L’expectativa de la mineria de residus, encara migrada
La mineria de residus és una de les tècniques sostenibles que en els darrers temps s’han posat sobre la taula per trobar sortides al problema de la generació incessant de deixalles i la capacitat limitada de dipòsit. Arran de l’increment paral·lel dels costos d’energia i materials i del dèficit de recursos del continent europeu, alguns experts han plantejat l’opció de captar-los del rebuig, amb diferents tècniques per remoure les deixalles de manera segura, i reaprofitar, per exemple, metalls.
La prova pilot a l’abocador del Baix Empordà, per ara, ha permès rescatar alguns metalls en vehicles o ferralla de maquinària rebutjada en el seu moment, com ara l’alumini o l’acer, tot i que el més valuós seria el coure, en cables o algunes peces. Malgrat això, la seva proporció és petita, ja que els voluminosos que han recuperat a escassa profunditat (a menys de tres metres de la superfície dels 5.000 m² excavats en les prospeccions) han representat menys d’un 10% de les més de 20.000 tones regirades. I hi ha altres elements que també pesen, com ara els pneumàtics, que en l’actualitat també poden ser reciclats per separar-ne metalls i un cautxú que es pot aprofitar per fabricar, per exemple, paviments de pistes esportives o l’asfaltat de carrers i carreteres.
Fonts de l’ARC admeten que, tot i haver fet diverses proves amb companyies que voldrien recuperar metalls o materials plàstics de cert valor, fins ara no s’hi ha manifestat un interès significatiu de cap empresa o tecnologia, i que la presència de metalls és molt petita per inexistència en la major part dels residus dipositats. Pel que fa a la fracció de plàstics, també han descartat fins ara l’opció dels anomenats CSR –combustibles sòlids recuperats a partir dels plàstics o altres elements incinerables–, sota el punt de mira de moltes entitats ecologistes arran de la seva experimentació, a Catalunya, en algunes plantes cimenteres. De tota manera, la Unió Europea té unes normes establertes i en alguns dels estats membres, com ara Alemanya i Finlàndia, el seu ús està estès fins i tot a les plantes de generació d’energia tèrmica o centrals de cogeneració.