“A Barcelona hi ha inseguretat, però això no cal magnificar-ho”

Tota la ciutat i, sobretot, ens amoïna començar a treballar d’una manera diferent. El que legitima la nostra actuació és el dret a la ciutat i els drets humans de proximitat. I, per tant, ens amoïna molt donar a conèixer a la ciutadania quins són els drets que té. Perquè per poder rebre una queixa, primer has de saber els drets. I, per tant, estem fent pedagogia de quins són els drets humans de proximitat que té la ciutadania. Aquesta institució sempre havia treballat per matèries. Això feia que si una persona es queixava, per exemple, sobre un contenidor, de manera automàtica la queixa anava a neteja. I ara no, ara estem dient que una queixa sobre un contenidor també pot afectar mobilitat, un tema de soroll o de salut, entre altres temes. Una altra cosa que ens preocupa és el tema de la corresponsabilitat. Perquè tenim uns drets com a ciutadans, però també tenim unes responsabilitats. Per exemple, ara hem fet una resolució sobre el tema de la cavalcada destinada a nens amb discapacitat. Perquè s’han habilitat espais per a ells, però hi ha un problema, que és que els adults acaben ocupant aquests espais per a nens amb mobilitat reduïda. Per tant, s’ha insistit molt en el tema de la corresponsabilitat de la gent adulta perquè els altres puguin gaudir dels seus drets.

Els que afecten l’espai públic i l’habitatge, que és el gran tema, tot i que nosaltres no hi podem intervenir. Aquestes són polítiques que es decideixen des d’àmbits polítics, ja sigui l’Ajuntament, la Generalitat o l’Estat, i les nostres competències són força reduïdes en aquest aspecte. Però sí que entrem a analitzar les conseqüències que té la falta d’habitatge. Per exemple, quan hi ha desnonaments.I quan n’hi ha, hi ha una obligació per part de l’Ajuntament de Barcelona, que és facilitar una solució habitacional. I quina és la millor? Depèn de quin tipus de desnonament sigui, ja que no és el mateix si és d’una persona sola o d’una família. I el que hem de buscar és la ideal. I la ideal seria que poguessin entrar a la mesa d’emergència, que sabem que està saturada. Llavors, el que s’habilita són els allotjaments temporals d’urgència. I això ens preocupa molt, perquè el seu nom indica que aquesta és una sortida temporal i d’urgència, però ens adonem que moltes famílies que estan sent desnonades entren en una solució habitacional en pensions i albergs i moltes s’hi estan fins a dos i tres anys. I creiem que això no és la millor solució per a la vida familiar. D’altra banda, també veiem que des de fa diversos mandats l’Ajuntament ha delegat la gestió d’això a un operador turístic. I tampoc creiem que sigui la millor solució que això ho gestioni un operador turístic des de dos punts de vista, des del de drets humans de proximitat, ja que així no es pot desenvolupar la vida privada i familiar, i també des del punt de vista econòmic, ja que, com a Ajuntament de Barcelona, ens estem gastant molts diners, quasi 38 milions d’euros anuals, en la gestió d’aquesta problemàtica. I fent números, es veu que potser no surt a compte perquè potser per a una família de quatre membres en una pensió estàs pagant 4.000 euros al mes, quan a aquesta família l’han desnonat perquè no podia pagar, per exemple, 600 euros o 800 euros. Per això hem creat un grup de treball sobre els allotjaments temporals d’urgència per proposar solucions. Una de les possibles solucions inclou avançar i fer ajuts al lloguer. Nosaltres no podem proposar crear més habitatge, això no ens pertoca a nosaltres, però per exemple també un altre tema en què hem d’intervenir més és el parc públic d’habitatge. Aquest parc ha anat creixent, però s’està gestionant amb els mateixos recursos que fa deu anys. I per tant hi ha una gran desafecció entre la gent que està en el parc públic d’habitatge amb qui ho gestiona, bàsicament perquè diuen que se senten desatesos perquè no hi ha prou personal. Per tant, entenem que aquesta aposta per un parc públic d’habitatge és una molt bona aposta de l’Ajuntament de Barcelona, però que també s’haurien d’incrementar els recursos per gestionar-lo.

