“Comprometre’s amb l’entorn és revolucionari”

He seguit presencialment totes les COP excepte les dues darreres i ja sabem que per posar d’acord gairebé 200 països en un tema tan notori com és el canvi de model energètic i de model productiu s’ha d’anar cedint tant, tant i tant, que al final queda una cosa innòcua. El que passa és que aquest any els informes científics eren molt severs, una diagnosi clínica realment gravíssima.

Que s’hagi acordat que per al 2030 s’hagin abandonat pràcticament els combustibles fòssils –el petroli, el gas, el carbó– suposa una mica d’esperança, encara que caldrà veure les polítiques que s’adopten per desplegar aquests compromisos.

Procuro ser caut i no voldria opinar d’una manera catastrofista. Ho veig molt difícil, però tinc l’esperança remota, complexa, que podrem corregir-ho. És a dir, com a estudiós del tema ho veig francament molt difícil, però des del punt de vista de motivació ideològica i conceptual, m’ho he de creure. És com aquells gossos llebrers a qui se’ls ha de posar una llebre al davant. Ens ho hem de creure, encara que sigui amb una autoestimulació subjectiva, i, sobretot, pensant en els nostres joves. I això no és un tòpic, eh?

Els nostres adolescents manifesten ja un fenomen nou, que és la solastàlgia, és a dir, tenen por de morir a causa del medi ambient. Això és nou. No són els neguits clàssics de la joventut, de la injustícia social, dels malentesos familiars, dels propis conflictes amb la vida, sinó que estan convençuts que es moriran pel medi ambient. És un quadre contemporani. Un adolescent que pensa que no tindrà futur planetari, això és una barbaritat.

Ho tenim complicat perquè aquesta transició és molt complexa, no pots canviar d’un dia per l’altre el model de mobilitat, el model energètic..., això és un procés. I després hi ha un fenomen que també és molt hegelià. Hegel i altres pensadors diuen que quan els humans trobem una via de solució, immediatament generem una força contrària a la solució. Quan parlem d’alternatives als combustibles fòssils, la resposta d’un determinat ecologisme a les energies alternatives és neutralitzant. D’això en parlava en Ramon Margalef, el gran científic català ambiental que vam perdre ja fa uns quinze anys.

Va sorgir el 1987, quan es va detectar el tema de la crisi ambiental. Gro Harlem Brundtland, l’aleshores primera ministra de Noruega, va plantejar la idea d’un desenvolupament sostenible, que no volia dir altra cosa que el que feien les nostres àvies, que sabien que si volien tenir ous no havien de posar mai la gallina a la cassola, i nosaltres l’hi fotem tot: la gallina, el gall, i fins i tot el pal travesser. I en aquests moments hi ha 130 definicions de desenvolupament sostenible. És clar, això és una torre de Babel. Però, tornant a Margalef i a aquesta línia del pensament hegelià, ell deia que els humans tradicionalment responem davant d’una crisi d’una manera binària. I aquest antagonisme, que es dona en tots els àmbits, també en la política, per exemple, no va enlloc, produeix un enroc, una alineació en dos fronts que fa molt difícil aplicar la intel·ligència i l’anàlisi serena i objectiva.

Aquí, en la transició energètica, hi ha el sistema capitalista, amb dret de cuixa, que es va adequant a la nova situació. Les grans companyies energètiques, les que han finançat ara la cimera de Dubai, ja tenen el discurs incorporat sobre les energies alternatives, ja hi veuen esferes de negoci. Però, a l’altra banda, sectors amb molta sensibilitat ambiental també es neguen a posar seriositat en tot aquest tema de les energies alternatives. Per tant, la transició energètica topa amb aquestes formes d’antagonisme tan sever que acaben frenant els processos de canvi.

Sí, sí, aquí no hi ha un lideratge clar per part de l’administració. L’administració també té la binarietat. Això en Margalef també ho explicava: el drama dels nostres ecosistemes i paisatges, deia, és que no segueixen els ritmes electorals. Els nostres polítics són, en general, de cicle curt. Ja n’hi ha algun d’eixerit de tant en tant, però llavors a l’administració hi ha un personal amb més càrrega ideològica, més immobilista, que fa de fre.

No sabem en quin punt s’aturarà aquesta pujada de la temperatura. El 2023 hem arribat fàcilment a temperatures de 45 graus, aquest any no hi ha ningú que no pugui dir que no arribarem a 50 o 52 graus. No ho podem governar, això, ja. Els humans podem fer plans de gestió, plans estratègics, acords... sobre el que és el territori, però no podem intervenir en el nivell atmosfèric i estratosfèric. En la gestió de les forces inductores –nosaltres en diem biofísiques–, els humans ens hem de posar en la modèstia que ens pertoca. Llavors, a la Mediterrània tenim, efectivament, una sequera galopant. Les precipitacions han disminuït no gaire, però la temperatura sí que va pujant, i això té diferents conseqüències.

