“Guardo molts secrets de cementiri”

Quan només tenia set anys i va morir l'àvia d'un amic meu que vivia a la plaça de Sils. La dona es deia Clotilde i jo la coneixia molt bé perquè cada dia a la tarda quan jugàvem a la plaça ens donava berenar. I quan va morir vam anar a veure-la, ja que llavors la gent feia les vetlles a la casa i tothom anava a visitar els difunts. A mi m'hi van portar obligat i em va impressionar molt perquè la coneixia, era la dona que em feia el berenar.

Quan tenia catorze anys. M'hi va portar el meu avi, que era jutge de pau. El mort era un veí de Sils que va morir electrocutat accidentalment. Aquella experiència em va fer rumiar sobre el cos humà i em vaig començar a interessar per la medicina.

Jo em vaig llicenciar en medicina el curs 1977/78 a la Universitat Autònoma de Barcelona i compaginava la llicenciatura amb un treball a l'Institut Dexeus. A mi sempre m'havia interessat la medicina forense i al Dexeus vaig clarificar dues coses: que no m'agradaven la ginecologia i l'obstetrícia i, en canvi, que sí que m'agradaven la pediatria i la medicina infantil. I vaig acabar sent forense i pediatre.

Va ser a Estella, a Navarra. Era una època dura, marcada pel terrorisme; eren temps de por i jo era novell i inexpert.

No, perquè jo no feia res mal fet ni estava significat políticament però es vivia amb molta pressió per la situació i havies de visitar detinguts o presos d'ETA.

No, d'això no n'he tingut mai en tota la meva carrera. Però la pressió era inherent per la mateixa situació. Fins al punt que el jutge em va fer treure llicència d'armes. Ell mateix va redactar un ofici perquè anés a la caserna de la Guàrdia Civil a demanar-la. Més tard ho vaig entendre. Al pare del jutge, que era magistrat, l'havia assassinat ETA.

Si. L'he tingut sempre. Però no l'he tret mai.

No, no ho sóc en absolut, de supersticiós.

Sí. Tinc necessitat de creure i he sigut educat en la influència mediterrània i del cristianisme i la meva reflexió personal és que Déu existeix.

No m'ha enviat cap senyal. Jo em convenço que Déu existeix quan veig l'univers. Quan contemplo una nit d'estiu, veig sortir el sol o contemplo alguns fenòmens meteorològics entenc que hi ha algú o algun poder que ha de posar ordre a tot això...

No. No hi crec. Ni per si de cas. Sóc molt incrèdul. Crec en l'esforç diari i que si treballes amb intel·ligència tens moltes més possibilitats de tenir èxit.

Sí, sóc amic d'una, m'agrada molt escoltar-la i ens tenim molta confiança.

He après que és una persona molt humana i que el seu raonament és molt humà. I també he comprès que, per exemple, familiars de persones desaparegudes busquin totes les sortides possibles. I comprenc que els pugui reconfortar, encara que sigui per donar esperança.

Moltes. La ciència és il·limitada en el sentit que a mesura que vas obrint portes, cada cop et queden més portes per anar obrint. Mai se sabrà tot. Tot és un enigma.

He après que la vida és un trajecte amb un final. M'ha fet canviar la meva escala de valors, estimar la vida i ser vitalista. Entendre que als diners se'ls ha de donar el valor que tenen. Que el diner no és un fi. I que la salut és un bé importantíssim però també que el concepte de salut no és el mateix als vint anys que als setanta. He après ha valorar la qualitat de les persones. Jo valoro sobretot la lleialtat i la pietat. He assumit un concepte humanitari de la medicina. S'ha de tenir pietat del que pateix i ajudar-lo. Perquè és molt trist ser pobre i estar malalt. I el que em fereix és la traïció.

Algun cop sí que m'he sentit traït. I no, no m'he revenjat. La millor revenja sempre és la indiferència.

El que he après és que per més dolenta que sigui una persona sempre té algú que l'estima.

