Successos

NARCÍS BARDALET VINYALS

SUBDIRECTOR A GIRONA DE L'INSTITUT DE MEDECINA LEGAL DE CATALUNYA, QUE S'HA JUBILAT DESPRÉS DE 37 ANYS DE FER DE FORENSE

“Guardo molts secrets de cementiri”

Tot i que és un científic de renom, la naturalesa i la meteorologia li fan creure en Déu

Diu que treballar cada dia amb la mort li ha fet canviar l'escala de valors de la vida

Narcís Bardalet
visita els cementiris sovint i hi recorda els casos que ha investigat i els secrets que guarden les tombes
L'Institut de Medicina Legal ha marcat un abans i un després de la medecina forense a Girona
Dels homicides he après que per més dolenta que sigui una persona sempre hi ha algú que l'estima

Narcís Bardalet i Viñals va néixer l'1 d'agost del 1953 a Girona, tot i que la seva família era de Sils, on ell va fer els seus primer estudis fins que als 9 anys se'n va anar a Figueres a fer el batxillerat. Estava intern al col·legi La Salle i combinava els estudis amb el futbol. Els dimarts i dijous els alumnes de La Salle sortien de l'internat per anar a fer entrenament. El petit Bardalet jugava de defensa central però, tot i que sempre ha conservat afició pel món del futbol, mai va veure possible triomfar com a futbolista. La seva vida va anar encarrilada cap al món de la mort, com a metge forense, i cap a la vida, com a metge pediatre.

