“Quan aquí vam veure un zífid per primer cop, gairebé plorem”

El mar és casa meva. És un refugi. És on em sento totalment en pau. Quan marxo i estic dies sense veure’l em ve una angoixa brutal. El mar m’evoca històries de tota la meva vida. Em recorda els meus avis, que ja em portaven a la platja o en barca. M’inquieta tot el que tenim a sota de l’aigua i encara desconeixem, que són moltes coses.

L’estima per la natura. El meu avi, Albert Quintana, va ser un dels impulsors del submarinisme a Catalunya amb la marca Nemrod. Era un enamorat del mar. Sempre em duia amb la seva menorquina. Quan estàs amb algú que és un apassionat d’un tema, se t’encomana.

Veig el mar pràcticament cada dia i per a mi és una necessitat vital. Si estic dos dies lluny del mar ja noto que em falta alguna cosa.

Aquí hi tenim de tot. Hi ha dofins tot l’any. I la segona balena més gran del món, el rorqual comú, que també és el segon animal més gran del món. Passa per la nostra costa sobretot a la primavera i la tardor. Tenim caps d’olla grisos, dofins de dues espècies, zífids... A les guies de mamífers que tinc no surt que aquí hi hagi catxalots, però hi són i els hem fotografiat. No s’han fet mai estudis de cetacis d’aquí. És un món per descobrir.

El meu avi em deia que abans hi havia molta biodiversitat. Però ara veig un Mediterrani mort. Fa una setmana vam anar a fer una immersió i vam comprovar que les gorgònies, que són una mena de corall, es moren per l’augment de la temperatura del mar, que fa que se’ls posi una alga a sobre i no puguin dur a terme les seves funcions vitals. També passa amb les nacres. I ja només es troben meros a les Medes. Per sort, els mamífers marins s’alimenten en canyons submarins, on l’home no arriba tant. Gràcies a això, i al fet que estiguin de pas, no els influeix gaire l’activitat humana.

Són diverses i totes per culpa de l’home. Una és la sobrepesca, sobretot d’arrossegament. Com que no és selectiva, es recull tot i el sòl marí es converteix en un desert. Per a la biodiversitat és el pitjor que hi pot haver. També hi ha l’augment de temperatura del mar, que està començant a afectar algunes espècies, tot i que encara de forma poc accentuada. I la contaminació amb plàstics, fils de pesca o tovalloletes, que queden enganxats als peixos o a les algues. A tot hi posem la nostra empremta, i no és mai positiva.

Hem de canviar la nostra manera de relacionar-nos amb la natura. Els que ens dediquem a això ho tenim molt clar. El problema és fer-ho arribar a qui no li interessa el nostre discurs: a les grans empreses i multinacionals, que tenen més poder que els governs, i als mateixos governs, que no tenen la valentia de dir que cal canviar el sistema. Sabem que estem arribant a un punt d’inflexió en què tot col·lapsarà. No sabem on és aquest punt, però hi estem arribant i no fem res per esmenar-ho. Cal posar el fre i ser valents per innovar. Vivim per sobre de les nostres possibilitats pensant que podem tenir de tot sempre, i això no pot ser.

Es veien molts dofins i bèsties, però perquè no hi havia tant de moviment de barques, de manera que els dofins van recuperar el seu hàbitat, d’on havien estat expulsats. També hem redirigit la mirada cap a la natura. Ens hi fixem més. Durant la pandèmia la gent volia anar al bosc o al mar. Vam observar més la natura i la vam deixar de sobreexplotar. Però ara hem tornat amb el doble de força. Hi ha un turisme exagerat, barques fondejant on volen, platges massificades, més creuers, més avions...

El que m’agrada més, perquè és el que em genera més inquietud, és el zífid, que és un animal fantasma desconegut aquí. És una de les espècies més difícils d’observar perquè es pot passar una hora i mitja sota de l’aigua i sortir-ne només cinc minuts per respirar. És un odontocet, de la família dels dofins, perquè té dents, tot i que no s’hi assembla gaire. Aquí ni se sabia que n’hi havia fins fa ben poc. Se n’han trobat a la Costa Brava i a les costes del Garraf. Vaig fer la tesi sobre els zífids a Escòcia. Amb unes barques vam resseguir la costa de l’Atlàntic vorejant Irlanda i baixant cap a França i el Cantàbric. Dúiem uns hidròfons, que són uns micròfons que s’arrosseguen darrere l’embarcació i capten tots els sorolls. De totes les hores gravades, jo vaig buscar específicament les dels zífids i les vaig posar en un mapa per veure en quins punts n’hi havia més. Això és de les poques coses que es poden estudiar d’aquests animals. Tot i que tenim la sort de tenir llocs com l’illa d’El Hierro, que és volcànica i té molt pendent de cop. Als zífids els agrada molt estar allà, i des d’una barca o des de terra mateix els pots veure perquè a 50 metres de distància ja hi ha una profunditat de 1.000 metres. És dels pocs llocs del món on es poden estudiar bé i veure quants n’hi ha, quan tenen fills, com són els grups, la profunditat a què arriben, com s’aproximen a les preses, el soroll que fan... A la Costa Brava, en canvi, només els podem estudiar des d’un punt de vista bàsic: si n’hi ha o no, en quins llocs i quants exemplars.

