“El que ha passat no es pot qualificar de sorprenent”

El que abans es deia gota freda, que ara es diu dana, és un fenomen que té certa recurrència, és relativament habitual a la zona mediterrània. Una dana és una massa d’aire fred a una altura important, entre 5.000 i 9.000 metres, que típicament prové del pol nord. Es forma un embussament d’aire en altura s que baixa cap a les nostres latituds i què passa? Nosaltres tenim una configuració orogràfica que afavoreix que, quan els vents de llevant, que venen del Mediterrani i són càlids i humits, arriben als sistemes muntanyosos, ascendeixen. I aleshores xoquen amb la massa d’aire fred i descarrega. Simplificant molt el mecanisme, és el que passa aquí. Fa trenta anys no era tan fàcil predir què faria una dana, però avui dia és molt diferent perquè tenim ordinadors més potents fent simulacions numèriques, tenim el Centre Europeu de Predicció Meteorològica a mitjà termini, que és d’on s’alimenten tots els centres meteorològics del continent, inclosos l’Aemet i el Meteocat. Amb els mètodes que tenim ara, satèl·lits, mesuraments, etc., això d’ara no és una cosa que no es veiés venir.

Cinc dies abans que passés, l’Aemet ja va comunicar que hi havia un episodi que s’havia de vigilar, que s’acostava una dana realment profunda amb un potencial destructiu molt important. Dos dies abans, emetia alertes grogues, i un dia abans, taronja. El mateix dia a primera hora del matí, l’alerta ja era vermella. La previsió meteorològica, des del meu punt de vista, va ser correcta i encertada, i les alertes es van donar com calia. O sigui, aquí qui ha fallat no ha estat en cap cas l’Aemet. És vergonyós dir qualsevol altra cosa.

És molt gran. No solen ser bosses tan grans. Aquí, en un moment donat, va arribar a una amplada d’uns 200 quilòmetres. No és normal. I, és clar, al final el que determina la quantitat de pluja i el potencial destructiu és l’extensió de la dana. I el problema és que l’aigua no es queda quieta, baixa. I si plou a la muntanya, què passa? Que, evidentment, l’aigua se’n va per rieres, rierols i rius buscant el punt més baix. I ja hem vist els acumulats d’aigua que s’han produït a baix. Com que és tan gran, i això els models ho reflectien correctament, ha tingut un curs estacionari anòmal, en el sentit que s’ha quedat embussada en una zona durant 24 hores bombejant aigua, aigua i més aigua.

La temperatura mitjana al planeta ara mateix ja és un grau i mig per sobre del nivell preindustrial. Si l’aire és a 1,5 graus –més i tot–, això fa que pugui absorbir més vapor d’aigua. De fet, la quantitat d’aigua precipitable al planeta no havia estat mai tan gran. I, combinat amb la temperatura del Mediterrani –dos graus per sobre la mitjana del que teníem en el període 1980-2000–, quan ve un fenomen d’aquests que s’alimenta directament del mar, això implica més energia, més calor, més aigua disponible, més pluges torrencials.

Si vas a l’arrel última del problema, deixar de cremar combustibles fòssils. La mesura és senzilla d’anunciar, difícil de fer. Després, hi ha un altre tema: hi ha hagut moltíssima supèrbia, massa avarícia i s’ha construït en zones inundables. Això és una cosa que és coneguda. No només això, sinó que s’han posat barreres a les descàrregues torrencials. Quan fas una infraestructura–el talús d’un tren o una carretera, per exemple– estàs construint una muralla. I això afavoreix que quan hi ha un desbordament de la llera del riu, forcis l’aigua a anar cap a un altre lloc. Per tant, una cosa que s’hauria de fer, claríssimament, és revisar la planificació de l’ocupació de certes zones, ja sigui per infraestructures o per edificació.

Sí, sense cap mena de dubte. S’hauria de demolir. Tot això s’ha d’analitzar tècnicament, no es fa d’avui per demà. Hi ha coses que són molt conegudes i n’hi ha, a més, que s’han fet clarament incomplint les directrius que marca, en aquest cas, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Moltes vegades es tracta, simplement, de complir la llei, cosa que aquí sembla que costa.

En països civilitzats, sí. Però, què passa aquí? Que tot el negoci acaba sent construcció, totxana, ciment. Però sí que hi ha precedents fora del nostre país. Són coses que es poden fer , que es fan i que s’han de fer. No ens hauria de tremolar la mà. Al final, què prioritzem? Se suposa que la protecció de la vida de les persones, no? I fent-ho així, a més, és més econòmic.