Quan va veure per primer cop un mort?
Quan només tenia set anys i va morir l'àvia d'un amic meu que vivia a la plaça de Sils. La dona es deia Clotilde i jo la coneixia molt bé perquè cada dia a la tarda quan jugàvem a la plaça ens donava berenar. I quan va morir vam anar a veure-la, ja que llavors la gent feia les vetlles a la casa i tothom anava a visitar els difunts. A mi m'hi van portar obligat i em va impressionar molt perquè la coneixia, era la dona que em feia el berenar.
I la primera autòpsia, quan la va veure?
Quan tenia catorze anys. M'hi va portar el meu avi, que era jutge de pau. El mort era un veí de Sils que va morir electrocutat accidentalment. Aquella experiència em va fer rumiar sobre el cos humà i em vaig començar a interessar per la medicina.
Així, aquelles fantasies dels adolescents de ser astronautes o coses per l'estil, vostè no les tenia i ja tenia clar cap on aniria...
Jo em vaig llicenciar en medicina el curs 1977/78 a la Universitat Autònoma de Barcelona i compaginava la llicenciatura amb un treball a l'Institut Dexeus. A mi sempre m'havia interessat la medicina forense i al Dexeus vaig clarificar dues coses: que no m'agradaven la ginecologia i l'obstetrícia i, en canvi, que sí que m'agradaven la pediatria i la medicina infantil. I vaig acabar sent forense i pediatre.
Quin va ser el primer destí com a metge legal?
Va ser a Estella, a Navarra. Era una època dura, marcada pel terrorisme; eren temps de por i jo era novell i inexpert.
Tenia por de ser objecte del terrorisme?
No, perquè jo no feia res mal fet ni estava significat políticament però es vivia amb molta pressió per la situació i havies de visitar detinguts o presos d'ETA.
Però va patir pressions directes, amenaces o xantatges?
No, d'això no n'he tingut mai en tota la meva carrera. Però la pressió era inherent per la mateixa situació. Fins al punt que el jutge em va fer treure llicència d'armes. Ell mateix va redactar un ofici perquè anés a la caserna de la Guàrdia Civil a demanar-la. Més tard ho vaig entendre. Al pare del jutge, que era magistrat, l'havia assassinat ETA.
I encara té la llicència d'arma curta i la pistola?
Si. L'he tingut sempre. Però no l'he tret mai.
Es supersticiós?
No, no ho sóc en absolut, de supersticiós.
Però creu en Déu?
Sí. Tinc necessitat de creure i he sigut educat en la influència mediterrània i del cristianisme i la meva reflexió personal és que Déu existeix.
És que li ha enviat algun senyal?
No m'ha enviat cap senyal. Jo em convenço que Déu existeix quan veig l'univers. Quan contemplo una nit d'estiu, veig sortir el sol o contemplo alguns fenòmens meteorològics entenc que hi ha algú o algun poder que ha de posar ordre a tot això...
I creu en bruixes?
No. No hi crec. Ni per si de cas. Sóc molt incrèdul. Crec en l'esforç diari i que si treballes amb intel·ligència tens moltes més possibilitats de tenir èxit.
Però coneix alguna vident, bruixa...
Sí, sóc amic d'una, m'agrada molt escoltar-la i ens tenim molta confiança.
I un científic com vostè ha après alguna cosa de l'amiga vident?
He après que és una persona molt humana i que el seu raonament és molt humà. I també he comprès que, per exemple, familiars de persones desaparegudes busquin totes les sortides possibles. I comprenc que els pugui reconfortar, encara que sigui per donar esperança.
Això vol dir que la ciència té moltes limitacions?
Moltes. La ciència és il·limitada en el sentit que a mesura que vas obrint portes, cada cop et queden més portes per anar obrint. Mai se sabrà tot. Tot és un enigma.
En trenta-cinc anys de carrera ha vist tants morts que no es poden comptar. Què n'ha après, dels morts o de la mort?
He après que la vida és un trajecte amb un final. M'ha fet canviar la meva escala de valors, estimar la vida i ser vitalista. Entendre que als diners se'ls ha de donar el valor que tenen. Que el diner no és un fi. I que la salut és un bé importantíssim però també que el concepte de salut no és el mateix als vint anys que als setanta. He après ha valorar la qualitat de les persones. Jo valoro sobretot la lleialtat i la pietat. He assumit un concepte humanitari de la medicina. S'ha de tenir pietat del que pateix i ajudar-lo. Perquè és molt trist ser pobre i estar malalt. I el que em fereix és la traïció.
L'han traït moltes vegades? S'ha revenjat?
Algun cop sí que m'he sentit traït. I no, no m'he revenjat. La millor revenja sempre és la indiferència.
I dels assassins, n'ha après alguna cosa?
El que he après és que per més dolenta que sigui una persona sempre té algú que l'estima.
Li recordo una frase seva: “Les grans bestieses les fa gent aparentment normal. Això vol dir que tothom és un homicida en potència? Jo ho puc ser, per exemple?
La conducta humana és complicada. Hi ha mecanismes que no sabem controlar bé. El cervell és molt desconegut. A vegades prenem decisions i al cap d'un moment ens en penedim... El cervell humà està només mínimament explorat. Se'ns barregen instints, tendències, la gent té necessitat d'agrupar-se, de sentir-se refugiat en grup, com una fórmula d'autoprotecció, és el concepte del ramat. A mi m'agrada més refugiar-me en el silenci i la meditació. Però jo sóc estrany, en aquest sentit.
Entenc que tots podem ser homicides, doncs... Canviem de tema: que farà ara que s'ha jubilat?
