Fukushima, el feixuc retorn a la normalitat
Gairebé dotze anys després que un tsunami provoqués la pitjor catàstrofe nuclear darrere de la de Txernòbil, El Punt Avui entra a la central japonesa
Encara hi ha habitants que no han pogut tornar a casa a causa dels lents treballs de neteja radioactiva
La planta alliberarà aigua descontaminada al mar la primavera vinentz
-
Una columna de fum gris surt del reactor número 3 de la planta de Fukushima, en una imatge del 21 de març del 2011, deu dies després del sinistre EFE. -
Fukushima, el feixuc retorn a la normalitat. -
Imatge d’un dels reactors. A baix, detall de la central on hi ha els bidons on s’emmagatzema l’aigua amb radiació tractada J.S.
T’acostes al complex i tens la impressió que el temps s’ha aturat
Per entrar-hi, cal un respirador i un mesurador de radiació personal
L’aigua tractada per tornar a l’oceà encara conté traces radioactives
Un silenci eixordador de fons i una estranya sensació de buidor és el que més sobta en arribar. Prop de 12 anys després que un devastador terratrèmol i un tsunami arrasés a bastament la costa est del Japó –i provoqués el col·lapse dels sistemes de seguretat de la central nuclear Daiichi de Fukushima de l’empresa Tepco–, El Punt Avui visita per primera vegada aquesta zona.
La població local treballa àrduament per tornar a la normalitat lluitant contra la radioactivitat provocada pel que ha estat considerat un dels pitjors accidents nuclears de la història després del de Txernòbil i que va posar en qüestió la seguretat de l’energia nuclear a tot el món, en especial a Alemanya, on van decidir tancar totes les centrals.
La cadena d’esdeveniments que va provocar aquest infaust desastre es va iniciar el migdia de l’11 de març del 2011, quan es va produir un violent terratrèmol de magnitud 9,1 en l’escala de Richter davant de les costes de les prefectures japoneses de Fukushima i Sendai. El terratrèmol va ser tan potent que va moure 2,5 metres l’illa principal del Japó, coneguda com Honshu, i fins i tot va desplaçar la terra sobre el seu propi eix. Malgrat que el sistema de seguretat de la planta va respondre adequadament després de l’intens sisme, una hora després del cataclisme van començar a arribar les onades del tsunami, que van superar els 15 metres d’alçada i van castigar tota la costa est del Japó, arrossegant vaixells i vehicles, fent caure edificis sencers i tallant camins i carreteres en diverses regions.
Més de 22.000 morts
Aquella mateixa nit, fortes rèpliques del terratrèmol van sacsejar novament la regió i el govern japonès va declarar l’evacuació de la zona i l’estat d’emergència. Les onades provocades pels moviments de terra van colpejar intensament la central i van provocar inundacions que van comportar tres fusions nuclears en els reactors de la planta, el seu posterior col·lapse i l’alliberament descontrolat de grans quantitats de contaminació radioactiva en les hores posteriors, tot i que bona part d’aquesta última va acabar al mar.
Aquesta tragèdia va comportar la mort de més de 22.000 persones i centenars de milers de ciutadans es van veure obligats a abandonar les seves cases i residències i ser evacuats a camps provisionals. Una part d’aquestes famílies van ser acollides per parents propers i la majoria van marxar a viure en altres regions i no han tornat a les seves cases. El govern japonès va restringir l’accés a gran part de les àrees inaccessibles per als seus habitants dins del perímetre de 20 km al voltant de la central de Daiichi, i encara hi ha una part d’aquestes zones on no es permet l’entrada, malgrat que aquest estiu es van aixecar les ordres d’evacuació a tots els municipis de la regió.
Observant el paisatge abans d’arribar a la central nuclear, fa la impressió que s’hagi aturat el temps: botigues amb rètols d’aparença vintage, cases tradicionals japoneses on és ben evident que no hi viu ningú i temples inhòspits, alguns amb desperfectes per la manca de manteniment; també alguns vehicles d’època que no gaire lluny de la carretera van morint en cementiris improvisats coberts d’òxid i corrosió.
L’entrada a les instal·lacions de la central és extremament estricta, amb tres nivells progressius de seguretat. Cal posar-se uns mitjons i unes botes especials, casc i un respirador de partícules, i un mesurador d’exposició de radiació personal.