Una d’elles és que a la Mediterrània, una regió amb una alta capacitat de combustibilitat de les cobertes vegetals predominants, es poden afavorir els incendis. La Mediterrània té una càrrega de combustible molt gran que ha augmentat, a més, perquè la massa forestal ha anat creixent. Catalunya ha passat de tenir un 35% de superfície forestal l’any 1960 a un 75% i, amb cada família pagesa que tanca el mas o cada pastor que perdem, el bosc va avançant, avançant, avançant..., i tot això és cel·lulosa i lignina en forma d’arbust i d’herbes. Per tant, un dels problemes més notoris són els incendis. D’altra banda, a la Mediterrània hem fet una cosa singularíssima: construir dins d’aquests boscos. Estan plens d’urbanitzacions. Catalunya és un polvorí.

L’augment de les temperatures és el que marca el paisatge. De fet, els canvis ja hi són. Al Montseny, per exemple, que és un paisatge sentinella, els arbres s’exilien, se’n van cap al nord. El Montseny és com una illa mediterrània fins a la cota 900, però a partir d’aquí, el paisatge és centreeuropeu i, a dalt, a 1.600 metres, tens paisatge que trobaries a Escandinàvia o als Alps. Amb l’augment de les temperatures, estem veient un procés de mediterraneïtzació. L’alzinar puja de cota i està desplaçant la fageda, que, al seu torn, puja i desplaça els prats subalpins.

Amb l’augment de temperatura, el que en diem segrestació hídrica dels arbres és molt més gran. Aquests arbres les passen molt magres a l’estiu, fan l’evapotranspiració de manera continuada i van xuclant de l’aqüífer, de les conques…, gasten molt més. I hem passat, en molts llocs, de tenir en condicions històriques 2.000 arbres per hectàrea a tenir-ne més de 20.000.

Perquè no hi ha gestió. Nosaltres ens havíem escalfat i havíem cuinat tota la vida amb fusta abans d’arribar als hidrocarburs. Tots, el món rural i les ciutats. Però, és clar, ara hi ha aquest ideal urbà d’intocabilitat del bosc. El que hi ha d’haver és una gestió sostenible dels boscos. Perquè aquests boscos a Catalunya augmenten, de mitjana, unes cinc tones per hectàrea i any. Ara hi ha molt més sotabosc, molta més biomassa. Els boscos són molt més densos i els arbres, més grans i demanen molt més.

De fet, aquest 2023, la mort per sequera ha estat molt i molt notòria. Aquí, al Montseny, per exemple, tenim un centenar d’espècies. A causa de la sequera, s’han mort sobretot les coníferes forasteres que s’hi havien plantat: cedres, pi americà... I després, els d’aquí: el pi roig i el pi blanc també s’estan morint. I les alzines: en moren centenars. Llavors, això queda mort al bosc i fa augmentar la càrrega de combustible i el risc d’encendre’s.

Des del punt de vista del cicle de la natura, són una anomalia. Necessitem una gran quantitat d’energia per dessalinitzar, moltíssima.

Jo no soc dels que diuen que el 80% de l’aigua se’n va amb el reg a dojo, això és un tòpic. Si no en tenim, de pagesos! No tenim pagesos joves, competitius. En trobes algun que només llaura paisatges amb el tractor. No s’hi cull, al camp; la Unió Europea dona subvenció perquè hi hagi verd. I, en canvi, el país necessita aliments de proximitat.

Primer, ens ho hem de creure. Hi ha símptomes d’una crisi de model, i és difícil, per això et deia que no soc gens optimista. Ens hem de creure que podem aturar-ho, però amb alguns canvis de paradigma, fins i tot personal. La gent que venim de posicions crítiques, la lluita de classes, els plantejaments col·lectivistes..., tot això se n’ha anat en orris. Ara la formulació és aquesta cosa més oriental del canvi personal, en l’ètica alimentària, la mobilitat, el respecte reverend a l’entorn. I que aquesta actitud sigui contagiosa en el sentit positiu, a partir del testimoniatge. L’actitud personal és una petita esperança.

Sí. Això abans era impensable, era un tema de les dretes clàssiques. Però ara té un sentit revolucionari. Comprometre’s amb el propi medi i entendre que aquests boscos i aquests paisatges són autèntiques aules on aprendre els cicles de la vida, de la natura. El bosc és una escola increïble. Hem de començar pel nostre entorn immediat. Recordes aquella divisa de “pensar globalment i actuar localment”? És això. Ja va bé estar atent a l’Amazònia, però també al nostre entorn immediat i ser crítics amb les malvestats que hi pugui haver, a les polítiques urbanístiques..., a tot plegat. Això és evident, ho hauríem de tenir també com a prioritat.