Medi ambient

Sònia Llobet i Just

Directora del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

“Volem explicar al visitant que no només pot anar a la Mola”

“Que vingui gent està molt bé, però de manera ordenada, regulada, perquè també la qualitat de la visita compleixi les expectatives”

“Presentarem una proposta a la Generalitat perquè ens digui si el perímetre que proposem per ampliar el parc és viable o no”

Ens interessa tenir punts estratègics, que la gent pugui aparcar i visualitzar que estàs entrant dins del parc, perquè ara t’hi trobes
De senglars i cabirols cada vegada n’hi ha més i la caça és l’única eina que tens per poder fer un tipus de control d’aquestes espècies

Fa poc més de tres mesos que ocupa el càrrec de directora en funcions, esperant la convocatòria de la plaça. De fet, torna on ja va treballar del 2019 al 2022 com a tècnica enginyera forestal, després de passar per l’espai natural de les Guilleries -Savassona. Està situant-se en les tasques de direcció del primer parc natural declarat a Catalunya el 1987, que forma part de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona i que abasta 12 municipis del Vallès Occidental, el Bages i el Moianès. Els darrers mesos, ha viscut l’episodi polèmic del tancament del restaurant de la Mola, el cim més emblemàtic.

Quin balanç fa dels pocs mesos en el càrrec?
Em feia molta il·lusió tornar en la faceta de coordinar l’equip i tirar endavant tots els projectes que creiem que són bons per al parc i el territori. De moment, soc una esponja que va absorbint i, a vegades, treu aigua. És un parc molt potent; és gran, hi ha 5.000 hectàrees públiques que són de la Diputació de Barcelona. Molt bosc, molta finca i molts equipaments, que vol dir gestionar moltes coses. De moment, contenta, amb il·lusió, i situant-me amb el personal i fent una ronda amb els ajuntaments per treballar plegats i anar a l’una amb la visió de la conservació màxima de l’espai
Substitueix una persona, Àngel Miño, que feia més de 20 anys que hi era. Què destacaria de la seva feina?
Moltes coses bones. Es van potenciar molts projectes de conservació, també molt lligats a l’ús públic, en una època en què, en general, han sortit moltes normatives noves en relació amb la xarxa Natura 2000. Aquí on som s’ha catalogat com a zona d’especial conservació [ZEC] i de protecció per a les aus [ZEPA], s’ha constituït la figura d’un biòleg i tenim tres potes: la d’ús públic i educació ambiental, la de territori (pel que a boscos, agricultura i desenvolupament socioeconòmic) i la de conservació; per a cada una, tenim un tècnic que ajuda a tirar endavant els projectes. S’ha fet molt bona feina. També és veritat que hi ha hagut un canvi en tots els espais naturals, a Catalunya, a l’Estat espanyol i arreu d’Europa, cap a l’aproximació al medi natural. Les últimes dècades, la gent s’havia desconnectat del que és la natura en si. Crec que, per la situació actual de vida que tenim, de càrregues emocionals, econòmiques, etc., ara, la gent cada vegada té més necessitat de sortir d’aquest dia a dia, que és una mica una bogeria, de nens amunt i avall, treball, feina, cotxes, i poder reconnectar un altre cop amb la natura.I tenir un espai que ho pugui aportar és una obligació de la societat i de l’administració. Sí que comporta que cada vegada hi ha més gent que ve a l’espai natural, i s’ha de regular. Tot això és una evolució, i l’administració ha d’acabar adaptant-se en la gestió de l’espai natural. Que vingui gent està molt bé, però de manera ordenada, regulada, perquè també la qualitat de la visita compleixi les expectatives.
Ara que parla d’ordenar i regular l’accés, li ha tocat ser la cara visible del tancament del restaurant de la Mola. Com entoma les crítiques?
