2017 sense premi
Alemanya té eleccionsi convé mostrar a la ciutadania que el mal temps amaina
No esperem res del 2017. Tampoc a aquest número primer l'ha agraciat la loteria. Sortim a buscar a l'any nou el que desitgem amb fermesa. Tantes són les incerteses presents sobre l'economia que millor no inhibir-se a l'espera de la seva resolució, de la sort, i anem per feina per aquelles coses que depenen del nostre esforç i la nostra decisió.
I és que la situació és prou complexa. Aquestes són algunes peces del puzle. Fora ja de risc de deflació, la Reserva Federal en dos o tres bots el 2017 apujarà els tipus d'interès. El diferencial per a deute a deu anys entre els EUA i Alemanya se situa ja en 230 punts bàsics. El BCE és probable que comenci també a estudiar, alleugerit per la baixada de la pressió deflacionista, treure estímuls monetaris. El Bundesbank s'alinea amb l'optimisme i també sembla pensar que cal variar de tàctica: Alemanya té eleccions i convé mostrar a la ciutadania –que no entén de tipus d'interès negatius que castiguen l'estalvi, empitjoren la rendibilitat dels fons i dificulten el cobrament de les pensions– que el mal temps amaina.
Més coses. El Brexit i l'elecció de Trump no han fet el mal que s'esperava, tot i que el Regne Unit no pot anar sinó a pitjor i que les tensions geopolítiques i del proteccionisme del nou president electe dels Estats Units són el risc principal de moltes previsions. El dòlar s'ha apreciat força i s'ha recuperat la prima a termini, que no s'entenia que fos negativa a deu anys de vista, i deixa així de contrariar l'ortodòxia financera. Els inventaris de petroli estan baixant, la qual cosa vol dir que Aràbia Saudita renuncia als preus enfonsats amb sobreproducció per tal de barrar les extraccions americanes, que ara, però, poden tornar a ser rendibles. I direm els analistes que això és bo, que va bé que els preus del petroli pugin, per allò que ajuda a sortir de les espirals deflacionistes, contravenint prejudicis. Preocupa la Xina i el seu procés de despalanquejament, mentre les reserves internacionals continuen caient amb creixents sortides de capitals de les economies emergents.
L'economia espanyola està immersa en el bullit esmentat. Destaca l'augment de la capacitat de finançament de les societats no financeres (què fan amb els excedents aquelles empreses que no veuen a l'Estat projecte d'inversió per a un model econòmic alternatiu?), millora el saldo exterior, amb un dèficit comercial que es corregeix de moment per la reducció del dèficit energètic. Ens la juguem el 2017 a mantenir l'entrada de turistes, comptant amb la inestabilitat dels nostres competidors. Els comptes públics van millorant tot i que sense gaire ordre ni concert, més aviat a bandades de limitacions i incompliments de marcs fiscals, que haurien de ser majorment estables. El Banc d'Espanya calcula per al 2017 un creixement del PIB del 2,5% amb revisió un poc a la baixa, però en tot cas per sobre del mitjà de la zona euro (1,7%). Preocupa el forat de la caixa de la Seguretat Social i el buidat que n'ha fet el govern del PP de les seves reserves. Sorprèn, si més no, que bona part de la política d'ocupació es centri en les deduccions fiscals a autònoms i en l'increment del salari mínim interprofessional (SMI) (un 8% el 2017), que recordem que afecta només l'1,7% dels assalariats a temps complet. El major risc del SMI es deriva de la seva possible translació a la negociació col·lectiva i, en particular, als salaris mínims de conveni.
El sistema financer espanyol està encara tocat, tot i que el dol va per barris, amb la sentència última de les clàusules sòl com a rematada final per a algunes entitats que acabaran en mans d'altres. Com que a l'economia quasi tot és relatiu, remarquem que la catalana va millor que la mitjana espanyola. Els seus factors de risc externs són els ja esmentats, tot i que pesen més els que tinguin a veure amb el saldo comercial i amb les cotitzacions euro-dòlar i euro-lliura. I els riscos interns procedeixen de la política, de les mesures d'ajustament pressupostari i de la política fiscal del govern central.
Fem, en aquest context, que les coses rellevants depenguin en la mesura del possible de les nostres decisions, com a millor garantia per guanyar-nos el futur.
