Edificis en fora de joc
alarma ·
Uns 1.200 propietaris d’un important tram del passeig marítim de Platja d’Aro tenen dificultats per vendre o recepcionar herències, ja que no poden inscriure l’operació en el registre perquè els edificis estan afectats pel domini públic
Uns 1.200 propietaris de pisos d’edificis a primera línia de mar de Platja d’Aro, concretament els situats en un quilòmetre que s’allarga per la façana marítima, tenen dificultats a l’hora de vendre les seves propietats o recepcionar herències. El motiu és la impossibilitat d’inscriure l’operació en el registre de la propietat, perquè, amb la llei a la mà, aquestes propietats són dins la zona de domini públic, ja que la línia marítima i terrestre passa pel mig del solar. A l’Estat espanyol hi ha dotze municipis en aquesta situació i, a Catalunya, només dos: Platja d’Aro i Castelló d’Empúries. La llei de costes és del 1945. Una modificació del 2012 preveia una solució via decret llei per aquesta problemàtica. El PSOE, però, la va portar al TS i va quedar suspesa.
L’alcalde, Maurici Jiménez, explica que s’han iniciat els tràmits per demanar a l’Estat que procedeixi a modificar-ne el traçat amb una nova delimitació. L’Estat té dos anys per contestar i finalitzen el 2023. Jiménez creu que hi ha moltes probabilitats que, en vista del silenci, s’acabi anant al contenciós administratiu. L’afectació, que toca de ple 847 entitats urbanístiques, és antiga, de fa dècades, però la problemàtica és nova arran del canvi del registrador de la propietat de Sant Feliu de Guíxols el 2019, el qual, en aplicar la llei, i com que són béns patrimonials de l’Estat, ha decidit no registrar aquestes noves operacions.
El propietari, l’Estat
La decisió del registrador de la propietat, avalada per l’advocacia de l’Estat, i que fins al 2019 ho passava, ha provocat inseguretat als propietaris; és a dir, un propietari, tot i poder vendre, es trobarà que el comprador, com que no pot registrar aquesta operació, que de fet genera un aval per al banc, no té accés a demanar un crèdit perquè el propietari real és l’Estat. Això ja ha provocat algunes situacions força dramàtiques. Aprofitant aquesta decisió del registre, s’han venut pisos a un preu molt per sota del seu valor, segurament per la necessitat d’alguns propietaris de disposar de liquiditat. Això ha comportat caigudes de valor espectaculars. Segons fonts consultades, pisos amb un preu de mercat de 350.000 euros s’han venut per 120.000 o menys. A més, afecta les herències, perquè els hereus tampoc els poden inscriure. Les càrregues, en tots els casos, queden per als anteriors propietaris, fet que ja ha comportat per als afectats impagament d’hipoteques o de quotes comunitàries, entre altres coses.
Alerta a les “màfies”
Francesc Xavier Domínguez, membre de l’Associació del Passeig Marítim de Platja d’Aro, alerta que “algunes màfies organitzades estan a l’aguait per poder fer ofertes a la baixa arran d’aquesta situació”. És per això que, segons Domínguez, té tanta importància que els propietaris i els administradors de la propietat prenguin consciència de la necessitat d’unir-se per buscar una solució, conjuntament amb l’Ajuntament, que inclou una nova delimitació: “Es tracta d’un tema que afecta comunitats de propietaris, perquè tot l’immoble per on passa la línia queda afectat”, explica, i hi afegeix: “És important la unitat, especialment si, com es preveu, cal arribar al contenciós.”
Aquesta situació afecta un quilòmetre de passeig aproximadament, el que va del Cavall Bernat en direcció al Port d’Aro. Fins fa poc, a efectes de registre arran de noves compravendes, el pas de la línia marítima i terrestre es considerava, sempre en l’àmbit del registre de la propietat, una afectació parcial de l’immoble i així es feia constar; és a dir, tot i quedar dins d’una zona de domini públic, no era cap impediment per als nous compradors poder-lo registrar. De fet, la compravenda es pot fer igual, ja que el fet de no registrar-ho no ho impedeix. Però el registre dona seguretat de cara a tercers. Un detall rellevant és que el pas de la línia afecta tot l’edifici, zones comunes i privatives, no només els habitatges que estiguin plenament dins de l’afectació com es podria pressuposar erròniament. Tota la propietat queda, doncs, afectada: “La registradora, avalada per l’advocacia de l’Estat –explica Francesc Xavier Domínguez–, fa una lectura més restrictiva del que és la norma del patrimoni en domini públic i determina que legalment no pot executar aquests registres.”
Els orígens
L’alcalde de Castell-Platja d’Aro, Maurici Jiménez, detalla que aquest dibuix per on passa la línia de costes es va fer molts anys per, en aquell moment, definir una zona on no es podria construir. El motiu principal: protegir les futures construccions dels efectes dels temporals; és a dir, es feia un mapa general, a manera de foto fixa, de fins on arribarien les onades. “Va ser una manera d’impedir –assenyala Jiménez– que les noves construccions fossin afectades pels temporals, malgrat que en bona part ja estaven totalment construïdes. Per tant, aquest quilòmetre del passeig va quedar dins de la zona de domini públic.”
La trampa dels edificis singulars
j. trillasLa proliferació d’edificis de gran alçària a primera línia va ser possible a finals dels anys seixanta gràcies a una figura que va facilitar la feina a molts promotors. En seria un exemple destacat el nucli de Platja d’Aro, amb la seva impressionant muralla de ciment a tocar de la sorra i, en molt menys grau, Palamós. Amb aquest criteri es van construir, per exemple, a Palamós, els edificis Jaume II i Empordà, amb una espectacular campanya publicitària que en destacava la modernitat i les vistes esplèndides.
Per anar als orígens, el Ministeri d’Habitatge va publicar el 1969 les “normes complementàries i subsidiàries de planejament relatives a altures d’edificació a la Costa Brava”, que havien de ser un fre a una especulació abusiva i desmesurada. Aquestes normes eren hereves directes d’uns estudis que van donar peu a un informe de la Costa Brava, que va ser redactat i aprovat per la comissió d’Urbanisme de la demarcació l’octubre del 1965. Les normes es van aprovar el 1969, van dividir la Costa Brava en quatre zones i van fixar les limitacions d’alçàries i volums. Feta la llei, però, feta la trampa. En aquests sectors, es permetia fer-hi edificis singulars d’altura, sempre que no “desvirtuessin la bellesa del paisatge ni en degradessin la particular configuració i, a més, aportessin modernitat”; aquí rau la seva singularitat. És per això que cada municipi costaner té, poc o molt, un edifici que s’escapa de la simetria del conjunt i ofereix unes particularitats que el fan, analitzat en perspectiva, “singular”. Les normes dels seixanta són anacròniques i ara els plans generals són restrictius.