Me'n vaig amb la gran satisfacció de veure que en la medicina forense hi ha un abans i un després de l'Institut de Medicina Legal, que jo he dirigit a Girona. I content d'haver gironitzat l'Institut. I jo, jubilat de forense, em continuaré dedicant a la medicina [la consulta de pediatria no la deixa, i mentre fem l'entrevista li truquen diversos cops per demanar-li hora] i miraré si tinc un xic, només un xic, de temps lliure.
En aquest temps lliure continuarà visitant els cementiris com ha fet fins ara?
Sí, sí. Continuaré anant-hi. Les visites em donen peu al record, rememoro i miro els llocs on hi ha personatges històrics...
I hi parla?
No, tampoc sóc tan estrany, però reconec que, algun cop, he resat.
I té identificats els llocs on hi enterrada gent a qui ha fet l'autòpsia?
Sí, sí. I a vegades penso: si jo expliqués segons què, quin escàndol! En tinc molts, de secrets de cementiri, que me'ls guardo perquè no puc vulnerar el secret professional, però s'aixecaria molta polseguera.
Reveli algun secret que sigui innocu...
Un cop vaig anar a fer l'aixecament del cadàver d'un conductor mort d'accident. Dins del cotxe, hi vam trobar un maletí. Era ple de consoladors i joguines sexuals de tota mena. A la policia, al jutge i a mi se'ns va plantejar un dilema: havíem de donar el maletí (com toca fer amb els objectes personals) a la família. Vàrem consensuar que no per evitar més mals a la família. [No vol que es reveli el nom del difunt i tampoc m'explica què en van fer, del maletí]
El dia del sopar del seu comiat va sorprendre tothom revelant que durant tres anys havia treballat pel CNI. No li preguntaré quina missió secreta el va dur a treballar per la seguretat de l'Estat perquè sé que m'ho diria. Però digui'm, almenys, si paga bé, el CNI.
Li contestaré amb una frase de les sagrades escriptures atribuïda a Jesucrist: “No només de pa viu l'home.”
A veure si ara em respon una pregunta que em va esquivar en una entrevista de fa uns anys: a qui li hauria agradat fer l'autòpsia però no va poder?
Una autòpsia molt interessant era la de Yasser Arafat. Pel personatge i la seva transcendència històrica i per la manera com va morir, tractant-se d'una persona sana i activa tot i ser un home gran, que podria correspondre a un enverinament que s'hagués fet passar per causa natural.
Sense moure'ns del nostre territori, no creu possible que moltes morts que passen per naturals siguin per enverinament?
Per descomptat. Només hem de veure el que va passar a La Caritat, d'Olot, que d'una sola passada se'ns havien escapat onze morts homicides que havíem donat com a naturals....
I a qui no faria mai l'autòpsia? Els forenses tenen una clàusula de consciència o alguna cosa semblant en casos d'implicació personal?
El que havia estat el meu mestre, ja jubilat, va morir sobtadament a l'hort a Garriguella. La Guàrdia Civil em va cridar i quan el vaig veure vaig sentir una pena tan gran que vaig anar a una cabina, vaig trucar al jutge i li vaig demanar autorització per certificar una mort natural. I m'ho va autoritzar. I un company forense va demanar de canviar-se un cas perquè la víctima era el xicot de la seva filla. I també se li va concedir el canvi.
Amb 35 anys, ha vist més de cinc-cents casos d'homicidis, ha perdut el compte de les autòpsies què ha fet... però segur que algun cas l'ha impactat més que altres.
El cas que em va impressionar més pel seu volum va ser quan vàrem anar a Tailàndia a col·laborar en la identificació de les víctimes del tsunami. Allò era com veure tota la graderia del camp del Girona plena de morts. I mai oblidaré el nen petit que va presenciar com els seus pares s'ofegaven a la platja. I el cas amb una càrrega emocional més bestial que he viscut és el del matrimoni gran que la nit de Nadal, a Serinyà, van decidir posar fi a la vida del seu fill discapacitat dessagnant-lo a la banyera i després ells es van tirar a la presa agafats de la mà i amb una motxilla plena de rocs cadascú. Aquella gent ja no podien fer més pel fill, van creure que allò no era vida i van decidir morir.
De jubilat continuarà investigant fins a desxifrar el misteri de la mòmia de Banyoles?
Ja està aclarit. No és una mòmia egípcia.
Però no n'hi ha prou. Jo voldria saber qui era. És que, pel temps que vau comprovar que tenia, podria ser algun rebesavi nostre.
No. Perquè al segle XIX aquí no hi havia negres i el cos embolcallat és negre. Per seguir els estudis s'haurien de fer moltes proves i es necessitaria un pressupost elevat.
Ja deu ser conscient que s'ha convertit en un personatge literari. A banda de les dues obres sobre les seves memòries que li va escriure Clàudia Pujol, quants novel·listes l'han inclòs a les seves ficcions?
Bastants. Sóc personatge d'escriptors com Eduard Pasqual, Albert Padrosa, Carles Monguilod, Agustí Vehí...
I ara que està jubilat, ha pensat en escriure vostè mateix?
Doncs tinc diverses ofertes i alguna idea, com la que estudiem amb el pintor Lluís Roura per fer alguna cosa sobre l'Empordà.
I les seves memòries secretes?
He de pensar si escric res. Però, ara per ara, no puc publicar els secrets que tinc guardats.
Va embalsamar Dalí. Ara tira endavant una demanda de paternitat i la demandant, la vident Pilar Abel, demana, si cal, que exhumin Dalí per analitzar l'ADN. Sabent això, no li fa recança haver-se jubilat?
Conec la demandant, conec la seva mare i coneixia Dalí, i tinc secrets ben guardats del geni. I si cal, jubilat i tot, puc ajudar en la investigació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.