Medi Ambient
L’últim descens de les mules de la Mola
L’últim esmorzar de forquilla, les últimes galtes de porc al restaurant del cim de la Mola, el final d’un no-sé-què ancestral de les mules de càrrega trescant pel camí dels Monjos i vint persones al carrer. Tot això passarà aquest diumenge amb el tancament de les portes del mític establiment del capdamunt de la muntanya, ja que la Diputació de Barcelona, propietària de l’espai, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, no li ha renovat la llicència després de gairebé seixanta anys.
Un centenar d’excursionistes i clients del restaurant es van congregar dissabte al matí a 1.104 metres d’altitud per fer un últim crit de queixa, conscients que està tot dat i beneït i que ja no hi ha res a fer per aturar el tancament. “És un dia molt emocionant, la meva família fa 58 anys que està aquí. Diuen que és la massificació, diuen que és la fossa sèptica, diuen que són les mules... Però en realitat, si puges aquí en el dia a dia ja veus que no son arguments per fer-nos fora, és injust”, lamenta un dels fills de la família que ho regenta, Ferran Bernadí. Visiblement emocionat, fa una pausa per agafar forces per mirar de respondre com s’imagina la Mola sense el restaurant: “No m’ho imagino.”
La família no creu que hi hagi menys afluència de visitants al cim quan hagi tancat el restaurant, ja que és el punt més alt del Vallès: “La gent hi pujarà igualment.”
A la concentració no hi van faltar crits de “Gomar, dimissió”, en referència al diputat d’Espais Naturals i Infraestructura Verda de la Diputació de Barcelona, Xesco Gomar, ni lemes com “Volem esmorzar” i “Fora la Diputació”. Rere la pancarta “La Mola és de tots i totes, no al tancament del restaurant” i amb un helicòpter dels Mossos sobrevolant el cim, els manifestants van aplaudir i agrair a la vintena de treballadors afectats la feina feta i l’atenció dispensada durant dècades.
“Em sembla molt malament que el tanquin, hi ha jubilats que hi pugen cada dia. Em recorda el meu pare, li van treure la petanca amb la covid i es va enfonsar. És una pena”, deia la Sònia, de Terrassa, dalt del cim. “Posen excuses per tancar-ho, la gent pujarà igualment, com a Montserrat. Allà no tancaran pas el restaurant. I ja veurem què passa amb aquest espai d’aquí a un temps, perquè segurament es degradarà”, advertia en Diego.
Per la seva part, en Quico tampoc amagava la indignació: “No han tingut cap consideració pels que venim aquí de tota la vida. No hi venim a fer mal, és un lloc de trobada i hi hem fet moltes amistats.”
Setanta restaurants més
Xesco Gomar va recordar dijous que al parc hi ha una setantena de restaurants que poden satisfer de sobres la demanda dels visitants. Un dels últims a obrir va ser el de Can Pobla, a prop del Camí dels Monjos, fa cosa d’un any, en una propietat privada.
L’entitat ecologista Adenc i Ecologistes de Catalunya, que demanaven el tancament del restaurant del cim, reclamen “mantenir viu” el recinte del monestir, que es deixi obert l’espai de menjador com a un refugi d’excursionistes quan s’hagi fet el condicionament previst per la Diputació i que, mentre durin les obres, s’habiliti un servei de lavabo.
Vestit amb una samarreta d’Amics de la Mola, en Francesc, de Castellar, fa més de quaranta anys que hi puja cada dissabte, primer amb els fills i ara amb els nets. Creu que la Diputació hauria d’haver cercat fórmules per reduir la quantitat de visitants sense arribar a l’extrem de tancar el restaurant i critica els qui censuren la utilització de mules de càrrega: “Les mules hi són per treballar, de tota la vida. N’hi ha que diuen que les exploten. No és veritat.”
La Nina, la Morena, la Lluna... Les sis mules i el Trabuc, el guarà, tenen també ara un futur incert. Per als animals començarà una nova vida. “Hi ha gent que ens les vol comprar. Altres, particulars que tenen terrenys, les volen per a casa seva; les anem col·locant com podem”, explica Bernadí. Aviat faran l’últim descens.