Si parléssim d’un trencaclosques, la peça clau ara mateix seria l’habitatge. I tothom ho està dient. Políticament, l’habitatge és la clau de tot. I per què? No només pel preu de l’habitatge, del qual es parla molt, sinó pels salaris de la gent. Si tu destines més del 30% del teu sou a pagar el lloguer, això va en detriment d’altres drets de proximitat, ja que hauràs de retallar despesa en alimentació, lleure o cultura. I, a més, al preu del lloguer, hi has de sumar els subministraments bàsics. Per tant, ens alegrem que en l’àmbit municipal, autonòmic i estatal s’estigui dient que l’habitatge és la qüestió clau i que s’hi ha de fer alguna cosa. Dit tot això, no tenim tan clar que tot es resolgui construint-ne més. Perquè abans, potser, s’hauria d’auditar quin és l’habitatge que hi ha a la ciutat de Barcelona que no està destinat a un ús residencial. I, un cop fet això, sabràs quant n’has de construir. També tenim el problema dels pisos turístics. El 2028 no n’hi podrà haver més, i què passarà aleshores? Es posaran al mercat? I com s’hi posaran, al mercat lliure? Qui ho controlarà? Hi haurà un acompanyament de l’Ajuntament perquè aquests pisos puguin ser a preu social?

Són percepcions. Que hi hagi gent que té por, o neguit, per qüestions de seguretat és legítim i no podem dir que això no sigui cert. El que hem de combatre són aquestes pors, i posar xifres sobre la taula. La inseguretat és una percepció, però no és el principal problema que té la ciutat de Barcelona. N’hi ha un de multireincidència, que políticament es vol combatre amb penes més dures. Sobre això es va crear una comissió en què vam participar i la meva posició va ser defensar que amb penes més dures no combatríem la multireincidència, sinó que has d’anar a l’origen. Si vols que la gent no sigui multireincident, has de veure per què delinqueix de manera reiterada. Hem d’anar a les causes estructurals i combatre-les. On hi ha més inseguretat, és també on hi ha més turisme. Per tant, el que hem de veure és que aquests factors es conjuguen. I nosaltres hem fet resolucions sobre el turisme, i diem que no hi estem en contra. El que s’ha de fer és gestionar-lo de manera correcta. Per tant, són peces que van encaixant i que no es poden tractar de manera aïllada. És inseguretat que hi hagi gent dormint al carrer? I com es combat, això? Amb mesures policials? Doncs no, s’ha de combatre amb mesures de caràcter estructural, buscant solucions al sensellarisme, intentar erradicar-lo, i, mentre no ho aconsegueixis, intentar evitar com a mínim que es cronifiqui. Hem demanat que s’abordi mitjançant un projecte de llei, perquè la meitat de persones sense llar a Catalunya es troben a Barcelona. Per tant, no pots adoptar una llei sobre el sensellarisme sense competències municipals. Dit tot això, jo vinc del món dels drets humans i he treballat molt a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica, i que em diguin que Barcelona és insegura... D’inseguretat, n’hi ha, però no s’ha de magnificar.

