“L'Església també té dret a donar l'opinió”

No és comú. I tam­poc, d'entrada, la tra­dició que el capellà d'un lloc no torni al mateix lloc. Ja diu Jesús que ningú no és pro­feta a casa seva, o pel que sigui. Josep Maria Mas, el meu pre­de­ces­sor, estava malalt. Ara, s'està recu­pe­rant, però era una de les parròquies més grans de la diòcesi, es neces­si­tava algú amb ener­gia i em va tocar a mi. El bisbe m'ho va pro­po­sar i no podia dir que no a tor­nar a casa.

És una parròquia molt ben ubi­cada. Vol­dria que fos un lloc on tot­hom pogués tro­bar un refe­rent d'espi­ri­tu­a­li­tat –tenim l'església oberta tot el dia–, un lloc aco­lli­dor, on la gent que ho neces­sités em tin­gui a la seva dis­po­sició. També inten­taré tre­ba­llar amb els joves.

La veri­tat és que no em puc quei­xar, perquè els joves nor­mal­ment no van a l'església i aquesta és de les poques esglésies del bis­bat on hi ha grups de gent jove. La qüestió seria reforçar-ho i obrir-ho a més per­so­nes.

A econòmiques, tot eren audi­to­ries, opo­si­ci­ons... Però hi havia molt bona gent. He casat alguns dels que van estu­diar amb mi. Un món dife­rent, cer­ta­ment. Quan vaig entrar al semi­nari, la vida va ser més tran­quil·la; els estu­dis són molt humanístics. Va ser un canvi de ritme. Crec que també es neces­sita, perquè és una decisió madura. Avui dia, les deci­si­ons es pre­nen més tard i els cape­llans rat­llen la tren­tena en el moment en què es deci­dei­xen. No em pene­deixo d'haver seguit aquest camí.

Em vaig orde­nar l'any 2010 i vaig anar dos anys a Roma per ampliar estu­dis. L'any 2012, em van encar­re­gar els pobles de Sant Vicenç de Cas­te­llet, el Pont de Vilo­mara i Roca­fort. Hi havia molt atur, situ­a­ci­ons de pobresa... Eren pobles de gent molt sen­zi­lla. Per a un noi del Poble Sec d'Igua­lada com jo, ha estat una experiència cur­ti­dora. També m'hi vaig tro­bar un con­flicte que he inten­tat paci­fi­car i diria que he dei­xat solu­ci­o­nat en un 95%. He fet el que ha estat pos­si­ble.

En alguns temes més con­crets, hi ha una des­con­nexió entre la doc­trina de l'Església pel que fa a família, homo­se­xu­a­li­tat... i el que viu molta gent i els valors de la soci­e­tat con­tem­porània. No es pot negar. Però vol­dria afe­gir-hi dues coses: la pri­mera és que crec que, en una soci­e­tat plu­ral, l'Església també té dret a donar la seva opinió (amb res­pecte) sobre el que con­si­dera més ade­quat o millor pel que fa a les qüesti­ons huma­nes i ètiques. I la segona: pen­sem com pen­sem, crec que hi ha d'haver un mínim comú deno­mi­na­dor amb què crec que tot­hom pot estar d'acord, que és el res­pecte a les per­so­nes sigui quina sigui la seva ori­en­tació sexual, opció de vida o de pen­sa­ment.