Escalada de l’IBI per salvar els mobles municipals
El tribut local és l’únic recurs flexible per quadrar els comptes d’uns ajuntaments que volen alternatives
El rebut mitjà a tot Catalunya s’ha disparat molt per sobre de la inflació i valors cadastrals de diversos llindars
L’arribada del rebut de l’impost sobre béns immobles (IBI) a les bústies, per a aquelles llars que encara no el tenen domiciliat, és un dels moments més temuts de l’any en les economies familiars. El tribut, de mitjana, s’ha encarit més d’un 67% des del 2006 fins al 2023, el darrer any amb dades generals recopilades per l’Idescat. De 302 euros per rebut fins als 505 de la darrera estadística general, mentre que l’IPC català en el mateix període també havia escalat força, però només un 41,5%. Això voldria dir que la pressió fiscal, només pel que fa a aquest impost, es va incrementar més de 15 punts en el conjunt de Catalunya durant aquest període, tot i que a Barcelona, per destacar-ne un cas de pes, l’import del rebut mitjà dels veïns ha pujat encara una mica més des del 2006, un 73%, malgrat diversos exercicis de contenció.
Experts i polítics locals atribueixen aquesta disfunció a un model de finançament municipal “obsolet”. El sistema que afecta els 947 municipis catalans no es toca, per part de l’administració estatal, des del 2002 –tot i que no va entrar en vigor fins al 2004–. I el professor de dret financer i tributari Benja Anglès, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), recorda que ja partia d’alguns canvis en la fiscalitat que afavorien que l’IBI esdevingués el puntal principal de la recaptació. Vint anys després que el segon govern de José María Aznar (PP) eximís les empreses amb facturació inferior al milió d’euros anual de tributar l’impost d’activitats econòmiques (IAE) municipal, l’IBI ja representa més de dos terços dels ingressos en nombrosos consistoris. En el global de Catalunya, el 2023, gairebé 3.017 milions d’euros van anar de les butxaques dels propietaris de 5,97 milions de finques urbanes cadastrals cap als calaixos dels 947 consistoris.
Greuges i infrafinançament
Pel camí, la presidenta de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM), Meritxell Budó, també assenyala altres problemes, com ara la reforma de l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana, conegut popularment com les “plusvàlues”. Budó estima en un 50% la reducció d’ingressos per aquest concepte.
I tot això, en paral·lel a la inflació desbocada dels últims anys, que a més de fer encarir serveis i obres, ha imposat revisions salarials superiors a les plantilles de funcionaris locals i restriccions d’ús dels romanents estalviats. Budó hi afegeix el greuge de l’infrafinançament en concepte de transferències estatals. Segons dades de l’Observatori de les Finances Locals de l’ACM, els consistoris catalans –excloent-ne les capitals de demarcació– reben 473 euros per capita de l’Estat, ponderats pel cost de la vida, mentre que a Aragó la xifra per habitant s’enfila fins als 796 euros anuals.
De l’alça progressiva a l’escalada
L’IBI es va crear a finals de la dècada dels vuitanta, tot i que la seva aplicació efectiva es va iniciar el 1990. Emanava de la descentralització de les vetustes contribucions territorials urbanes (CTU), i es va mantenir com a base de càlcul el valor cadastral de cada immoble. L’any 2004 es va establir un interval de quocients multiplicadors entre el 0,40% i l’1,10%, d’aplicació discrecional per part de cada ajuntament com a norma no escrita. Les actualitzacions anuals s’havien basat en l’evolució del cost de la vida, i en diàleg permanent amb les secretaries i intervenció de cada municipi per acabar de quadrar les partides de despeses i inversions.
L’ús dels valors cadastrals, que en teoria anava revisant la Direcció General del Cadastre, és una altra referència que ha contribuït a disfuncions. “Històricament, els preus pujaven, però el 2008, amb la crisi, es van devaluar” i els rebuts d’alguns municipis que havien estat escenari de revisions aquells anys es van començar a disparar, com ara a Manresa, on la Cambra de Comerç i 50 entitats van reclamar el 2014 que es rebaixés el rebut. Altres poblacions fins i tot van instar el Cadastre a fer noves revisions actualitzades, a la baixa. I encara moltes, com ara Girona, funcionen amb els valors cadastrals del 1990, o fins i tot anteriors.
Vorejant el sostre
No tocar res, en sentit cadastral, havia funcionat fins ara. L’interval era prou ampli perquè quadressin els comptes entre els nivells del 0,40, per als revisats, i més elevats per a la resta. Però la queixa ciutadana pels increments podria acabar aviat a les poblacions que ja superen el límit de l’1,10% adduint-hi supòsits previstos en la llei, que els pot fer arribar de manera justificada fins al llindar de l’1,30%. És per això que, segons les dades del ministeri, el 2024 Reus va fixar el tipus a l’1,20%, congelat aquest any, i Blanes ja ha assolit l’1,23% en l’exercici 2025. La capital de les Terres de l’Ebre, Tortosa, es manté en l’1,16%.
A Sant Feliu de Guíxols, que tampoc ha anat més enllà de l’1,07%, un regidor socialista que s’havia encarregat d’Hisenda als anys noranta –de quan data la darrera revisió cadastral– i ha tornat a exercir la responsabilitat des del 2015, Josep Melcior Muñoz, explica que el sistema havia anat funcionant durant dècades amb ajustos progressius dins de l’interval, però hi afegeix un altre gran obstacle: “Les revisions automàtiques de valors del Cadastre han quedat força aturades en els darrers anys”, i mentrestant s’ha introduït la nova figura del “valor de referència cadastral” individualitzat i vigent des de l’1 de gener del 2022 per als immobles adquirits des d’aquella data.