Va ser fa poc més d’un any, al canyó de la Fonera, entre Palamós i Begur, on també es pesca la gamba de Palamós. El vam veure per primera vegada amb Joan Hontangas, que fa 30 anys que surt al mar. Segurament ell ja l’havia vist i no l’havia identificat. Quan el vam veure gairebé ens posem a plorar. Veure aquest animal a la nostra costa és brutal perquè vol dir que tenim molt més del que pensem que tenim. Aquest és l’animal que em genera més ganes de continuar estudiant, perquè parteixes de zero. Qualsevol publicació sobre el zífid serà nova i útil.

El mamífer més emblemàtic de la Costa Brava és el dofí mular, que segueix les barques d’arrossegament i s’aprofiten del que deixen. Són mamífers grossos i més lents, i per això et deixen més temps per fer fotos i és més fàcil estudiar-los. Alguns pescadors es queixen perquè diuen que els trenquen les xarxes, però n’hi ha que diuen que quan baixen a les profunditats els aixequen el peix i n’agafen més.

Espanya és dels països d’Europa on es pesquen més taurons. N’agafen les aletes per vendre-les a l’Àsia i tiren la resta de l’animal, que mor d’inanició.

D’aquesta pràctica se’n diu finning. Recentment s’ha iniciat una recollida de firmes per il·legalitzar-la, però de moment està permesa. No entenen que un tauró viu té molt més valor que un tauró mort, perquè el turisme que pot portar una praderia de taurons porta més diners. Es calcula que un sol tauró viu pot tenir una repercussió econòmica de dos milions d’euros. També, per altra banda, em fa por l’explotació turística del mar, que pot ser una arma de doble tall. Hi ha moltes pràctiques turístiques que no es fan bé. Nedar amb dofins aquí està prohibit, però ho he vist fer en altres llocs. Les empreses s’acosten al grup, el tallen i els dofins marxen. Això fa que els dofins canviïn el seu patró, vagin a altres llocs a menjar o mengin menys perquè la gent i el soroll els generen estrès. El turisme cal que sigui sostenible i fer-lo ben fet, sense sobreexplotar el mar. I això em fa por. Cal que tot el turisme estigui ben regulat i fiscalitzat.

La precarietat és horrible. Qui mana no entén que el coneixement ajuda. I com que el que nosaltres fem és pur coneixement que no implica cap guany econòmic a curt termini, doncs no s’inverteixen recursos. Però invertir en el nostre sector permet fer reserves naturals i potenciar el turisme sostenible, els centres d’estudis i recerca... Imagina’t unes illes Medes a molts punts de Catalunya... A l’Estartit el gruix dels guanys econòmics venen de les Medes. Però falten les ganes de ser valents i dotar-nos de recursos, perquè no es pensa a llarg termini.

No hi ha ni un biòleg marí que sigui ric. Els meus professors de Saint Andrews, que és la universitat més prestigiosa del món en mamífers marins, estaven farts d’encadenar contractes precaris d’un o dos anys. Parlo de gent brillant de la millor universitat del món. El món acadèmic és molt precari, i no pensem que el coneixement té molt valor. Però llavors tot són presses. I qui l’ha feta, la vacuna de la covid-19? En Messi?

I tant, sobretot en el cas d’aquelles cultures que ho justifiquen per tradició, com passa aquí amb la tauromàquia. Al Japó maten dofins en autèntiques carnisseries. Aquests són animals complexos. Els seus sentiments són difícils de quantificar, però en tenen i són molt intel·ligents. Els que consumeixen més sosteniblement aquestes espècies són les tribus de l’Àrtic, els esquimals. Ho consumeixen tot, de les seves preses. El greix el fan servir per fer olis i la carn, per congelar-la i menjar-la durant tot l’any. Dels ossos en fan agulles i altres eines. Ho aprofiten tot, tal com nosaltres ho aprofitem tot del porc. En això no hi estic en contra. Estic en contra de les tradicions sense sentit. Noruega mata moltes balenes i no crec que en treguin gaire rendiment econòmic. Ho fan per ignorància, perquè ho han fet sempre així.

El que més em xoca és que els dofins es deixin domesticar, perquè són molt intel·ligents. Al documental Blackfish hi surten orques que han matat els seus cuidadors. Al cap i a la fi, són bèsties que estan a dalt de tot de la cadena tròfica i, com a tals, maten taurons, dofins... Ho maten tot. Hi ha cetacis que, si viuen en captivitat, se suïciden perquè tenen la capacitat de triar quan respiren i quan no. El famós Flipper va morir per aquesta causa a mans del seu domador, Ric O’Barry, que ara és un activista contrari a la captivitat dels mamífers marins i la seva domesticació.

Molts animals quan els poses davant del mirall amb una marca, se la toquen. Veuen que són ells i que porten aquella marca. Hi ha estudis que han comprovat que alguns animals, com els elefants o els dofins, tenen coneixement d’ells mateixos. Això fa que vegem que aquests animals són més complexos i més semblants a nosaltres.