Quaranta anys de la mort del doctor Josep Trueta
El compromís de Trueta
Va sistematitzar el sistema tancat i va descobrir la circulació cortical del ronyó i el paper de la sang en la formació òssia
Demòcrata i catalanista, les candidatures al premi Nobel van fracassar per pressions diplomàtiques
No només la ciència universal sinó també la dignitat del nostre país tenen un deute de gratitud perpetu amb el doctor Josep Trueta i Raspall (1897-1977), qui va morir tal dia com avui de fa 40 anys.
Hauria pogut tenir una vida ben còmoda si s'hagués limitat a exercir la seva especialitat, ja que era un cirurgià excel·lent. Però també era un demòcrata i un catalanista, compromès amb el seu país fins a l'últim dia. Un compromís que li va portar complicacions.
El nom de Trueta evoca sempre el tractament de les fractures obertes amb el mètode tancat, però també va fer aportacions científiques poc conegudes però força valuoses, com veurem.
Els anys 1969 i 1975 va ser proposat per al premi Nobel de medicina. Les pressions del règim, però també les del president de la República espanyola a l'exili, Salvador de Madariaga, van fer fracassar la candidatura. Es temia que Trueta utilitzés la distinció “en benefici de la sobirania de Catalunya”.
Era fill d'una llarga nissaga de cirurgians, metges i farmacèutics. Va néixer el 27 d'octubre del 1897 al domicili familiar, situat llavors al carrer Wad-Ras del Poblenou de Barcelona. El seu pare, originari d'Artesa de Segre, era metge.
Va rebre la primera educació als Escolapis de la ronda de Sant Pere i després va cursar el batxillerat a l'institut adjunt a l'edifici central de la Universitat de Barcelona.
Passió pel dibuix
Hauria volgut ser dibuixant i pintor. Quan ho va dir als pares no hi va haver cap daltabaix. El pare s'hi va avenir, però amb molta mà esquerra li va fer veure que no hi havia millor escola per aprendre anatomia humana que la Facultat de Medicina. De passada, li va dir, podia estudiar la carrera, per si no aconseguia guanyar-se la vida pintant. El pare encara tenia un argument definitiu: com que molts dels professors eren amics seus, segur que l'ajudarien a obtenir el títol ràpidament i així es podria dedicar a la seva vocació artística.
Era veritat que molts dels professors eren amics de la família, començant pel metge de capçalera, que era August Pi i Sunyer, el pare de la fisiologia catalana. Altres professors que van orientar la carrera del jove van ser Joaquim Trias i Pujol, Francesc Ferrer Solervicens i, sobretot, Manuel Corachan, a qui Trueta sempre va considerar el seu gran mestre. Amb ell va treballar com a intern a l'hospital de la Santa Creu. Va ser Corachan qui li va suggerir que s'especialitzés en l'aparell locomotor, punt de partida de la seva fructífera carrera.
Es va doctorar el 1921, a Madrid –era obligatori–, i es va casar dos anys més tard amb Amèlia Llacuna, amb qui tindria quatre fills.
El jove doctor va començar a construir-se la reputació que el faria famós al món treballant amb els accidentats de treball i de trànsit per a la Caixa de Previsió i Socors a la Clínica del Remei.
Agafant diverses aportacions i la seva intuïció, va ser el gran ordenador i sistematitzador del mètode tancat per tractar ferides amb fractura, que va començar a aplicar a partir de l'any 1929.
El procediment començava amb la meticulosa neteja i desinfecció de la ferida oberta amb antisèptics suaus, acció que també permetia conèixer el grau de vitalitat dels teixits afectats. Continuava amb l'extirpació minuciosa dels músculs i dels fragments d'os amb signes de desvitalització. Es tamponava la ferida i es recobria –sense suturar-la, mai– amb una gasa estèril, i finalment s'aplicava el guix per assegurar la immobilització del membre lesionat, agafant sempre dues articulacions contigües. Per desgràcia, quan va esclatar la rebel·lió del 1936, va tenir l'oportunitat d'aplicar i estudiar aquest mètode milers de vegades.
Va detallar el mètode el 1938, al seu llibre Tractament de les ferides de guerra, fonamentat en un total de 605 casos. Cap d'ells va acabar en mort ni en amputació. El sistema tancat era un gran progrés.
Aquesta experiència va arribar a les orelles del Foreign Office britànic, que hi va enviar les doctores Josephine D. Collier i Audrey Russell per assabentar-se dels detalls. Les doctores van quedar impressionades i hi van donar bons informes. Això seria decisiu per al futur del doctor Trueta.
Es va haver d'exiliar a París cap al final del conflicte. A la capital francesa, segons explica a les seves memòries, “un conegut escriptor català passat al servei de Franco” li va aconsellar de no tornar a Barcelona. Va fer bé. Poques hores després de l'entrada de les tropes rebels a la ciutat, uns falangistes van anar a buscar-lo al seu domicili del carrer París per afusellar-lo. El tenien conceptuat com un perillós maçó rojo-separatista.