Aquest índex ja s’aplica, sobretot, per al càlcul de l’impost sobre transmissions patrimonials (ITP) en les compravendes gravades
per la Generalitat. Tot plegat, pot complicar encara més el càlcul de l’equació municipal, que Muñoz creu que no es podrà aclarir del tot fins que es reformi el sistema de finançament dels municipis.
Comparacions odioses
La pujada imparable dels imports dels rebuts anuals ha donat lloc a comparacions territorials, per bé que equivalen a destriar entre peres, pomes, ous i castanyes. Es pot començar pels coeficients multiplicadors de valors cadastrals, ja esmentats. La comparació entre capitals de província estatals feta pel Registre d’Economistes i Assessors Fiscals (REAF) l’any passat posava Girona (1,005%) al capdamunt d’un podi que prosseguia amb Lleida (0,967%) i Tarragona (0,953%). Malgrat això, el rebut mitjà més elevat entre totes quatre es paga a Barcelona (756 euros el 2023), tot i tenir un valor multiplicador només del 0,66%. Hi pesa el fet que els immobles a la capital cotitzen més alt i la darrera ponència cadastral, força recent (2018). Amb les mateixes dades processades pel REAF, comptant-hi recaptació d’IBI per capita, les quatre capitals catalanes tornaven als primers llocs: Barcelona (segona), Lleida i Tarragona (cinquena i sisena) i Girona (vuitena) en un rànquing encapçalat, això sí, per la ciutat de Madrid.
Sant Cugat del Vallès ha copat titulars diverses vegades com un dels municipis amb el tribut més elevat de Catalunya, tot i que hi ha altres poblacions que en la darrera estadística del 2023 superen el preu del rebut mitjà, pel parc residencial. És cert que no els va ajudar l’impacte de la revisió de valors del 2006, que el ple municipal va instar a repetir sense gaire èxit després de la crisi immobiliària. La solució, rebaixar el coeficient en successives ocasions per contenir i fins i tot reduir pressió fiscal durant la darrera dècada. El tribut ha pujat, doncs, però només un pèl per sobre del 13% des del 2006. Aquí, per sota de l’IPC.
En la llista de greuges, de manera involuntària, hi ha el cas curiós d’Altafulla, on d’acord amb les dades del cadastre, el rebut mitjà havia assolit el 2023 els 1.907 euros per finca urbana. L’octubre passat, el consistori va haver de desmentir la informació i esmenar les estadístiques basades en els registres de la Direcció General del Cadastre: des del 2018, la xifra anterior de 6.552 rebuts es va reduir a 2.270, fet que feia disparar la mitjana. No és l’únic cas de ball de xifres sobtat, cosa que complica encara més les comparacions. Però al consistori tarragoní sostenien que el rebut mitjà vorejava els 649 euros per propietat, “el 68è” d’aquest rànquing a escala catalana.
Els més econòmics
A l’altre extrem de les estadístiques, hi ha moltes poblacions rurals de Catalunya en risc de despoblament, com Sant Esteve de la Sarga, al Pallars Jussà. Els seus 124 veïns i els propietaris del conjunt de 236 unitats cadastrals urbanes paguen un rebut anual mitjà de només 50 euros, un import que es va mantenir estable entre el 2020 i el 2023. La recaptació anual, aquell darrer exercici, va suposar només l’ingrés d’11.638 euros a la hisenda municipal, però Jordi Navarra (ERC) sosté: “Mentre sigui alcalde, no volem collar més els veïns, ni en aquest ni en altres tributs.” Com s’ho fan? El batlle admet que “la secretària insisteix que caldria apujar una mica els impostos”, però aprofiten l’IBI de béns comunitaris especials (Bices), uns 60.000 euros anuals, que els arriben dels aprofitaments d’energia hidràulica a la Noguera Ribagorçana.
O el petit cànon que l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) els abona pel Parc Astronòmic del Montsec. Tot i que, alhora, Navarra compta que la factura dels residus o l’aigua –que escasseja als habitatges– se’ls encarirà en els pròxims anys. Per acabar, un exemple metropolità d’IBI econòmic, Badia del Vallès.
El rebut mitjà gairebé s’ha triplicat, arran de la revisió cadastral del 2010 per actualitzar un cens molt homogeni de pisos en què la protecció oficial vencerà aviat, el 2026. I ningú sap què passarà. Independitzats el 1994 de Cerdanyola i Barberà, continuen depenent de convenis i aportacions extraordinàries de la Generalitat, sense gairebé sòl terciari ni industrial. Un altre cas per resoldre.
Molts clams de reforma, en sac foradat
Hi ha coincidència a exigir la reforma del model de finançament dels municipis, però el cúmul d’ingredients proposats per a la recepta en dificulten una cocció digerible. El REAF alerta que “el sistema actual recau en excés sobre els béns immobles”, mentre que l’IAE grava massa algunes empreses –per sobre del milió d’euros de negoci– i en deixaria exempta, per exemple, una altra que tanqués l’exercici a 999.999. Altres veus plantegen una harmonització dels valors cadastrals o la tributació diferenciada segons l’ús de cada immoble –cosa que ja s’ha començat a fer amb el recàrrec a habitatges buits, però que no discrimina, per exemple, entre primeres i segones residències– i que a Barcelona s’ha explotat aquest darrer exercici amb un recàrrec específic als hotels. L’altra via a explorar seria la de les bonificacions, ja previstes per la llei vigent, i aplicades sovint per a famílies amb rendes baixes, pisos destinats a borses de lloguer o per una instal·lació de plaques fotovoltaiques. D’altra banda, també hi ha exempcions, com ara la controvertida per als béns eclesiàstics, o la dels d’interès públic o cultural, o les carreteres públiques, que van privar nombroses poblacions d’IBI amb l’alliberament de peatges.