Sobre això vam obrir una actuació d’ofici en què el primer que dèiem és que cal separar l’incivisme del que és la convivència. Els actes incívics és clar que han de ser sancionats, però el que no hem de barrejar com a actes incívics són actes propis de la convivència. Per exemple, que una persona sense llar dormi al carrer no és incivisme, perquè hi ha gent que hi està abocada contra la seva voluntat. També cal tenir clar que no es pot regular sobre absolutament tot el que passa en l’espai públic. Perquè l’espai públic és vida. És on els nens juguen a pilota i ara, per exemple, a Sarrià-Sant Gervasi ens ha entrat una queixa en què es demana que en una plaça es posi un cartell que ho prohibeixi, com el que ja hi ha en altres espais similars. I la nostra idea és que no hi hagi cap plaça on es prohibeixi jugar a pilota i fer pedagogia amb els pares i els nens. Per això entenem que aquesta ordenança de civisme hauria d’anar per una línia similar. Però primer, la participació per revisar-la ha estat escassa, ja que molt poca gent ha participat en la redacció. I després hi ha una cosa molt positiva, que són les mesures alternatives a la sanció. Perquè ens hem adonat que qui compleix aquesta mesura alternativa després reincideix molt poc. Per això proposem invertir l’ordre de prioritats i que primer sigui la mesura alternativa i, en tot cas, després la sanció. Però per què? Perquè tenim un instrument important per fer pedagogia i per evitar que es reprodueixin certs comportaments.

Si l’hagués de fer avui, jo modificaria un pèl la frase i diria que Barcelona és convivència i problemes. Trauria la paraula conflicte, ja que és molt de l’àmbit dels partits polítics, que viuen del conflicte, en què, a més, hi ha un guanyador i un perdedor. Per això ara preferim parlar de problemes i reptes. Per què? Perquè els problemes tenen solucions i, per tant, les hem de buscar des del consens. En una ciutat sempre et trobaràs convivència i problemàtiques. I per què, això? Perquè al mateix espai públic conviuen persones i col·lectius amb diferents valors.I per això hem de buscar solucions que siguin de caràcter consensuat, però hem d’insistir en el tema de buscar solucions. Perquè amb el tema del conflicte ens encallarem sempre.

Aquesta resolució no ha estat gens fàcil i n’és una prova que ens han caigut crítiques de totes les parts. I quan això passa, potser és que ho estàs fent bé. Hem visitat la zona i ens hem reunit amb un veïnat que està polaritzat respecte a això. Una de les problemàtiques de Vallcarca són els assentaments que hi ha just a la sortida del metro. Ho analitzem i diem que el problema és que els col·lectius que hi són han ocupat aquests solars, i ha estat així perquè un projecte de desenvolupament urbanístic que data de l’any 2001 no s’ha executat. I això genera conflicte entre els veïns. I els que no volen aquests assentaments tenen raó de no voler-los, perquè això els genera por. Cal desencallar el problema urbanístic i buscar una solució habitacional per a aquests assentaments, que no són ni de bon tros els únics que hi ha ara a Barcelona. I com a societat no ens podem permetre el luxe que la gent visqui en aquestes condicions. Hem de buscar aquesta solució consensuada. Però això costa i molt. Perquè la decisió política no és fàcil.

Ens estem fent coneguts, però no a cop de titular mediàtic. Volem que ens coneguin per la feina que fem. L’any passat el que vam fer és fer veure quin impacte té la sindicatura per a la ciutadania, fer visible com les nostres actuacions provoquen canvis a l’Ajuntament que reverteixen en els barcelonins. I el que vam detectar són dinou ítems de coses que nosaltres havíem fet que havien acabat beneficiant i que han canviat polítiques públiques municipals. I amb això ens estem fent coneguts. El que fem és política fora dels partits. No executem polítiques públiques, però sí que fem propostes de polítiques públiques.

He de confessar que, d’entrada, no vaig pensar que aquesta iniciativa tindria tanta volada com la que ha acabat tenint. El novembre del 2021, poc després d’entrar, es va destapar un cas en una escola pública de Barcelona. Ho vam començar a analitzar i vam determinar que hi havia una responsabilitat institucional després que aquests nens que als anys vuitanta, noranta i durant la primera dècada del segle XXI van denunciar la direcció a l’escola, i no es va fer res. I vàrem fer una recomanació en què plantejàvem que s’hauria de crear una comissió de reparació. L’Ajuntament s’hi va comprometre, però no la va fer. Llavors vam decidir fer-la nosaltres. És l’única comissió de reparació de l’àmbit municipal a la qual poden acudir víctimes de casos que han prescrit. I ens va venir gent d’altres escoles. El 20 de novembre, a l’Ajuntament de Barcelona, l’alcalde, la Generalitat, la direcció de l’escola i el Futbol Club Barcelona van demanar perdó a uns nens que van ser víctimes d’abusos, però, és clar, perquè vinguin, has de crear una relació de confiança. I això ens ha donat a conèixer.

