Sense aigua i desbordats
Els regants de les hortes de Salt i Girona properes al Ter es queixen del tancament de la séquia Monar i la falta d’un marc legal
El president dels hortolans de Santa Eugènia defensa l’agricultura regenerativa, que s’adapta millor al context de sequera
“No disposem d’aigua, no podem regar i no plou. Estem en emergència, nosaltres.” El crit d’auxili del president de la comunitat de regants de la séquia Monar, Miquel Casals, és clar. Els regadius i les hortes que voregen els “sis quilòmetres” de séquia –entre la Pilastra (Bescanó) i Girona– ja pateixen un període d’emergència –assenyala Casals– i no pas de preemergència com passa, de moment, al sistema Ter-Llobregat.
Els regants de Bescanó, Salt i Girona resen o imploren que plogui. Alguns van cap a l’hort amb una garrafa d’aigua de casa, a Santa Eugènia. Des del 25 de setembre, és a dir, des de fa tres mesos i mig, la séquia està tancada. “Es va tallar la séquia i, com que el cabal era de dos metres cúbics escassos, no poden derivar res a la séquia.” Ahir a les 12 h, el cabal era de 2,09 m³/s al pont de la Barca de Girona, segons dades de l’estació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).
“En desesperació”
Casals assenyala un camp de colza on no ha crescut res de res. Els senglars contribueixen a empitjorar les coses. “No podem plantar i difícilment estem collint, perquè les plantes no estan hidratades: no hi ha humitat, no plou. A tot això, hi afegim una plaga de senglars brutal, que malmenen totes les collites, que fa que els professionals del sector estiguin en desesperació.” Això ha fet que s’hagin abandonat molts horts l’últim any, sobretot al polígon 2 de Salt, a prop de les Guixeres. A Salt, hi ha 295 hectàrees a tocar la séquia i 236 són de regadiu.
Per Casals, les hortes de Salt són “integradores i enllacen [cohesionen] el territori”. “Hi ha els professionals d’horta, gent que fa les seves verdures i les cultiva i les ven a mercat i que les serveix en cistelles de proximitat.” I alhora hi ha el vessant social, “d’integració”. “Molts nouvinguts fan la seves varietats, com ocar o sangomer, comestibles i que són part de la seva dieta”. El mateix valdria per a Girona, on hi ha 47 hectàrees (43 de regadiu).
La sequera obliga a canviar hàbits. N’és conscient l’alemany Matthias Hespe, el president de l’Associació d’Usuaris de les Hortes de Santa Eugènia de Ter (Girona). Establert a Girona des de fa dues dècades i amb una escola pròpia de cuina, Hespe defensa l’agricultura regenerativa. Ell mateix ja no fa servir el motocultor, que ha cedit a l’associació, per llaurar, sinó que fa bancals i hi posa massa orgànica a sobre. “Poden ser fulles, palla i restes de les plantes mateixes.” Algun cop, fins i tot, canyes triturades.
El sistema evita que l’aigua (si plou) s’evapori. “Hi ha gent que ho ha fet sempre d’una manera, amb l’hort net i tradicional. Net vol dir que no hi ha absolutament res més a banda de les plantes que vols menjar. I això no funciona aquí”, assenyala l’hortolà i cuiner, que fa tallers de formació a la masia de Can Po Vell, darrere la Marfà i al mig de les hortes de Santa Eugènia. El mètode consisteix a “tapar la terra i fer menys ús de l’aigua”. N’obté més productes? “Sí, sí, en trec més perquè, cada vegada més, les plantes tenen més nutrients. Les cebes i les pastanagues són més grans amb menys ús de màquines.” Hespe havia estudiat hidrogeologia i sap com funciona la terra i l’aigua subterrània. “Si plou, la meva terra absorbeix més aigua i és com una esponja. Què cal fer? Que l’hort sigui una esponja, que l’aigua quedi allà. I això és gràcies a la matèria orgànica.”
“Als horts, igual que al desert”
L’agricultura regenerativa és positiva, afirma el president dels hortolans de Santa Eugènia. “Si maltractes el sòl, no hi creix res. Fins i tot al desert ho fan així: fan un forat i hi fiquen matèria orgànica i la planta. I el poc que tenen quan plou, l’aigua s’acumula allà i com que no s’evapora perquè està isolat, doncs es queda allà i la planta pot créixer. Això cal fer-ho aquí als horts.”
Les lamentacions per la falta d’aigua s’amplien al paper de les administracions. Els ajuntaments de Salt i Girona –diu Casals– són “propietaris de les hortes des del 2015”. S’han fet moltes coses, però no se n’han fet prou: “No hi ha governança, en aquestes hortes. No hi ha una comunitat d’usuaris amb els usos regulats.” Del juliol al setembre de l’any passat, una iniciativa de la Comunalitat Som de Salt i canalitzada via l’associació Milfulles, va recuperar la figura del “guardahortes” per fer pedagogia de l’ús eficient de l’aigua i afavorir una “gestió comunitària de les hortes” atesos els orígens tan diversos dels hortolans, recorda Enric Cassú.
Els regants són part de la comunitat d’usuaris de les hortes, igual que l’empresa supramunicipal Catsa (Cicle de l’Aigua del Ter, SA), el Club de Piragüisme Salt-Ter i les centrals [hidroelèctriques], que generen energia gràcies a la séquia i la venen a la xarxa. “Hem de pensar que els ajuntaments són propietaris de parcel·les, de deveses i hortes, o sigui que també són usuaris [...]. Ens agradaria que les administracions més properes ens donessin un cop de mà, no només els ajuntaments i la Diputació de Girona.. És una séquia del segle XI, amb captacions del segle XIX. Si s’hi posessin diners, es podria lluir patrimoni històric de l’aigua i de la séquia. Les administracions en parlen molt, però s’hi impliquen poc.”
Haspe lamenta que l’ACA hagi tancat la séquia Monar des del setembre. “És exagerat. Si tenim aigua, què fa la gent? Rega tota la zona. Aquí hi ha un aqüífer, ara no rep aigua i això pot provocar efectes irreversibles per la gran quantitat d’aigua que [passa] per la séquia i que retorna al Ter [...]. No estem utilitzant l’aigua per endur-nos-la a casa o per a la piscina.”
“Un forat nou i a regar”
Regar és el que fan a vegades els hortolans, com poden i com els sembla més oportú. “Es dicten unes normes perquè aquí estàvem a unes restriccions del 50%, això a vegades tampoc no es compleix. Avui [29 de desembre], amb aquesta mica d’aigua han entrat uns paios a la séquia, han fet un forat nou i han regat. Però un cop han regat i havent fet el forat, han marxat”, lamenta Joan Vidal, vocal de la comunitat de regants de la séquia.
La comunitat té una concessió d’aigua de l’ACA de 4,7 hectòmetres cúbics a l’any. “Té un cabalímetre allà [a Salt, a les hortes] i al [carrer] Bernat Boadas, a Girona. Tant entra, tant surt i ens l’hem menjat nosaltres, cosa que no és veritat. Perquè molta aigua retorna al Ter. Són fuites latents i permanents, que tornen al Ter, però que no es comptabilitzen”, diu Vidal, que recorda que la situació és pitjor que la del 2008: “Llavors la séquia va estar tancada set mesos i passava el cabal ecològic. Ara en fa quatre i no hi és, el cabal ecològic.”