Després d'una molt breu estada a França, el doctor Trueta, amb 42 anys, va arribar al Regne Unit, on ja l'estaven esperant. Un conflicte amb Alemanya semblava imminent i la seva experiència tant en el tractament de ferides de guerra com en l'organització assistencial en els conflictes bèl·lics havia de ser molt valuosa. No va dubtar a corregir el sistema que tenien organitzat els anglesos.
El 14 de juliol del 1939 va ser un dia decisiu. Trueta hi va explicar, en una sessió de la Royal Society of Medicine, el mètode que havia sistematitzat i aplicat amb gran èxit els anys anteriors. Aquesta feina va impressionar el doctor Gathorne Robert Girdlestone, una celebritat mundial en ortopèdia, que va esdevenir protector seu. Anys més tard, Trueta el succeiria en la càtedra de l'hospital Wingfield Morris d'Oxford.
Al principi, el doctor Trueta va tenir dificultats per treballar. Però Girdlestone i altres personalitats van convèncer el ministre de Sanitat, Malcolm MacDonald, perquè el nomenés conseller a l'hospital Wingfield, fet que li va permetre treballar sense convalidacions.
Sistematitzar el mètode tancat va ser important, però les seves aportacions més rellevants en el territori de la investigació científica, que el van fer creditor per dos cops al premi Nobel, van ser sobre la circulació renal i la participació de la sang en la formació de l'os.
Els bombardejos alemanys havien obert una nova línia d'investigació. Trueta va observar que moltes persones rescatades de les runes i que aparentment no havien patit cap lesió morien un temps després per problemes renals. Amb aquestes observacions i treballant amb John Barnes,Trueta va descobrir la circulació cortical del ronyó, investigació a la qual es dedicaria en anys posteriors.
El 1947 va publicar l'estudi i poc després va ser nomenat professor a Oxford, i va haver d'abandonar aquestes invetigacions. Però llavors va interessar-se pel que és la seva principal aportació científica: la demostració de l'origen vascular de l'os, recollida en un estudi publicat el 1968.
L'esperit de Catalunya
La biografia quedaria molt incompleta si no quedessin consignades les accions cíviques i patriòtiques del doctor Trueta. Per exemple, va escriure The spirit of Catalonia, on explica que Catalunya era un país amant de les llibertats i diferent d'Espanya. Trueta va definir el llibre com “un lleuger inventari de la contribució catalana al progrés d'allò que diem la civilització occidental”.
Un altre exemple: va formar part del Consell Nacional Català i va impulsar les emissions en català –i en altres idiomes– de la BBC, que van començar el 9 de novembre del 1946. Les emissions es van acabar deu anys més tard per les pressions de la diplomàcia espanyola. Hi ha maneres de fer d'ara que tenen una llarga tradició.
Es va jubilar el 28 d'octubre del 1966 i, malgrat les ofertes rebudes des de Mònaco i dels Estats Units, va tornar a Barcelona. Ho va fer amb passaport britànic.
El retorn va ser difícil. L'ambaixador al Regne Unit li va assegurar que no hi hauria obstacles. Doncs bé: la policia espanyola li va denegar el permís. Va haver d'intervenir-hi l'ambaixador.
Tot arreglat? No. Com explica el doctor Oriol Casassas en una semblança biogràfica, hi ha un mot que resumeix la vida científica de Trueta a Catalunya: frustració.
Per exemple: volia fer un estudi per aclarir l'origen de la corba cervical i lumbar a l'home al laboratori del parc zoològic, però un metge falangista –explica Trueta a les memòries– li va fer dir que quan el necessitessin “ja el cridarien”.
Més seriós semblava l'encàrrec d'una Fundación General Mediterránea de crear un laboratori d'investigació. Hi va dedicar dos anys, i al final li van dir que els 160 milions necessaris per engegar el projecte se'ls busqués ell sol.
Trueta no va aconseguir ni un petit laboratori per investigar i exercir el seu mestratge. Tal era l'estat de la ciència a les acaballes del franquisme. Doncs bé, un ministre espanyol encara va tenir la barra de dir: “Aquest senyor no es pot queixar perquè se l'ha autoritzat a exercir la medicina privada.”
Va rebre desenes de distincions internacionals i moltes menys –i al final de la seva vida– al seu país. El 1976 va ser nomenat doctor honoris causa per la UAB. Pòstumament va rebre la Medalla d'Or de Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el premi Jaume I.
Va morir el 19 de gener del 1977. El funeral es va celebrar a Santa Maria del Mar. El fèretre anava cobert amb la bandera del seu país, del qual uns militars rebels el van expulsar perquè altres es beneficiessin del seu mestratge genial.