Medi Ambient
Renovables, un viatge amb turbulències
Entitats ecologistes carreguen contra el model de transició energètica que promou la Generalitat adduint que només beneficia els oligopolis
Alerten que la construcció de parcs eòlics i fotovoltaics en superfícies de conreu redueix la sobirania alimentària del país
El govern català vol accelerar la producció d’energies netes
-
Pere Aragonès, president de la Generalitat, acompanyat de David Mascort, conseller d’Acció Climàtica, i d’Assumpta Farran, secretària d’Acció Climàtica, dimecres passat ACN. -
Camp del terme municipal de Moià, a la comarca del Moianès, on hi ha projectada la construcció del parc solar El Prat EL PUNT AVUI.
“Nosaltres sí que estem a favor de les renovables, el que no ens sembla bé és aquest model”, puntualitza Pilar Clapers, biòloga i membre d’El Fanal, grup cultural i ecologista del Moianès que fa campanya contra la instal·lació de macroparcs fotovoltaics en aquesta comarca. Clapers es refereix als tres projectes que s’han presentat per al territori: dos al municipi de Calders (els parcs de les Quingles i el Canadell, de 35,9 i 22,8 hectàrees, respectivament) i un de menor extensió (6,6 hectàrees), a Moià.
De tots tres, el del Canadell, promogut per la petroliera Meroil, és l’únic que ja ha rebut l’autorització de la Generalitat; els altres dos estan encara en fase de tramitació. Clapers explica la decepció que van tenir quan el parc va obtenir el permís: “Ens pensàvem que, realment, amb les al·legacions que hi havíem presentat durant dos anys fins que no el van aprovar aquest estiu, l’aturaríem, ja que la zona està qualificada en el pla territorial parcial de les comarques centrals com d’alt interès de corredor ecològic. I, a més, molt a tocar d’aquests camps, hi ha un intent repetit de nidificació d’una àliga cuabarrada, que és una espècie protegida i catalogada com en perill d’extinció. Per això, l’autorització del parc ens va sorprendre molt.” El Fanal hi ha presentat recurs.
La batalla dels ecologistes del Moianès, defensors d’un model de producció i consum d’energia renovable descentralitzat en comptes de la concentració en plantes controlades per grans grups energètics, coincideix en un moment en què la Generalitat prem l’accelerador per recuperar el retard en la producció d’energia neta a Catalunya. El cicle de les centrals nuclears arriba a la seva fi i cal assegurar fonts alternatives a aquesta font i als combustibles fòssils. En els últims dos anys –des que es va aprovar el decret llei 24/2021 per agilitar el desplegament de renovables “després d’una dècada de paràlisi”–, el govern català ha autoritzat més d’un centenar d’ instal·lacions d’energia solar i eòlica que sumen 1.600 megawatts (MW), i espera arribar als 3.000 MW a finals de legislatura. Així ho van assegurar el president, Pere Aragonès, i el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, en una reunió celebrada dimecres passat amb els sectors implicats en la transició energètica. La Generalitat vol avançar cap a l’objectiu que, el 2030, el 50% de l’energia consumida a Catalunya provingui de fonts renovables i que, el 2050, aquesta proporció assoleixi el 100%. En potència instal·lada, la fita per als propers set anys és arribar als 12.000 MW. Per Aragonès, la transició energètica “és una oportunitat” que pot generar, si s’avança al ritme previst, fins a 188.000 llocs de treball a Catalunya fins a l’any 2030.
Actualment les renovables només representen un 10% de la potència energètica instal·lada a Catalunya, per això l’“obsessió” de la Generalitat és continuar desencallant la tramitació de projectes. El gros de permisos concedits correspon a plantes solars. “Hem començat el camí, el comptador ja no s’atura, tenim projectes per agafar més embranzida i anar més de pressa”, va explicar Mascort, tot destacant també que ja hi ha 91.000 instal·lacions d’autoconsum a les teulades, 78.000 més que fa dos anys.
Segons el conseller, el que es persegueix és “un model d’energia distribuïda arreu del país amb projectes majoritàriament petits, amb la participació de la ciutadania” “Tot i que és evident –va admetre– que en alguns llocs haurem de fer projectes més grans, com, de fet, ja està passant: projectes de fins a 50 MW”, el màxim de potència que pot autoritzar el govern català. A partir d’aquesta xifra, la competència correspon al Ministeri de Transició Ecològica. “Com més parcs de fins a 5 MW instal·lem, com més parcs propers i amb la participació de comunitats energètiques construïm al país i endollem a la xarxa, menys oportunitats tindrem que vinguin xarxes de fora a portar-nos l’energia. És un repte de país, ser cada cop més sobirans energèticament”, hi afegia Mascort.
