Norbert Böttges ‘in memoriam'
Han transcorregut 24 anys, 4 mesos i 27 dies, però Anna Palou manté ben viu a la memòria l'1 de novembre del 1991, el dia que el seu marit, l'empresari Norbert Böttges, va ser assassinat de dos trets al cap disparats a boca de canó dins del seu càmping, el Turismar, de Tossa. Anna Palou recorda que, al migdia, feien el vermut a casa amb el seu home, quan va arribar el seu nebot, i va dir al seu oncle que anés al càmping perquè algú havia manipulat (ja ho havien fet abans) una de les màquines excavadores que tenien per explanar la zona. “Havíem començat les vacances i ens preparàvem per anar de viatge el dia 4. Vaig dir al nebot que deixés reposar el seu oncle, que ja s'havia fet molts tips de treballar tot l'any”, recorda Palou. Però, com que el nebot hi va insistir, Böttges va dir que aniria a veure què passava després de dinar. I així ho va fer. Anna Palou també hi havia d'anar, però com que es va mullar els cabells amb la mànega del jardí, al final, es va desdir i es va quedar a casa per arreglar-se el pentinat. En Norbert se'n va anar tot sol, amb el Suzuki Vitara que acabava d'estrenar. Excepcionalment, hi va anar sense els seus dos gossos dòberman que sempre acompanyaven l'amo. Va ser el darrer cop que Anna Palou va veure el seu home. Van anar passant les hores i en Norbert no tornava. En aquell temps, ningú no duia mòbil i l'Anna es va fer un tip de trucar el marit a la seva oficina dels serveis immobiliaris situada a l'entrada de la urbanització Santa Maria de Llorell, un dels molts negocis que gestionava l'empresari alemany. “Des de casa, veia que hi havia llum al despatx i pensava que en Nobert –com ella l'anomena afectuosament– hi havia anat per pagar els lloguers als propietaris de les cases que gestionava”, explica Palou, que, en aquells moment, encara no estava preocupada. “Estava enrabiada perquè no m'agafava el telefon. Li vaig deixar dit en el contestador que no li parlaria mai més”, recorda Palou que hi afegeix que, sospitosament, la cinta del contestador va desaparèixer (sense que se'n poguessin analitzar els missatges), igual que també es va esfumar el contingut de la caixa forta de l'oficina que, segons calcula Palou, podria contenir uns 300 milions de les antigues pessetes, que en Norbert tenia guardats dels pagaments dels llogaters i de la venda d'alguna casa i que havien de servir per pagar els propietaris de les finques i les obres del càmping.
Ja de nit i sense notícies d'en Norbert, Palou va trucar a casa de Rafael Martínez Chinchilla, un dels treballadors i home de confiança de l'empresari, i li van dir que tampoc l'havia vist. Quan ja havia passat la mitjanit, la seva germana, Assumpció Palou i el nebot es va presentar a casa i li va donar la notícia. “Em va dir: “L'han trobat mort al càmping.” Jo em vaig desmaiar i, a partir del moment que vaig recuperar el sentit, vaig ser una altra persona”, exclama Ana Palou, que, 24 anys després, continua vivint a la mateixa casa, envoltada de fotografies i records del seu home.
Norbert Böttges va ser trobat mort de dos trets al cap disparats per una arma del calibre 22. El cos era estès al terra al lloc del càmping on el nebot havia dit que havien remenat les màquines. El Suzuki Vitara, que la vídua encara guarda al garatge de casa seva, estava tancat (cosa estranya perquè Böttges no el tancava mai) i al seient hi havia un joc de claus d'en Norbert. La Guàrdia Civil no va poder extreure cap empremta útil per identificar l'homicida. Es van descobrir unes petjades de sabatilles esportives que anaven en direcció cap a la zona boscosa, però tampoc van dur enlloc la investigació. En primera instància, els investigadors de la Guàrdia Civil van descartar que el mòbil del crim fos un robatori, perquè l'homicida no s'havia endut ni el rellotge (un Rolex molt valuós), ni les 45.000 pessetes que la víctima duia a la butxaca. Sempre es va sospitar que el criminal era algú de qui Böttges es refiava i per això va tenir opció de disparar-li de ben a prop, sense que ell tingués temps de defensar-se. L'autòpsia no va descobrir cap signe de defensa. Li van engegar un tret al costat esquerre del cap i el segon, a la nuca, suposadament quan ja era a terra. El tret de gràcia. La Guàrdia Civil va dur a analitzar al departament de balística els dos projectils extrets del cos de la víctima, però no van trobar als arxius l'arma que els havia disparat. També van analitzar totes les pistoles i carrabines del 22 registrades a Tossa, però no hi van trobar l'arma del crim. La Guàrdia Civil va dirigir les seves sospites cap als homes que, mort Böttges, es van posar al capdavant de les seves empreses: C.C (càmping), Rafael Martínez Chinchilla i Manuel Muñoz Peces Barba (immobiliària) i Jaume Mallol Alcobendas (restaurants) i es va investigar si algun d'ells disposava d'una pistola del calibre 22. No se'ls en va trobar cap.
