sat por: “Dins del cotxe de poli­cia anàvem aga­fats de la mà, hem cri­dat i plo­rat”, con­fessa l'Aina.

L'agru­pa­ment és l'encar­re­gat incons­ci­ent d'ani­mar un dia llarg i dur per a mol­tes famílies. Els jocs de grup i els balls, com el bog­gie-bog­gie posen banda sonara al ves­pre, després que els res­pon­sa­bles del poli­es­por­tiu, sàvia­ment, hagin apa­gat el fil musi­cal, que havia con­sis­tit en pràcti­ca­ment una hora seguida amb ver­si­ons del Meu avi i la Bella Lola. Només aques­tes dues.

A mesura que van pas­sant les hores, va arri­bant més gent: famílies de zones de l'entorn, mun­ta­nyencs de la Jon­quera que no poden tor­nar a casa i també mol­tes per­so­nes de l'altra banda de la fron­tera. Com la família Jean-Bap­tiste de Per­pinyà, que havien anat a pas­sar el dia a Cale­lla de Pala­fru­gell, “perquè els nens es pugues­sin banyar, però quan tornàvem no hem pogut arri­bar a la fron­tera, a Figue­res ens han des­viat i la poli­cia ens ha acom­pa­nyat al poli­es­por­tiu”, explica la mare de família. Ella, el seu marit i els seus dos fills han hagut de fer nit aquí. “Hem pas­sat, però, un bon dia”, asse­gura con­vençuda i resig­nada.

Ella i la seva família estan esti­rats sobre uns mata­las­sos on dor­mi­ran, com la resta de per­so­nes eva­cu­a­des o que no han pogut arri­bar a casa. També hi ha lli­te­res per qui no vul­gui dor­mir sobre el terra fred del poli­es­por­tiu.

Cap a quarts d'onze de la nit, arriba el sopar: ham­bur­gue­ses del Mc Donalds, ser­vit per volun­ta­ris. I la segona visita de l'alcalde de Figue­res, Santi Vila, acom­pa­nyat d'Eudald Casa­dessús, dele­gat de la Gene­ra­li­tat a Girona. Vila, com a bon antic escolta, va salu­dant els tar­ra­go­nins, que després de beneir taula comen­cen a endra­par les ham­bur­gue­ses. No és el sopar de comiat que havien pla­ne­jat durant tot el curs, però ben segur que no l'obli­da­ran mai.