Però, des del món ecologista, consideren que l’administració pública no està actuant en aquesta línia i que el model de transició energètica que impulsa afavoreix la construcció de macrocentrals allunyades dels espais de consum.
“La transició energètica s’ha de basar en instal·lacions d’autoconsum, tal com defensa la llei del 2017 de canvi climàtic. Una energia que s’hauria de produir prop dels centres de consum per evitar pèrdues i ser més eficients: a les llars, empreses, indústries, hivernacles...”, explica Montserrat Coberó, de la Xarxa Catalana per a una Transició Energètica Justa, entitat que aplega gairebé un centenar de plataformes ecologistes de tot el país.
Impuls a les petites empreses
En canvi –denuncia–, el model de macrocentrals “només beneficia els grans accionistes que acabaran tenint la possessió d’aquests parcs eòlics i fotovoltaics, i la ciutadania en conjunt en sortirà molt perjudicada”.
La xarxa planteja aprofitar els espais “degradats”, especialment de les àrees metropolitanes, per instal·lar-hi plaques fotovoltaiques o, fins i tot, miniaereogeneradors: polígons industrials o superfícies travessades per autovies, autopistes, vies fèrries, antigues pedreres, antics abocadors...“Hi hauria un total de 38.000 hectàrees d’espais degradats o antropitzats, susceptibles de ser coberts per produir energia fotovoltaica, i aquesta energia seria suficient per abastir 8 milions de persones, és a dir, la població de Catalunya. Pràcticament només amb això tindríem l’energia que necessita el país i una mica més per a la indústria”, assegura.
Coberó també defensa l’impuls a la innovació a partir de les petites empreses. “Per exemple, ja hi ha molts models que permeten produir plaques fotovoltaiques amb una simple làmina transparent o translúcida que es podria adherir a les finestres dels edificis. Hauríem de tenir empreses catalanes apostant per desenvolupar aquest tipus de tecnologia i començar-la a produir i col·locar-la en els blocs de pisos de les nostres ciutats.”
Un model descentralitzat de la producció d’energia “seria més eficient i faria més autosuficient la ciutadania, tindria un munt d’avantatges. El que veiem és que des de la Generalitat, però també des de Madrid i Brussel·les, el que s’impulsa de manera prioritària és la instal·lació de macroprojectes de macrocentrals industrials de producció de renovables que se solen situar en el medi rural, en àrees on hi ha poca capacitat d’oposició per part de la població local”.
Es plantejaria, així, el problema del transport d’aquesta energia. “Catalunya quedarà coberta d’una teranyina de xarxes de línies d’alta tensió i de xarxes de distribució que portaran l’energia des del punt on es produirà –aquests racons rurals de Catalunya– fins a les ciutats, que són les grans consumidores o, encara pitjor, fins a les plantes de producció d’hidrogen suposadament verd que volen instal·lar possiblement a la zona de Tarragona, o en les interconnexions cap a França”, alerta Coberó.
“O sigui que, fet i fet, sembla que vulguin condemnar el territori de Catalunya a produir molta energia renovable, no únicament per al consum que necessita el país, sinó per produir l’hidrogen verd que després s’exportaria o per produir electricitat que també s’exportaria a França.”
La xarxa alerta d’un altre efecte contraproduent –i no menor– de la construcció de parcs fotovoltaics sobre superfícies de conreu, tant de regadiu com de secà: posa en risc la producció d’aliments. “És absolutament absurd que estiguem reduint la poca sobirania alimentària que té Catalunya per una suposada sobirania energètica que tampoc és tal, ja que ni la població de Catalunya ni el seu govern tindran cap control sobre l’energia que es produeixi en aquestes macrocentrals, que seran propietat de grans oligopolis amb l’accionariat a qualsevol punt del planeta.”
“El canvi climàtic, a més, ens està demostrant que hi haurà molts cicles de males collites els propers anys. La d’aquest ha estat catastròfica, no ens n’hem adonat perquè els aliments ens arriben de fora. Però, com vam veure amb la pandèmia, les cadenes de distribució poden fallar. I en un context també de molta inestabilitat política i bèl·lica, com el que lamentablement tenim ara al planeta, és possible que perdem la capacitat de proveir-nos d’aliments de proximitat. I això hauria de ser l’últim que perdéssim.”