La Guàrdia Civil no va saber de l'existència de la caixa forta on suposadament hi havia un gran capital fins mesos després d'haver fet la inspecció al despatx de Böttges, quan la vídua (que també ho va descobrir a posteriori) els ho va dir. La caixa no era al despatx, sinó en un passadís de les oficines. Els empleats de Böttges que tenien la clau van amagar l'existència de la caixa quan es va fer l'escorcoll. Mesos després, quan van ser interrogats sobre aquest fet, Martínez Chinchilla i C.C. van admetre que, després del crim, havien agafat tots els documents de la caixa i els havien dut, primer, a una casa de la urbanització i, després, al despatx del gestor de Girona, i van argumentar que ho havien fet per esquivar possibles problemes fiscals. Van negar, però, que s'haguessin apoderat dels diners i van assegurar que Böttges guardava els diners a casa seva i no pas a l'oficina, tot i que allà hi tenia mesures de seguretat i a casa, no. I hi van afegir que també solia traginar molts diners dins d'un maletí, que la Guàrdia Civil tampoc va poder esclarir on havia anat a parar.
LES FRASES D'ANNA PALOU
Les pistes que van despistar
Tura SolerAnna Palou és conscient que el cas, pel temps transcorregut, pot arribar a la prescripció i que això suposaria la impunitat definitiva del criminal. Tot i que no van poder atrapar el culpable, Palou encara ara només té paraules d'elogi per als guàrdies que investigaven el cas, perquè li van dispensar un bon tracte i van vetllar per la seva seguretat en uns moments en què se sentia molt desemparada. Li queda, però, una recança: la sensació que el crim de Tossa va quedar en segon pla quan, el 20 de novembre del 1992, van segrestar Maria Àngels Feliu i alguns guàrdies seus van haver de deixar Tossa per anar a la saga als segrestadors d'Olot. “Qui sap si no haguessin hagut de marxar...”, lamenta.
La Guàrdia Civil no veu que escatimessin recursos a Tossa per destinar-los a Olot. El que lamenten és que, el 1991, no disposessin de mitjans que sí tenen ara (ADN, localització de mòbils...) que els podien haver ajudat molt a avançar en el cas. I també que no disposessin, des del principi, de dades que els haurien estat molt útils per a la investigació, com ara saber de l'existència de la caixa forta i el seu contingut. Encara més: sospiten que van destinar molts recursos i energies per investigar algunes de les pistes que van obtenir de gent de l'entorn de Böttges que, en realitat, despistaven la investigació. Pistes com la que els va portar a investigar, amb la intervenció de la Interpol, un galerista alemany que tenia en dipòsit unes pintures propietat de Böttges d'autors de renom com ara Nicolas Van Veerendael, Jacob Walscapelle, Guiusepe Ribera i Giovanni Bellini. La pista apuntava que el crim podia estar relacionat amb un suposat litigi per l'obra de Bellini. Mesos d'investigació van concloure que ni el galerista, Fritz Gerhard Bosiak, ni l'home anomenat Gerd Richard Grimm, que havia estat a Santa Maria de Llorell, tenien res a veure amb el cas. O la pista que els va dur a investigar a Amèrica del Sud per les dades aportades per un detectiu de dubtosa reputació i poca credibilitat.
Un amic de Tarradellas amb bona mà per als negocis
Norbert Böttges, vingut de fora, es va saber crear el seu imperi empresarial a Santa Maria de Llorell, una zona residencial ocupada, majoritàriament, per alemanys. Tenia molt bona mà per als negocis i grans dots per relacionar-se a tots els nivells, com demostra la fotografia on es veu Josep Tarradellas a casa seva. Patia del cor i temia una mort sobtada; com que era previsor, va deixar enregistrada una cinta de vídeo en què declarava que la seva única hereva era la seva dona Anna Palou. Tot i la voluntat de Böttges, l'assassinat ha suposat per a Anna Palou, a part de la pèrdua del marit, a qui professava adoració, un espoli econòmic i un calvari de litigis. Els homes de qui la Guàrdia Civil es malfiava van acabar dirigint els negocis que Böttges volia que fossin per a Palou. El que ningú no li pot usurpar és la memòria i el record de Norbert Böttges.