Aquesta és una altra matèria en què em van caure pals de totes bandes. El que plantejava no és fer botellòdroms. Durant 40 anys a Barcelona se n’han fet, de botellots, fins al punt que es crea la Taula per una Nit Cívica i Segura per regular el tema, perquè sortíem de la pandèmia i hi havia hagut els dos grans botellots de Bogatell i de Maria Cristina. I en aquella taula hi havia operadors de l’oci nocturn, associacions de veïns, partits polítics..., però no hi havia gent jove. I el que nosaltres vam creure és que estaven regulant sobre els joves sense que hi tinguessin veu. Hi vam plantejar una sèrie de propostes, com ara allunyar els botellots del centre, però les noies ens deien que, si fèiem això i els posàvem en zones poc il·luminades, hi hauria més agressions sexuals. El que diem és que això es faci amb conscienciació, amb lavabos, amb més llocs per deixar la deixalla i amb punts lila a prop. I si mirem les accions que ha aplicat l’Ajuntament en actes massius, es veu que ens ha acabat donant la raó. Per exemple, la nit de Sant Joan la gent que acaba a la Barceloneta hi accedeix per un indret perimetrat per no molestar els veïns, i s’hi van posar més punts per llençar escombraries i lavabos.

Mandri jo ho tractaria a part. Potser hi ha una certa permissivitat, allà, però només és un dia a l’any, el de Nadal, i hi ha veïns que estan afectats, però també n’hi ha que no hi estan en contra. El que sí que es genera, és cert, és molta brossa. També hem de ser capaços de separar els botellots. Per als menors de 18 anys, és la festa en si, perquè després no poden entrar a un local, mentre que per als majors de 18 anys és un moment previ a la festa. Hem de saber analitzar-ho i l’Ajuntament hauria de ser capaç d’analitzar en quina circumstància ens trobem. I també no és el mateix quan tu portes la beguda de casa que quan t’estan venent les begudes al local i les consumeixes fora. Hem de ser conscients que som una ciutat mediterrània on no hem posat fi al botellot en 40 anys de sancions. Cal buscar fórmules més imaginatives.

A tothom li costa, per això cal fer una crítica constructiva. Per sort, les nostres recomanacions no són vinculants i, per tant, ens podem apartar de la norma vigent i proposar solucions que siguin molt més realistes. Tot i així, el 86% de les nostres recomanacions s’acaben complint. Per tant, el que veiem és que l’Ajuntament ens valora com una institució que supervisa però que també col·labora.

És un fet que s’ha de gestionar. Nosaltres vam fer una intervenció molt bona a Sagrada Família i que, de fet, ha servit de referent a les Canàries, on plantejàvem quines afectacions produeix el turisme en àmbits com l’ocupació de l’espai públic, el comerç de proximitat i el sentiment de desafecció al barri, per buscar després solucions concretes. I veiem que l’Ajuntament ens ha anat fent cas. Perquè, de què parlem? De turismofòbia? No, turismofòbia, no; de turistificació. És a dir, que hi ha zones de gran afluència, com la Sagrada Família i la Barceloneta, que han d’obtenir una especial atenció de l’Ajuntament. Per això hi ha el concepte de residentofília. En contraposició amb la turismofòbia, residentofília. Amor al resident. Les mesures que tu prens com a institució no han de ser criminalitzadores del turisme, sinó protectores amb els residents.