L’anxova de l’escala
Identitat escalenca
L’anxova de l’Escala va rebre oficialment la denominació de qualitat el 1987. La salaó del peix i l’anxova és un tret identitari del municipi, no es pot deslligar l’una de l’altre; forma part d’un triangle singular que el completen l’escriptora Víctor Català i el jaciment d’Empúries. La pesca de l’anxova arrela amb força al segle XVI. La directora del Museu de la Sal i l’Anxova, Lurdes Boix, explica que el municipi havia comptat fins a deu fàbriques a la platja, però que es van reconvertir en locals turístics, lligats a l’hostaleria durant els anys setanta del segle passat. Avui n’hi ha sis, i fora del nucli, de les quals cinc tenen la denominació. El 1989 es va celebrar la primera Festa de l’Anxova. L’anxova (Engraulis encrasicolus) és molt apreciada. Després de la sardina, és l’espècie més capturada del litoral català. Es pesca amb arts d’encerclament i, ocasionalment, amb el d’arrossegament. És un peix de cos allargat i prim, amb el cap cònic i fa un màxim de 20 cm, amb una talla mínima de captura de 9. Peix d’ulls grossos, té una boca molt gran i s’obre a la part ventral del cap. L’aleta dorsal és curta i situada cap a la meitat del cos. La coloració del dors és d’un blau verdós amb els flancs platejats i el ventre blanquinós. Aleta caudal vorejada de fosc. Viu entre dues aigües i a prop de la costa. A l’hivern se la troba entre els 100 i 250 m de profunditat. Entra a les llacunes on l’aigua és de baixa salinitat. Forma grans bancs migradors i s’alimenta de petits organismes que floten a l’aigua (plàncton). No viu més de tres anys i es reprodueix a l’estiu i a principis de la tardor. Es troba al Mediterrani i a l’Atlàntic oriental, d’Escandinàvia fins a Mauritània, incloses les illes Canàries.