El jutjat anul·la la concessió de l'aigua de Sant Hilari
La gestió la va assumir Sorea el 2007 després de comprar les instal·lacions a un particular
L'Ajuntament va acceptar la proposta de l'empresa sense fer cap càlcul ni buscar alternatives
L'Ajuntament de Sant Hilari Sacalm haurà de tornar a fer un concurs per al servei domiciliari d'aigua potable després que una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat la concessió i el reglament del servei, que presta Sorea. La sentència considera que la concessió, que es va fer a 50 anys i va representar doblar els preus de l'aigua, es va fer, per part de l'Ajuntament, sense haver justificat la necessitat de la concessió, sense cap càlcul previ del que costaria una gestió directa en lloc de delegar-ho a una empresa, i amb una “preferència descarada” del consistori per atorgar la concessió a Sorea.
Tot el procés de concessió del servei es va fer entre els anys 2007 i 2008, quan era alcalde Joan Garriga (ERC), governant amb el PIG. Els acords de ple van ser impugnats per l'oposició (CiU) que va portar el tema al contenciós administratiu i el jutjat li ha donat la raó.
Fins al 2007 el subministrament d'aigua el va fer l'empresa d'un particular, Josep Maria de Ribot Mundet, que era propietari de les instal·lacions. Sorea va arribar a un acord amb De Ribot, i va adquirir les instal·lacions per 850.000 pessetes, i va entrar a l'Ajuntament una proposta titulada Alternatives d'actualització de les tarifes del servei d'aigua potable, amb un plec de condicions per obtenir la concessió. Amb la proposta s'aportava el contracte de compravenda entre De Ribot i Sorea, que va passar a tenir la concessió des del 2008 fins al 2058. La decisió va motivar recursos de CiU –llavors el portaveu era Robert Fauria–, que va arribar a portar al ple la incoació d'un expedient per portar la gestió directa des de l'Ajuntament mitjançant una societat municipal, propostes que es van rebutjar al ple de l'11 de febrer del 2008.
La sentència exposa que Sorea “mitjançant una prèvia intel·ligència amb els gestors de l'Ajuntament” va donar per fet que seria l'adjudicatària dels servei en comprar les instal·lacions malgrat que encara no hi havia res aprovat, i ni tan sols hi havia informes sobre el valor de les instal·lacions. L'Ajuntament va assumir per bones les xifres que donava Sorea i l'augment de les tarifes, que no s'havien actualitzat des del 1993 i passarien gradualment dels 0,3313 euros el metre cúbic a 0,6426. També recorda que la concessió del servei públic es fa mitjançant licitació i entre els criteris d'adjudicació “hi ha d'haver necessàriament” els avantatges que representarà per als usuaris, tot plegat inexistent a l'acord que va acceptar l'Ajuntament, en una iniciativa que partia “unilateralment d'una empresa privada que ni tan sols era la titular del servei”, segons es recull al text.
Molts tòpics i cap càlcul
La sentència també deixa clar que no hi va haver per part de l'Ajuntament una justificació rigorosa del motiu pel qual calia una concessió; en canvi, es van fer servir molts tòpics, parlant de la solvència de l'empresa i de l'elevat cost que suposaria per a l'Ajuntament crear una empresa per gestionar l'aigua “però de càlcul concret, cap”. “En definitiva, res més que un intent en va de justificar les bondats de l'opció inicialment predecidida per a la gestió concessionària i un injustificat i preliminar rebuig o menysteniment, gens explicable, de la gestió directa del servei”, conclou la sentència.
