judicial
El TSJC ratifica la pena a l'assassí d'ancians d'Olot
La defensa de Joan Vila va demanar que l'absolguessin de vuit dels onze assassinats que havia confessat
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs presentat per Carles Monguilod, en exercici de la defensa de Joan Vila, que demanava que l'assassí d'ancians del geriàtric La Caritat d'Olot fos absolt de vuit dels onze assassinats perquè considerava que no estava provat que les morts fossin homicides, tot i que Vila les havia confessat.
La sentència del TSJC, que ratifica la condemna de 127 anys de presó, d'entrada, exposa que el recurs es desestima perquè la defensa no estava legitimada per presentar el recurs d'apel·lació, ja que no existia greuge per al condemnat entre les conclusions definitives (en les quals la defensa va admetre l'existència d'onze homicidis) i la sentència que va dictar l'Audiència de Girona. Aquesta incongruència entre l'admissió de l'existència dels crims i els arguments del recurs, la van posar de manifest la fiscalia i els lletrats de les acusacions particulars Jaume Dalmau i Rafel Berga, en la vista celebrada el 9 de gener al TSJC.
Però, de totes maneres, el TSJC entra a valorar el recurs i rebat els arguments que va esgrimir Monguilod per defensar que en vuit del casos (els de Montserrat Canalias Muntada, Joan Canal Julià, Lluís Salleras Claret, Carme Vilanova Viñolas, Isidra García Aceijas, Teresa Puig Boixadera, Francisca Matilde Fiol i Rosa Baburés Pujol) no s'havien aportat prou proves, a banda de la confessió de Vila, que certifiquessin que les morts s'havien produït per causa criminal. La sentència admet que “la confessió de l'acusat com a única prova de càrrec desperta recels justificats respecte a la coincidència amb la realitat”. Remarca, però, que en aquest cas Joan Vila va confessar de manera voluntària tant al jutjat com en l'entrevista a aquest diari, i que hi ha prou proves perifèriques i objectives que avalen la confessió. Pel TSJC és rellevant que els vuit assassinats es cometessin dins de l'horari laboral de Vila, que l'accés als medicaments no estigués tancat i que l'auxiliar d'infermeria tingués coneixements dels resultats de les seves accions. També valora el testimoni dels empleats de La Caritat en relatar “l'actitud rara” de Vila durant les defuncions de les víctimes. I afegeix que Vila va relatar com s'havien produït les dues morts per sobredosi d'insulina quan es desconeixia el dictamen dels forenses, i que el seu relat es va ajustar al que es va dictaminar posteriorment. La sentència conclou que la confessió de Vila, corroborada per les referències objectives i perifèriques aportades, constitueix una activitat de prova de càrrec que desvirtua la presumpció d'innocència i aporta la certesa objectiva de com van anar els fets. La defensa encara pot presentar un recurs de cassació al Tribunal Suprem.