Seguretat
“Si hagués fet vent, no hauríem trobat el nen”
El pare i el fill que van trobar l'infant de tres anys perdut al bosc afirmen que van tenir molta sort que al migdia encara no fes el vent que es va girar a la tarda i que si el nen no hagués cridat mai se l'hauria trobat
Els rescatadors van anar amb els pares al lloc on van trobar el nen, que va caminar 1,5 quilòmetres, i van recuperar les sabates que va perdre
Josep i Josep Maria Ribas, pare i fill, són els herois indiscutibles d'aquest any, perquè van rescatar del mig del bosc el nen de tres anys quan ja feia 21 hores que s'havia perdut al bosc de Camós. Josep Ribas ahir va acompanyar els pares fins al lloc on divendres van trobar el petit. “Se'n fan creus!”, exclama Ribas, que va haver d'anar a quatre grapes “pels camins del senglar” per arribar fins on era el nen, arraulit, però gens espantat. Ahir, mentre ensenyava el lloc als pares, va trobar la segona sabata perduda del nen. La primera la van trobar dissabte quan van fer la reconstrucció de la ruta amb l'alcalde de Camós, Josep Jordi. La primera se la va quedar la família d'en Jordi, però aquesta van decidir que se la quedarien els rescatadors com a record de la seva gesta. Josep Ribas té clar, tot i que no vol que sigui dit, que només ells podien trobar el nen. I no perquè no valori la gran feina i els mitjans tècnics dels professionals, sinó perquè ells, tot i que anaven només amb un podall, jugaven amb el gran avantatge de ser bons coneixedors del bosc i perquè van fer el recorregut “de cara” cap a on havia anat el nen i no pas seguint els passos per darrere com havien fet els equips de rescat, alguns dels quals s'havien acostat fins a uns 200 metres, però després havien girat cua pensant que el nen no podia haver arribat tan lluny. Els rescatadors van establir un radi de recerca de 500 metres de diàmetre a l'entorn de la casa, comptant que un nen de tres anys no hauria avançat més. Càlcul erroni, perquè en Jordi va caminar de Can Serrallonga en direcció cap al Mas Ventós més d'un quilòmetre fins a quedar embardissat, i no va poder avançar més perquè va perdre les sabates i els mitjons.
Els Ribas són conscients que la gran sort va ser que divendres al matí encara no feia el vent que es
va girar a la tarda, que estan segurs que els hauria impedit sentir els gemecs del nen, que van ser els que els van guiar. “Si s'hagués girat el vent abans, ja no l'hauríem trobat. I si el nen no hagués cridat, hauria estat impossible trobar-lo”, exclama. I la sort també va ser que, com que era al vessant oest de la muntanya, el retruny dels motors dels helicòpters que buscaven a l'altra banda no se sentia tant. Així i tot, van trigar una mitja hora a comprovar que els gemecs que els semblava que sentien eren del nen. Va ser quan van poder sentir clar que deia “papa”. Mentre afinaven l'orella per escoltar els sorolls que venien del bosc, Ribas va estar a punt de trucar al 112 per demanar que allunyessin els helicòpters. Al final, la trucada al 112 la van fer quan en Josep Maria ja tenia el nen en braços. Eren les 13.29 h, i Ribas, amb bons coneixements de topografia, els va donar el punt exacte: 200 metres al sud-oest del Mas Ventós. Moments després, l'helicòpter sobrevolava els seus caps. “Suposo que era per comprovar que no era una falsa alarma, però fins i tot teníem por que ens caigués al damunt”, assenyala Ribas, que, juntament amb el seu fill –que és metge i va saber com havia de tractar el nen i com havia de parlar-hi per no angoixar-lo–, va carretejar en Jordi, que pesa els seus bons 14 quilos, a coll, cap al retrobament amb els seus pares i els serveis d'emergència. La gesta havia acabat i els Ribas eren els benèvols protagonistes.
Paradoxalment, Josep i Josep Maria Ribas, van estar a punt de no poder entrar al bosc a buscar en Jordi perquè, al peu de la pista que puja a Can Serrallonga i al Mas Ventós, un mosso vetava l'entrada de la gent perquè eren tants els voluntaris que es volien incorporar a la recerca que els voltants de la casa rural estaven col·lapsats de gent i vehicles. Per sort, Josep Ribas va poder esgrimir davant del mosso la targeta censal que li havien enviat les eleccions passades, que encara guardava al cotxe, i l'agent va poder comprovar que està empadronat al Mas Ventós i no va tenir arguments per no deixar-lo anar a casa seva. I així, finalment, pare i fill es van poder incorporar, pel seu compte, a les tasques de recerca. Massa tard, per ells, perquè no es van assabentar fins a les 10 del matí, quan van sentir la notícia per la ràdio, que hi havia un nen desaparegut a prop de la seva finca. “Em sap molt de greu que ningú m'avisés al vespre mateix, perquè jo de nit em moc molt bé a la zona, ho conec tan bé que no necessito ni llum. Potser l'hauria trobat llavors”, assenyala Josep Ribas, que no va poder anar a buscar el boletaire de Banyoles Josep Poch perquè llavors estava fent el camí de Sant Jaume. “Si hagués estat aquí, hi hauria anat de seguida”, afirma rotundament Josep Ribas, professor d'ofici i esportista que, a partir de l'experiència del rescat del nen, s'ha interessat en l'estudi dels protocols existents en casos de desaparicions i recerques i no descarta fer propostes per millorar els mètodes de recerca de persones vives. Mai oblida, però, que la sort, com van tenir ells en el cas d'en Jordi, sempre hi té un paper fonamental.
Els Ribas han rebut les mostres d'agraïment dels pares d'en Jordi, però també de l'Ajuntament de Camós, que ahir va fer un comunicat públic per agrair la dedicació de tots els professionals dels serveis d'emergència i voluntaris que es van bolcar en la recerca.