Estafadors estafats

Rocambolesca història sobre una pintura, falsa segons els tribunals, de Goya, que representa un retrat del pintor romàntic Antonio María Esquivel. La brigada de patrimoni de la Policía Nacional ha imputat un delicte d'estafa als propietaris de la tela, el germans de Girona Joan i Jaume Font Baus, tot i que ells han estat víctimes d'uns estafadors, que han desaparegut. Els Font, que el 2006 van litigar als jutjats per aconseguir que certifiquessin la falsedat del quadre, per no haver de pagar 250.000 euros al fotògraf que els el va vendre, van provar de vendre'l com a Goya autèntic a un xeic àrab. Però van quedar escaldats perquè el xeic no era tal, i uns intermediaris els van fer una paga i senyal de 1.700.000 francs suïssos (1.591.000 euros) en bitllets de mentida i ells van entregar 300.000 euros bons que els va deixar un prestador a un mitjancer que no coneixen i que, evidentment, ha desaparegut. Per acabar-ho d'adobar, la policia els ha comissat la tela.

Jaume i Joan Font, subhastador un i enginyer l'altre, i inversors d'art tots dos, van provar, l'any passat, de vendre com un Goya de debò la tela que el 2006 l'Audiència de Girona va determinar que no havia pintat Goya, a partir del peritatge de l'experta en Goya del Museu del Prado Manuela Mena. A través d'un procés ben enrevessat, amb molts intermediaris pel mig, els germans Font van trobar, o es van pensar que havien trobat, un bon comprador: un xeic àrab disposat a pagar 4 milions d'euros per introduir el Goya en el mercat asiàtic. El comprador el van trobar a través dels serveis de mediador que els feia l'advocat gironí Miquel Meca, que alhora els va dir que negociava amb un mediador del xeic que va demanar que se li paguessin uns honoraris de 300.000 euros per garantir l'operació amb el milionari. Tot i que els germans Font van demanar que volien els diners ingressats en un compte i que fins que l'ingrés no es materialitzés no entregarien els quadre ni la comissió a l'intermediari, les coses no van anar així. L'advocat Miquel Meca, que no està imputat perquè ha assegurat que ell comptava que la pintura era un Goya autèntic perquè anava amb un certificat de Juan Ignacio de la Vega, director de l'Instituto Lizán de Investigaciones Goyescas –certificat que l'Audiència havia invalidat el 2006–, va viatjar fins a Torí (Itàlia) amb un contracte de compravenda per trobar-se en un hotel de cinc estrelles amb el xeic àrab i el seu representant. Mentrestant, a Girona, els germans Font havien demanat a un empresari, Luis Juliana Santaengracia Carro, que els deixés 300.000 euros per pagar al mitjancer del xeic amb el compromís que quan ells tinguessin el primer pagament per part del xeic n'hi abonarien 380.000. És a dir, que guanyaria 80.000 en qüestió d'hores. Quan l'emissari dels Font a Torí, l'advocat Meca, va comunicar que el xeic havia complert la seva part i ell ja tenia a les mans 1.700.000 francs suïssos, l'avalador va entregar a mà 300.000 euros en bitllets a l'home que feia de mitjancer en l'operació. Amb els diners a la mà, el representant del xeic es va esfumar. Meca, acompanyat d'un altre home, segons les dades de la policia, hauria viatjat de Torí fins a Suïssa per ingressar en un banc d'aquest país els diners de la primera paga de la pintura. I va ser allà, segons la seva versió, on es va adonar que l'havien ensarronat i que el que portava, embolicats en plàstic, eren bitllets de mentida i no pas els francs suïssos que havia vist o li havia semblat veure a l'hotel de Torí. Tots els indicis apunten que els venedors del quadre van ser víctimes de l'estafa del Rip Deal o del negoci podrit, que ve a ser l'estafa de l'estampeta adaptada al segle XXI i a l'engròs. Els estafadors capten incauts que busquen fer grans negocis i que acaben pagant entabanats pels estafadors.

Amb els diners falsos a coll, l'advocat i el seu acompanyant van travessar la frontera francosuïssa i, un cop a Avinyó, van ser interceptats pels duaners francesos, que els van comissar diners (unes fotocòpies barroeres que no enganyaven ningú) i van contactar amb la Policía Nacional, que es va encarregar de la investigació i que ha imputat un delicte d'estafa als germans Font, per haver intentat vendre el quadre com un Goya, quan ells havien aconseguit una sentència que avalava que era fals. A més a més, la policia va comissar el quadre, que els Font encara tenien en una casa de Girona. Això a part, els dos germans ara tenen un deute amb Santaengracia, que els va deixar els 300.000 euros, i que és el que ha perdut més diners en tot l'afer.

L'objecte de la gran estafa, el retrat d'Antonio María Esquivel, que fa 80 x 60 cm, el va comprar en una subhasta el fotògraf barceloní Ramon Calvet, que el va adquirir com a obra anònima tot i que va intuir que podia ser un Goya. El 2003 Calvet va vendre l'obra als germans Font per 270.000 euros. Els Font van pagar 20.000 euros i havien de pagar els 250.000 restants quan Calvet aportés les proves que avalessin que era un Goya autèntic. Va aportar el certificat d'Ignacio de la Vega, que sempre ha defensat que Goya posava microfirmes del seu cognom a racons de les seves pintures i un informe de les perites Imma Lidon i Francina Alsina, que van detectar petites firmes dissimulades al retrat. Els Font no van acceptar aquestes proves pericials per avalar l'autoria de Goya i es van negar a pagar els 250.000 euros. Calvet els va demandar per reclamar el pagament, i va ser així que el quadre va ser avaluat pels tribunals, que van requerir els serveis de la conservadora del Museu del Prado Manuela Mena, que va determinar que no era obra de Goya. Mena és del criteri que Goya no feia microfirmes, i com a argument de pes per certificar que no era obra del pintor va remarcar un anacronisme: el retratat llueix una creu, guardó que li va ser concedit força temps després de la mort de Goya. El quadre que ha servit per gestat aquesta estafa ara és oficialment un fals Goya, per sentència judicial, tot i que les certificacions d'art, com s'ha vist, són subjectives en funció dels perits, que poden fer fluctuar el valor de les obres.