“El paper dels ajuntaments és fonamental”

No necessàriament, el que passa és que el turisme, a la costa de les comarques gironines, ha sigut el motor urbanitzador i en moltes ocasions no hem respectat la matriu física del territori i hem urbanitzat en penya-segats, aiguamolls, pinedes, i és clar, això sí que té un impacte negatiu. No hauria de ser així, jo crec que si trobes quina és la capacitat màxima de cada cosa..., però el que passa és que el creixement va ser tan ràpid que no es va pensar. Però crec que no han de ser incompatibles.

En aquell moment, amb l’allau de visitants que hi havia, si els volies acollir probablement no hi havia altra manera de fer. I això no ho defenso de cap manera. Això ha deixat moltíssims terrenys ja qualificats de fa quaranta o cinquanta anys, i encara s’està construint amb la planificació d’aquell temps.

Sí, però també ho són els plans generals d’urbanisme municipal, que són els que baixen més quant a planificació i, en aquest sentit, jo crec que hem d’agrair al pla director del sistema costaner que ha desclassificat terrenys que havien perdut ja la seva vigència teòricament perquè no s’havien desenvolupat, però no a la pràctica. Els terrenys s’han de posar al dia i és una cosa també difícil per als municipis.

És fonamental perquè, al final, els problemes del dia a dia els resolen els ajuntaments. De la cadena de l’administració és l’últim que plasma sobre el terreny físicament els projectes, els plans, i els municipis turístics necessiten que se’ls valori això. Molts municipis poden multiplicar per deu la seva població, potser tenen una infraestructura per a deu mil habitants i a l’estiu potser en són cent mil, exagerant. Així, crec que els municipis i ajuntaments turístics necessiten més recursos econòmics i de personal.

No soc gaire experta en això, però fa anys es treballava molt en algunes illes de les Canàries, a les Balears han fet plans insulars pensant en el turisme... Conjuminar això és un repte. Pensar en el territori però també en el turisme i un model determinat per reconduir el que tenim. Fa trenta anys ja parlàvem en diferents fòrums de la necessitat que la Costa Brava tingués un ens per a un model o línia travada. És un paisatge molt fràgil, la costa, al límit entre el mar i la terra, i hem de reconèixer que hi hem fet bastant de mal; per tant, hem de cuidar el que ens queda i millorar el que tenim. Trobo interessant també que quan parlem del turisme de masses que ha urbanitzat la costa pensem que són punts de màxima acollida de gent només durant un mes i mig o dos mesos a l’any i, per tant, hem d’intentar desestacionalitzar el turisme, aplanar la corba, cap a altres mesos de l’any, com ara a la primavera o la tardor.