L'investigador de la mort passa a millor vida

o oblidaré mai el dia que vaig conèixer Narcís Bardalet: el 19 de juliol del 1986. El dia que el foc cremava les Alberes senceres i van morir els quatre ocupants d'una avioneta francesa que ajudava a apagar el foc. Novella en el món del periodisme, em va tocar cobrir el tema sobre el terreny (amb unes inapropiades sandàlies als peus) i anant darrere la comitiva judicial (llavors no existien protocols que releguessin els periodistes darrere un cordó policial) que anava a fer l'aixecament dels cadàvers vam quedar encerclats pel foc enmig del bosc. Bufava una tramuntada de mil dimonis que, paradoxalment, ens feia pelar de fred enmig del foc. Bardalet no va poder aixecar els cadàvers perquè, misteris de la vida, quan van arribar a les restes de l'avioneta ja no hi eren. Els
equips francesos, vinguts des de viaranys del nord havien arribat primer i havien retirat els cossos dels compatriotes. Quan la Guàrdia Civil va rebre la comunicació, per la ràdio del seu llegendari 4L, que teníem el camí tallat i que era impossible la retirada pel camí d'anada, vaig tenir seriosos dubtes que aquell no fos el darrer dia de la meva vida. Enmig d'aquest panorama, Bardalet, que es protegia del fum amb un pràctic mocador a la boca lligat al clatell a l'estil dels bandolers de les pel·lícules del Far West, va pronunciar una de les seves sàvies sentències: “No patiu. Si ens atrapa el foc correm cap a un lloc que ja estigui cremat, que així ja no es podrà cremar.”
Ja vaig veure que era un home pràctic. A grans mals, grans remeis. Al final, per fortuna, vam aconseguir arribar al Pertús
guiats per un dels guàrdies que coneixia un viarany mig transitable. Si haguéssim acabat els nostres dies en aquell foc d'ara farà trenta anys, mai hauria pogut descobrir el personatge fascinant Narcís Bardalet. I no hauria pogut tenir el goig d'ajudar-lo a descobrir que un cas que passava per un suïcidi de parella era un doble crim. Goso vantar-me'n i revelar la meva petita perspicàcia perquè ell mateix ho relata en el llibre de memòries que li va escriure Clàudia Pujol. Si no, jo seria “discreta”, tal com ell sempre m'ha recomanat ser. Ara el discret investigador de la mort ha passat a millor vida. Literalment. S'ha jubilat en plenes facultats. Llarga vida a l'investigador de la mort.

N