Crítiques i també missatges positius, eh? Com tot en la vida, a les queixes se’ls acaba donant més importància. Ens passa a nosaltres mateixos quan ens fixem més en les coses negatives que no en les positives. Però es va escoltar a tothom. Quan es va prendre aquesta decisió, es va crear un grup de treball de la Mola, en què podia participar tothom dels òrgans del parc, que són el consell coordinador pel que fa a les administracions, alcaldes, etc., i també de la comissió consultiva; tothom qui va voler va dir-hi la seva en aquest grup. Ens vam reunir al gener, i s’ha tirant endavant amb el full de ruta que es va marcar. Fins a finals de novembre, no van acabar de marxar els antics concessionaris, perquè des que va acabar la concessió se’ls va donar deu mesos; des de llavors, s’ha estat treballant. El primer és ordenar l’espai que tenim a dalt, acabar-lo de deixar en condicions perquè sigui encara més visitable, i no s’ha tancat en cap moment. L’església s’ha pogut visitar, es van posar uns lavabos... Però, els estudis i la viabilitat de tenir electricitat és el que es va presentar fa uns dies . Es vol que la sala on hi havia el menjador i les antigues vidrieres sigui un espai per a la gent, amable i visitable, posant-hi l’exposició que tenim i que no es podia visitar de fa un temps. Donar encara més visibilitat al bé cultural d’interès nacional que tenim allà dalt. No hem de perdre vista que hi havia hagut un monestir que aquest segle farà mil anys d’història, amb uns valors patrimonials i arquitectònics que volem emfatitzar, i que la gent els conegui. Volem que sigui un punt d’educació donant valor a un patrimoni cultural rodejat de patrimoni natural que entre tots hem de valorar i cuidar.
Han estat curosos amb el llenguatge, deixant clar que no s’hi prohibeix l’accés, però en dies concrets, festius i caps de setmana no volen que hi hagi tanta afluència. Com s’aconsegueix?
És difícil canviar els hàbits de la gent, però pots fer tota una sèrie d’accions per gestionar un espai que portin a potenciar el canvi. És veritat que va ser arran d’unes prohibicions, que d’inici van provocar molt enrenou, que es va deixar de fumar dins els locals, i ara ho trobem totalment normal. És la capacitat de canvi que, en el fons, tenim la gent, tot i que llavors va ser per una obligació legal. Però pots fer accions per derivar tot això i reconduir-ho, per exemple, amb el Bus Parc. Tenim l’eix de l’Obac i el de la carretera de Terrassa cap a Estenalles, Mura i Talamanca, una via pública, amb la idea de potenciar-la, i estem en converses perquè tot això afecta zones privades i té tot un procés. Però, si es pogués, voldríem fer un aparcament a les Pedritxes, a la Torre de l’Àngel; havent-hi el de l’Alzina al Salari i Estenalles, ja ho estàs canalitzant amb les parades del Bus Parc i fas que la gent vingui a aquests espais.
No és un contrasentit voler controlar els accessos i, en canvi, fer més pàrquings?
Precisament per ordenar, no prohibir. L’Ajuntament de Matadepera diu que aparquen a carrers i els veïns tenen dificultats. Ens interessa tenir punts estratègics: que la gent pugui aparcar i visualitzar que estàs entrant dins del parc, perquè ara t’hi trobes. Poder tenir algun tipus de recepció com en molts parcs, amb una taquilla, un informador i alguns lavabos, i poder atendre el visitant, explicar-li que no només pot anar a la Mola, sinó que al parc hi ha molts itineraris, moltes zones per visitar. Fer pedagogia. De mica en mica, anar informant la gent, i canalitzar que s’hi pugui arribar amb transport públic i que hi hagi una sèrie d’espais reservats per a aparcaments privats. Canalitzes la gent que pot acabar assumint el territori. Com quan vas al parc d’Ordesa, a l’Alt Pirineu, o a parcs de l’estranger, on hi ha una sèrie de places i en molts fas una prereserva en línia. És organitzar-te i repartir aquests usuaris que venen unes hores i dies en concret, en l’espai i el temps.
