Neguit que les brases revifin

Els veïns afec­tats per la devas­ta­dora llen­gua de foc que es va ini­ciar a Vilo­priu i que va aca­bar a tocar de Foixà no es tre­uen la por del cos. Tres dies després que comencés l'incendi al Baix Empordà, els afec­tats encara dor­men amb un ull mig obert pel que pugui pas­sar. Molts diuen que ja estan acos­tu­mats als incen­dis, que no han parat en l'última dècada. Però el de dilluns va ser “dan­tesc”, com va asse­gu­rar a aquest diari l'alcalde de Jafre, Joan Bonany, i durant anys ningú ho obli­darà. De ben a prop el van viure en Pere Fer­rer i la seva família a la granja que habi­ten, a la car­re­tera entre Colo­mers i Vilo­priu. “El foc va pas­sar molt i molt de pressa, empès per la forta tra­mun­tana”, asse­gura Fer­rer. Diu que va ser l'alcalde de Vilo­priu, Fermí Pi, qui el va avi­sar que la situ­ació s'estava posant molt negra i que era con­ve­ni­ent mar­xar. Al cap de poc esta­ven envol­tats per les fla­mes. “Men­tre jo mirava la car­re­tera, de sobte van començar a aparèixer fla­mes dar­rere del cobert i les gus­pi­res van pro­vo­car petits incen­dis al vol­tant de la finca”, explica. Per pre­caució, van deci­dir aban­do­nar la finca. Els qua­tre mem­bres de la família van aga­far les per­ti­nen­ces que van poder i van mar­xar amb un dels seus vehi­cles. Van anar a dor­mir a casa d'uns amics, on van fer nit encara amb l'ai al cor.

L'endemà van tor­nar a la finca; abans, però, van pas­sar pels durs con­trols dels Mos­sos d'Esqua­dra. “La poli­cia tenia ordres molt estric­tes, i a nosal­tres, que som veïns, fins tot ens va cos­tar pas­sar el perímetre poli­cial perquè no dei­xa­ven pas­sar a ningú”, asse­gura Fer­rer. Un cop a la pro­pi­e­tat, van com­pro­var la des­trossa del foc. “Les fla­mes han cre­mat uns xiprers que tenien més de qua­ranta anys”, es lamen­tava el veí de Vilo­priu. Però la imatge més impac­tant és la del vehi­cle total­ment cre­mat que hi ha just a l'entrada de la finca. “Sort que era un cotxe que no fèiem ser­vir i que havia de por­tar al fer­ro­ve­ller”, explica Fer­rer, que afe­geix que el foc gai­rebé va arri­bar a l'altre cotxe, que és a tocar de la casa. “Sem­pre m'han dit que aquí vivim tan bé, envol­tats de natura i arbres, i mira ara, gai­rebé tot és cen­dra”, lamenta. Tot i així, cele­bra que el foc passés molt de pressa, cosa que va aju­dar que molts arbres que­des­sin escal­dats però no cal­ci­nats. “Això aju­darà que es recu­pe­rin, i molts sobre­viu­ran”, explica.

Men­tre Fer­rer relata el que va suc­ceir, el petit de la casa juga amb la bici­cleta per la pro­pi­e­tat, i la mes­tressa de la casa no para de tirar galle­des d'aigua a les bra­ses que encara fume­gen dins de la finca. “Encara tinc molta por i no me'n refio; és per això, que hi tiro aigua”, relata. “Avui vull dor­mir tran­quil·la, perquè hem pas­sat molt males nits. Això va ser un infern”, asse­gura. Feia ben fet, perquè ahir, al quilòmetre zero, just on es va ini­ciar l'incendi a Vilo­priu, una soca que sem­blava apa­gada va revi­far i va fer flama men­tre els Agents Rurals i els Mos­sos inves­ti­ga­ven les cau­ses de l'incendi. Em van dir que no hau­ria pas­sat res; al seu vol­tant no hi havia res per cre­mar, tot estava cal­ci­nat. Tot i així, la van afo­gar amb terra. El foc va dei­xar clar que no es deixa matar fàcil­ment, que és viu, i ben viu.