Supervivència aplicada

Després de tancar l'empresa familiar que havia heretat uns anys abans, el vilanoví Carlos Vico va buscar refugi en la supervivència extrema, l'art de sobreviure a qualsevol situació amb el mínim possible. Vico va acabar professionalitzant aquesta afició i cinc anys després manté una intensa activitat formativa per a la supervivència en entorns extrems i en el que és una necessitat universal, la presa de decisions en moments crítics.

La recepta, adequada a qualsevol nivell, es diu Parepia. És l'acrònim de “para, respira, pensa i actua”. Carlo Vico sintetitza els beneficis d'aquestes tècniques en una pregunta: “T'imagines un empresari sense estrès?, que en tot moment pogués prendre decisions raonades i lògiques, sense caure en el pànic?” Una activitat formativa que va iniciar amb perfils directius però que aplica cada cop més a altres perfils professionals, “amb activitats d'alt rendiment per després donar eines per afrontar els pànics i l'estrès”.

Acaba de publicar un llibre –Superviviente. El miedo bajo control (Now Books)– en què combina els trets autobiogràfics amb una diversitat de consells. “No he fet un manual de supervivència, però hi ha consells i tècniques i també parlo de pors”, diu Carlos Vico.

Regularment, aquest anoienc de 35 anys experimenta situacions de supervivència extrema per tal de transmetre després les seves vivències. L'hivern passat va estar a Groenlàndia, amb menys de cinc hores de sol diàries i una temperatura permanentment sota zero.

El repte que es planteja per al mes de desembre que ve és a Sibèria, amb temperatures encara més extremes, amb un ganivet i una cantimplora com a únics companys. Per a Vico, “és una animalada” i probablement la situació més extrema a la qual s'hagi enfrontat mai, amb temperatures que poden superar els 35 graus negatius.

L'aventura consistirà en un recorregut de quatre dies des d'un antic gulag abandonat fins al poble més proper, amb fauna salvatge i fred extrem. I per donar-hi emoció, tres caçadors amb els seus gossos sortiran unes hores després per impedir que aconsegueixi arribar al seu destí.

Al seu llibre, “on explico la meva vida des dels tres anys fins després de tornar de Groenlàndia” –diu–, també relata que va aprendre del seu avi que la supervivència és més senzilla si s'aprèn a llegir la informació que ens dóna l'entorn natural. De la seva mare va aprendre que no importa la condició física, sinó el que s'amaga al darrere. I de la vida, el que diu que ha après és, precisament, a ser un supervivent.