La prioritat és donar a conèixer tot aquest patrimoni no tan conegut que afecta molts municipis?
Sí, exacte. Aquí hi ha 12 municipis que formen part del parc, i la idea és intentar fer difusió per repartir aquests visitants a altres espais. Hi ha racons espectaculars, no sé si iguals o més que la Mola, però que són xulíssims, diferents, amb el seu encant, i la idea és poder-ho explicar i que la gent ho conegui. A vegades, en informem de com arribar amb qualsevol aplicació, però potser no ens informem de què més podem visitar allà. Sí que hi ha el web i el de la xarxa i s’hi poden consultar els 17 itineraris, més els GR, però, a vegades, som animals de costums: anem a un lloc i no mirem què més podem fer-hi. Amb els aparcaments, els informadors, la taquilla amb prospectes i codis QR podrem donar més informació del que trobem no gaire més lluny de la Mola. A tocar hi ha el forn de Can Poble i les tombes de Can Robert. O d’altres zones del parc amb itineraris des de Talamanca, la vall d’Horta, el Marquet de les Roques...
Se sap la xifra de visitants?
És complicat. Els visitants dels parcs no els podem saber. Tenim dades comptabilitzades en zones del parc més freqüentades amb ecocomptadors. Els informadors de caps de setmana i festius, i a Estenalles durant la setmana, quan alguna persona els demana informació apunten les dades d’on venen. Tenim unes estadístiques, més que el nombre absolut, que ens ajuden molt a comparar i a saber la tendència de cap on van i si és turisme local, català, espanyol o estranger. Tot això ajuda a tenir eines i informació per gestionar i fer accions derivades cap a un lloc o cap a un altre.
En quin punt està el procés d’ampliació que fa anys que dura?
Es va parlar amb els ajuntaments per polir límits i n’ha sortit una proposta. L’any passat, es va fer un parell d’estudis sobre connectivitat ecològica; ara, nosaltres, el servei de parcs, presentarem una proposta a la Generalitat perquè ens digui si el perímetre que volem proposar per a l’ampliació és viable o no. Començar un procés d’aquest tipus requereix molt de temps, i sense tenir les garanties que l’òrgan competent, la Generalitat, està conforme o no amb el que proposem, tampoc no té gaire sentit. Proposem zones que principalment són de la xarxa Natura 2000, amb un cert grau de protecció, però que no tenen un òrgan gestor. Estan situades a Matadepera, Terrassa, Vacarisses, Viladecavalls, el Pont de Vilomara, Sant Vicenç, Castellbell i el Vilar i Rellinars.
Va per llarg, però implica canviar el model de gestió?
Haurà d’anar lligat a un augment de recursos econòmics, i entenc que també de personal si augmentes una superfície important, però anem pas a pas.
Ja que parlàvem de diners, amb quins recursos compten?
És complicat. No sabria dir el total que podem arribar a tenir perquè tenim un pressupost al parc, però dins del servei de parcs, en què també hi som, hi ha una part del pressupost del servei que és per a tota la xarxa de parcs per a estudis, projectes i contractes, per exemple, el de neteja. Però, a més a més, estem dintre de la gerència que té el servei de les obres més importants, com ara la rehabilitació de la Mata, i que va a part del nostre pressupost. I tenim el personal propi del parc, però n’hi ha d’altres serveis però que està assignat aquí. I de serveis centrals; una part dels de l’oficina administrativa de la gerència, que fan temes de contractació, jurídics i convenis, dedica una part del seu temps aquí.
Encara hi ha en el record el gran incendi del 2003. Vostè que és tècnica forestal, creu que queda cosa pendent urgent per fer?
