La generositat de l’Arnau

Als espais fronterers, la línia administrativa sol ser molt difusa. Qualsevol petita enquesta entre els veïns de la vall de Camprodon i els del Vallespir i Conflent, per posar alguns exemples, ho pot certificar –comparteixen pastures, es troben a l’Aplec els francesos de Sant Aniol d’Aguja o en una jornada festiva cada any per revisar les fites frontereres, és a dir, per fer un àpat de germanor, etc.– I els de la Cerdanya del nord i la del sud –comparteixen biblioteca, depuradora i hospital–. Hi ha altres fronteres, però, que, tot i estar només dins del territori de la Catalunya Vella, separen d’una forma molt contundent els habitants d’una i altra banda. La Garrotxa i Osona és un exemple paradigmàtic. Fins a l’obertura de la connexió artificial pel túnel de Bracons, els garrotxins i els osonencs havien viscut totalment d’esquena. Les serres de Llancers, Cabrera i de Curull, a l’àmbit de l’Espai d’Interès Natural Milany, Santa Magdalena i Puigsacalm, van ser una frontera natural infranquejable fins a l’abril del 2009, quan el president Montilla va inaugurar el sistema de túnels i viaductes que unien les dues comarques. Fins aleshores, s’havia de fer per una carretera estreta i sinuosa que pujava fins al coll de Bracons o fer molts més quilòmetres per l’Esquirol i Roda de Ter.

Segurament, quinze anys enrere, Marçal Navarro, que és garrotxí, i Wenceslau Mas, que és osonenc, no compartirien com ara la seva amistat i la possibilitat de dur a terme projectes comuns. Els dos joves –el primer és geògraf i el segon, educador social– es van conèixer en un grau superior de fotografia, en un moment en el qual el túnel de Bracons va facilitar un contacte a només entre vint o trenta minuts en cotxe. Aquests dos joves són els guanyadors de la tercera edició de la beca ENFooCA dels premis Arnau Bartrina Luque, que convoca l’associació de familiars i amics que du el nom d’aquest jove de Montagut i Oix, mort l’any 2020 per la picada accidental d’un peix aranya mentre filmava peixos a la platja Gran de Platja d’Aro. I, precisament, han estat guardonats per un projecte fotogràfic que té per objectiu demostrar que la frontera entre les dues comarques no existeix, la posen en qüestió. I no és que hagi deixat d’existir pel túnel de Bracons, sinó que hi ha elements suficients a la flora i la fauna i al paisatge de la zona que la difuminen totalment.

Els dos guanyadors de la beca han recorregut a peu durant alguns dies una trentena de quilòmetres per aquesta ratlla que suposadament divideix la Garrotxa i Osona. Ho han fet amb una càmera analògica de les d’abans cadascun i, a part, n’han compartit una de mig format. Mas explica: “Hem intentat fer visible allò que és invisible, perquè, quan ets dins del bosc, no saps què és frontera i què no. Ho hem fet valorant la natura i els accidents geogràfics, però també els rastres antròpics que ens hem anat trobant: tanques, cases, o altres elements.” Ara, els carrets de les càmeres son a revelar. El resultat és, doncs, una incògnita. Es podrà veure en una exposició a banda i banda de la frontera que han esborrat. A més, els dos autors faran una conferència explicant el procés a l’Escola d’Art d’Olot.

La passió per fotografiar la natura de l’Arnau Bartrina Luque, doncs, continua essent inspiració i donant oportunitats ’altres joves creadors i, en aquest cas, units més dues comarques.