Tots els triomfs duen a Canaletes
La tradició dels aficionats blaugrana de celebrar de manera espontània les victòries a la Rambla arrenca de les tertúlies futbolístiques que s'hi feien a començament del segle XX, i va tenir el punt d'eclosió, primer, amb el final de la dictadura i l'aparició, després, de TV3
No és un ritual gratuït. La inèrcia que tenen els culers a amuntegar-se al voltant de la font de Canaletes per celebrar un triomf significatiu del Barça té uns antecedents històrics, amb el valor que al darrere d'aquesta realitat sociològica mai no hi ha hagut una convocatòria organitzada i planificada. És un impuls que, amb el pas dels anys, s'ha convertit en una tradició fortament arrelada. La disbauxa de la victòria s'ha de rematar a Canaletes, peti qui peti.
Però com tot, sempre hi ha uns inicis, una raó que explica el perquè de les coses. Per l'historiador Carles Santacana, director del Centre de Documentació i d'Estudis del Barça, aquesta gènesi se situa a principi del 1900, quan un quiosc de refrescos situat a la part alta de la Rambla servia com a punt de trobada dels aficionats al futbol. Era l'epicentre d'animades tertúlies i el lloc on molts barcelonistes s'aplegaven per conèixer el resultat dels partits. I, és clar, en cas de victòria la curiositat inicial donava pas a una improvisada celebració, com ara quan el 1910 el club va guanyar la copa dels Pirineus. En aquell moment, a més, els culers ja començaven a demostrar una capacitat de mobilització massiva en cas de triomf important; per exemple, el 1921 unes 20.000 persones van acompanyar l'equip fins a l'ajuntament arran de la conquesta del campionat estatal.
Els anys 30 la part alta de la Rambla es consolida com a espai social de debat futbolístic amb l'obertura de La Rambla, un diari dirigit per Josep Sunyol que tenia la redacció al número 13 del mateix passeig. Cada diumenge el rotatiu penjava una pissarra amb els resultats de la jornada, fet que aplegava una gernació àvida de notícies. Durant l'època de la dictadura, però, aquestes manifestacions espontànies van ser més aviat mesurades. Franco i la seva cort exercien un control ferri sobre qualsevol forma de concentració de caràcter popular, i calia anar amb peus de plom. La llavor, però, ja estava plantada, i coincidint amb l'agonia del règim es van començar a produir les primeres celebracions d'una certa magnitud a Canaletes, com ara per la consecució de la copa el 1970. «Era un moment en què el Barça ja començava a tenir una significació més enllà de l'esport, i això també s'ha de tenir present», comenta Santacana. Ara bé, un moment clau, decisiu, és la lliga de 1974, quan milers de persones es concentren a la Rambla. La Vanguardia parla d'una «imponent manifestació de joia popular» i d'«escenes de desbordant alegria». El mite de Canaletes va començar a arrelar en l'imaginari col·lectiu culer. L'escriptor Vicenç Villatoro sosté en el seu llibre Canaletes, l'aparador de l'eufòria que l'emplaçament de la font també té molt a veure amb la devoció que li dediquen els aficionats del Barça, ja que «tenen la intuïció que aquest és el centre de la ciutat actual». Ara bé, Canaletes aleshores no només era patrimoni culer. Els simpatitzants de l'Espanyol també s'hi deixaven caure, com van fer el novembre del 74 després del 5-2 que van endossar a l'etern rival.
El deliri
A partir d'aquest punt, el fenomen es va desbordar. Pel periodista i cronista Lluís Permanyer, les retransmissions de TV3 de les celebracions, amb l'inefable Arcadi Alibés al capdavant, van ser un factor que les va acabar de convertir en multitudinàries, «ja que, a partir d'aquell moment, no paren de créixer». L'historiador Carles Santacana hi afegeix un apunt interessant, ja que, segons el seu parer, «la retransmissió dels partits fa que molta gent visqui molt més intensament les victòries i, instintivament, s'aboqui a commemorar-les».
Arribats a aquest punt, la pregunta del milió és fins a quin punt és possible imaginar el barcelonisme vivint moments d'èxtasi en un altre punt de la ciutat. Permanyer és del parer que cal un canvi, i que si es poden «diversificar els escenaris això s'aconseguirà, com ja va passar amb els actes que es feien a la plaça de Sant Jaume i que es van acabar suprimint». Santacana no ho té tan clar: «Canaletes és un símbol i una manifestació d'alegria espontània que es va construint mitjançant la força de l'anonimat popular. I canviar això no serà fàcil.»