La conducta humana és complicada. Hi ha mecanismes que no sabem controlar bé. El cervell és molt desconegut. A vegades prenem decisions i al cap d'un moment ens en penedim... El cervell humà està només mínimament explorat. Se'ns barregen instints, tendències, la gent té necessitat d'agrupar-se, de sentir-se refugiat en grup, com una fórmula d'autoprotecció, és el concepte del ramat. A mi m'agrada més refugiar-me en el silenci i la meditació. Però jo sóc estrany, en aquest sentit.

Me'n vaig amb la gran satisfacció de veure que en la medicina forense hi ha un abans i un després de l'Institut de Medicina Legal, que jo he dirigit a Girona. I content d'haver gironitzat l'Institut. I jo, jubilat de forense, em continuaré dedicant a la medicina [la consulta de pediatria no la deixa, i mentre fem l'entrevista li truquen diversos cops per demanar-li hora] i miraré si tinc un xic, només un xic, de temps lliure.

Sí, sí. Continuaré anant-hi. Les visites em donen peu al record, rememoro i miro els llocs on hi ha personatges històrics...

No, tampoc sóc tan estrany, però reconec que, algun cop, he resat.

Sí, sí. I a vegades penso: si jo expliqués segons què, quin escàndol! En tinc molts, de secrets de cementiri, que me'ls guardo perquè no puc vulnerar el secret professional, però s'aixecaria molta polseguera.

Un cop vaig anar a fer l'aixecament del cadàver d'un conductor mort d'accident. Dins del cotxe, hi vam trobar un maletí. Era ple de consoladors i joguines sexuals de tota mena. A la policia, al jutge i a mi se'ns va plantejar un dilema: havíem de donar el maletí (com toca fer amb els objectes personals) a la família. Vàrem consensuar que no per evitar més mals a la família. [No vol que es reveli el nom del difunt i tampoc m'explica què en van fer, del maletí]

Li contestaré amb una frase de les sagrades escriptures atribuïda a Jesucrist: “No només de pa viu l'home.”

Una autòpsia molt interessant era la de Yasser Arafat. Pel personatge i la seva transcendència històrica i per la manera com va morir, tractant-se d'una persona sana i activa tot i ser un home gran, que podria correspondre a un enverinament que s'hagués fet passar per causa natural.

Per descomptat. Només hem de veure el que va passar a La Caritat, d'Olot, que d'una sola passada se'ns havien escapat onze morts homicides que havíem donat com a naturals....

El que havia estat el meu mestre, ja jubilat, va morir sobtadament a l'hort a Garriguella. La Guàrdia Civil em va cridar i quan el vaig veure vaig sentir una pena tan gran que vaig anar a una cabina, vaig trucar al jutge i li vaig demanar autorització per certificar una mort natural. I m'ho va autoritzar. I un company forense va demanar de canviar-se un cas perquè la víctima era el xicot de la seva filla. I també se li va concedir el canvi.

El cas que em va impressionar més pel seu volum va ser quan vàrem anar a Tailàndia a col·laborar en la identificació de les víctimes del tsunami. Allò era com veure tota la graderia del camp del Girona plena de morts. I mai oblidaré el nen petit que va presenciar com els seus pares s'ofegaven a la platja. I el cas amb una càrrega emocional més bestial que he viscut és el del matrimoni gran que la nit de Nadal, a Serinyà, van decidir posar fi a la vida del seu fill discapacitat dessagnant-lo a la banyera i després ells es van tirar a la presa agafats de la mà i amb una motxilla plena de rocs cadascú. Aquella gent ja no podien fer més pel fill, van creure que allò no era vida i van decidir morir.

Ja està aclarit. No és una mòmia egípcia.

No. Perquè al segle XIX aquí no hi havia negres i el cos embolcallat és negre. Per seguir els estudis s'haurien de fer moltes proves i es necessitaria un pressupost elevat.

Bastants. Sóc personatge d'escriptors com Eduard Pasqual, Albert Padrosa, Carles Monguilod, Agustí Vehí...

Doncs tinc diverses ofertes i alguna idea, com la que estudiem amb el pintor Lluís Roura per fer alguna cosa sobre l'Empordà.

He de pensar si escric res. Però, ara per ara, no puc publicar els secrets que tinc guardats.

Conec la demandant, conec la seva mare i coneixia Dalí, i tinc secrets ben guardats del geni. I si cal, jubilat i tot, puc ajudar en la investigació.