Radiografia d'una fallida municipal

Mentre altres municipis demanaven crèdits als bancs, Creixell (Tarragonès) anava engreixant un altre tipus de deute: el de les factures impagades a proveïdors. Actualment, el municipi deu gairebé 6,9 milions per aquest concepte, i tan sols tres en préstecs. Després de la negativa del Ministeri d'Hisenda d'aprovar el pla d'ajust per accedir al crèdit per sanejar aquest forat, el nucli es veu atrapat amb una estructura sobredimensionada, uns ingressos sense actualitzar i una picabaralla política sobre la gestió econòmica que enfronta el govern sortint el 2011 (el PP, els independents UPC i un regidor no adscrit) amb l'actual (CiU, el PSC i ERC).

Quina part de la culpa d'això és estructural i quina, de la direcció política depèn, evidentment, de la banda des d'on es miri. Tot i que probablement totes dues versions tinguin la seva part de veritat. Teodor Fuster (UPC-PP), que va ser alcalde durant gran part dels dos últims mandats, atribueix la coixesa comptable del municipi als ingressos. “Aquest municipi està descapitalitzat”, sentencia. El cadastre, que determina l'import que els veïns paguen per l'IBI, l'impost de què depèn gran part de l'oxigen d'un ajuntament, fa més de vint anys que no es revisa. “En època de bonança no s'hi va pensar, i després hi van influir situacions polítiques com alcaldies compartides”, reconeix. Els valors ara són la meitat que a l'entorn. Això, sumat a la gran pressió de la població estacional (és un dels municipis catalans on té més incidència), genera un desequilibri. De fet, el govern actual relata que hi ha una despesa ordinària consolidada de sis milions, però uns ingressos reals de quatre un cop es va perdre el coixí dels impostos de la construcció. Obrir cada any l'Ajuntament, per tant, suposa perdre dos milions.

Tot plegat, però, per l'actual alcalde, Jordi Llopart (CiU), no és una situació gaire diferent de la que viu la resta de la costa. L'accent es troba, però, en com es va gestionar. “El 2008, quan va baixar la construcció, es va optar per mantenir el ritme de vida”, detalla. La conseqüència va ser que es va començar a engreixar el compte de factures impagades. S'ha arribat a l'extrem fins i tot de cobrar unes contribucions especials a veïns per pagar obres (com al barri de la Coma) i no pagar a la constructora. Tot plegat, segons Llopart, ha generat una espiral de comptabilitat pensada a curt termini: “Per quadrar els comptes es va confiar en ingressos extraordinaris, com ara cànons anticipats, i quan no arribaven s'havien de prorrogar pressupostos.” Creixell no ha aprovat un nou pressupost des del 2006.

“Teníem dues opcions: o no fer res o cobrir el dèficit d'equipaments. Gràcies a això, avui hi ha una vintena d'obres al carrer”, es defensa l'exalcalde. “Accepto la meva part de culpa, però això no ha passat tan sols en vuit anys”, conclou. No és pas, però, l'opinió de l'alcalde actual: “El que hi ha de veritat és un deute que s'ha produït per la gestió que s'ha fet. Ells s'han escapat de la crema, i ara nosaltres l'hem d'assumir.”