Reactors deteriorats
Un cop protegit, se surt a un espai lleugerament espectral dins del terreny propi de la central, on pugem a un rústec autobús amb un enorme mesurador de radiació que eleva o disminueix el marcador digital a mesura que anem passant diverses zones i arribem a àrees crítiques.
La primera parada del recorregut és un dels punts on es poden observar els quatre reactors deteriorats de la planta. L’activitat de desenes de persones amb vestits antiradiacions es pot observar en gairebé totes les àrees.
Des d’aquest primer punt es pot veure, amb alguna dificultat, una petita part del miler de tancs que acumulen aigua contaminada que ha estat tractada amb un sistema que elimina la major part de la radioactivitat, amb excepció del triti.
Aquesta aigua tractada s’emmagatzema en aquest miler de tancs, que acumulen, en total, al voltant d’1,37 milions de metres cúbics de líquid. S’espera que tots els tancs assoleixin la capacitat màxima a mitjans o finals de l’any que ve. El següent punt d’atenció és crític i s’està ajustant i reformant: és la conducció submarina d’un quilòmetre de longitud per la qual es vol evacuar l’aigua emmagatzemada cap a l’oceà, un dels punts de fricció no només amb els ecologistes sinó amb els països veïns, com ara Corea del Sud i la Xina.
El Japó va anunciar l’any passat la intenció de descarregar l’aigua tractada emmagatzemada al mar durant un període de 30 anys. L’Agència Internacional d’Energia Atòmica ha estat verificant la seguretat de l’aigua tractada segons estàndards internacionals, a petició del govern japonès. L’empresa assegura que està tractant l’aigua filtrant la majoria de substàncies radioactives, tot i que admet davant nostre que encara conté triti radioactiu i algunes altres substàncies radioactives, i això preocupa no només a nivell nacional sinó també internacional.
El govern japonès i l’empresa Tepco tenen previst començar a alliberar l’aigua tractada cap a la primavera que ve, després de diluir els nivells de triti per sota de les regulacions nacionals. Abans, l’informe de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica serà determinant per evacuar aquestes aigües radioactives a l’oceà Pacífic.
Potser per demostrar que les aigües que s’han de vessar al mar són segures, en un àrea on hi ha un parell de mòduls prefabricats es desenvolupa un experiment, amb ajuda de científics locals, de viver de llenguados i crustacis diversos en uns grans tancs d’aigua.
Peixos en observació
Barregen aigua de mar i aigua tractada als tancs i l’aboquen on hi ha els peixos. Els responsables de la central volien mostrar que, més que presentar números i dades, els interessa observar si aquests animals podrien sobreviure en un àmbit com aquest després d’haver estat exposats a una quantitat controlada de radiació.
Sortida amb els mateixos rigorosos controls, ja negra nit. Poca llum, però el camí es va il·luminant mentre s’arriba a la primera població segura, com si fos una metàfora del que viu la zona. Una llum d’esperança, després d’intensos treballs de descontaminació i neteja, per a una regió que vol tornar a viure la vida anterior a la catàstrofe.
Camp experimental d’innovació, recerca i memòria
Josep SolanoLes autoritats locals i regionals, en col·laboració amb el govern, empreses i ciutadans amb iniciativa de la zona afectada, es van posar d’acord per impulsar un pla d’abast regional per, no només promoure la reconstrucció d’edificis i infraestructures, sinó per implantar també projectes innovadors per atreure els ciutadans que es van veure forçats a marxar i nous emprenedors. Un projectes com ara el Camp d’Investigació d’Energia de l’Hidrogen de Fukushima és un dels pioners al món en aquest àmbit i va ser el que va alimentar els centres d’entrenament, la vila olímpica i els seus vehicles nets durant els Jocs Olímpics de Tòquio. El Camp de Proves de Robots de la localitat de Minamisoma és també un exemple únic al món d’aeronaus no tripulades per a inspeccions d’infraestructures i resposta a desastres a gran escala. Tot plegat no es podria entendre sense el Museu Commemoratiu del Gran Terratrèmol i Desastre Nuclear de l’Est del Japó, on, a través d’històries de supervivents, es recorda tot el que va passar i es transmeten a les futures generacions les lliçons d’aquesta catàstrofe.