Can Tenas, punt final

Can Tenas, la merceria de davant de Sant Esteve, a Olot, abaixarà les persianes a finals de març. “Liquidació per tancament”, s'indica als aparadors. És la fi d'un establiment de prop de 200 anys d'història i d'una activitat duta per cinc generacions d'una mateixa família. Aviat està dit. Als que n'hem estat veïns ens envaeix la nostàlgia d'aquells anys en què convivíem amb la merceria, però també amb cal Flequer, d'en Ramon i la Maria; ca l'Emilio fotògraf i la sabateria de la Pepita Castañer. Ja no en queda cap, d'aquestes botigues de tota la vida de la part de baix del Firal. Els que n'han estat clients segur que trobaran a faltar l'ambient acollidor o les tertúlies que s'hi improvisen tot sovint. “Jo també ho trobaré a faltar, és clar que sí”, admet la Paquita Martí, la dona d'en Carles Tenas. L'home no hi ha estat tant, rere del taulell, mentre que ella ha portat la botiga des del 1964 fins a la jubilació, junt amb l'altre puntal de la merceria, la Rita Danés, la dependenta que va entrar a treballar-hi amb 15 anys i ara també està a punt de jubilar-s'hi.

De Camprodon

En l'origen del negoci hi trobem en Pelegrí Tenas, un dels quatre fills d'un sastre de Camprodon que decideix provar sort a Olot. Se sap –ens ho explica en Carles, que ha reunit força documentació dels seus avantpassats– que es va casar a la ciutat garrotxina el 1818, circumstància que fa pensar que aleshores ja havia obert el negoci. No obstant, es dona per bo com a any d'inici de la història de l'establiment el 1825, quan n'hi ha la primera referència documental. Per tant, avui can Tenas tindria 192 anys. Aquella sastreria ocupava només una part de l'actual merceria. En morir el pioner, el negoci el va agafar el seu fill Jaume. Hi va incorporar la venda de teles, va comprar l'edifici i les dues cases veïnes, i va ampliar la botiga ocupant la barberia i la carnisseria que hi havia al costat. A la següent generació, amb Albert Tenas al capdavant, es fa un salt qualitatiu. Era el 1899. D'una banda, tira a terra els tres edificis i construeix l'imponent immoble que coneixem ara; i de l'altra, amplia el negoci de la venda al detall de la merceria amb el subministrament a botigues de la comarca i, fins i tot, a fàbriques. El fill de l'Albert, en Jaume (pare de l'actual propietari), hereta el negoci, i quan mor, el 1951, se'n fan càrrec les seves filles Margarida i Dolors, mentre el germà estudiava a Barcelona per a pèrit industrial. En Carles s'hi posa al capdavant el 1960, i quatre anys més tard es casa amb la Paquita. “No m'ha agradat gaire, estar-me a la botiga”, reconeix en Carles, que va deixar la merceria a mans de la seva dona mentre ell se'n va anar a treballar a la paperera de Sant Joan les Fonts, fins que es va jubilar.

A principis dels anys 60 –recorda el matrimoni– a can Tenas s'hi venien fins i tot joguines o rams de núvia, però en les últimes dècades els articles de més sortida han estat les mitges, els mocadors, els paraigües i, és clar, el gènere més propi d'una merceria: fils, botons, agulles de cosir, cremalleres... “Objectes de poc preu i que per vendre'ls t'hi passes molta estona”, diuen. Els queda poc per deixar-ho enrere tot plegat, fins i tot el pis on viuen, sobre la merceria. Han decidit vendre's-ho, tant la botiga com la casa. No és un punt i seguit, sinó un punt final.