Sempre hi ha coses per fer. Tenim un pla de prevenció d’incendis que es va renovar ara fa un parell d’anys, que preveu una sèrie de manteniment de camins que intentem coordinar amb els plans de prevenció d’incendis dels municipis. Tenim un pressupost anual per repassar les pistes que es fan malbé per efecte dels aiguats, pel pas del temps, pels cotxes o pel que sigui. Tenim manteniment i desbrossades al voltant dels punts d’aigua d’algunes finques de la Diputació i hidrants. I, pel que fa a treballs forestals, sí que tenim definides (que això abans no hi era) una sèrie de zones estratègiques que es van incorporant a aquest nou pla de prevenció d’incendis. Són zones que, pel que fa a la gestió, han de servir per trencar el combustible d’escala i que, en cas que hi hagi un incendi, puguin servir de punt d’oportunitat per als bombers per actuar. Sempre conjuntament amb objectius de conservació. Depèn de quins llocs, tenim un hàbitat prioritari europeu per conservar, que és la pinassa, i podem fer actuacions per tenir menys càrrega de combustible. Un estudi deia que cada vegada tenim menys espais oberts, que beneficien algunes espècies de flora i fauna; doncs intentem potenciar-los perquè ens creen discontinuïtats i un paisatge de mosaic perquè, quan hi hagi un incendi forestal, existeixin unes zones que provoquin un canvi de comportament del foc. Un dels reptes de l’espai natural, i en què ja treballem, està encarat al canvi climàtic. Hem d’intentar avançar-nos-hi i tenir moltes dades hidrològiques i d’espècies per poder decidir quins punts d’aigua al llarg del parc van bé per a segons quina fauna i tenir aquesta disponibilitat hídrica en tots els nivells. Tenim uns boscos que abans havien estat molt carbonejats, és una zona important de carboneres; però, en el moment que el bosc d’alzines comença a perdre rendibilitat amb els canvis en la vida rural, es fomenta l’abandonament de la gestió i un canvi en el paisatge. En algun lloc, pot ser positiu tenir un bosc madur, que és fonamental per a algun tipus de fauna, però potser hi ha altres zones que s’han de gestionar. No comparteixo la idea de gestionar tot el territori. M’explico. Decidir que en un territori no vols fer cap actuació també vol dir que l’estàs gestionant per a un objectiu concret. Hem de canalitzar i pensar molt bé què volem tenir actuat, què hi volem fer i per a què, pensant sempre que som dins d’un parc natural i que la prioritat màxima ha de ser la conservació, sense abandonar tots aquests altres objectius.
I de fauna, hi ha espècies en perill?
Tenim alguns endemismes, que són només d’aquí, que s’ha de mirar molt bé de conservar, com ara algunes aus rapinyaires que nidifiquen aquí i que estan protegides per normativa d’aus i d’hàbitats, i s’hi estan fent actuacions.
El 2016, es va presentar un pla pilot amb la UAB per vacunar amb un inhibidor de les hormones els porcs senglars i evitar-ne la proliferació. S’ha arribat a aplicar?
No sé ben bé en quin punt està, però els resultats no eren per poder aplicar-lo de manera extensiva. Pel que m’havia arribat, a vegades, es creava una distorsió en la comunitat del senglar.
I cabirols?
Cada vegada n’hi més, i el mitjà que tenim actualment són els caçadors. Es necessiten per poder fer aquest tipus de gestió. Serà més popular o menys, i és una activitat que s’ha d’intentar compaginar amb les altres activitats al parc, com ara caminar i anar en bici, però la caça és l’única eina que tenim per poder fer un tipus de control d’aquestes espècies. Hi ha uns plans cinegètics que aprova la Generalitat, i s’ha de fer correctament.

El perfil

L’inici, el foc del 1994

La imatge de passar d’“un entorn verd a un de negre” d’un dia per l’altre, després d’arremangar-se amb 16 anys ajudant a apagar el devastador incendi forestal del 1994 que va arrasar el Bages, el Lluçanès i el Berguedà, va fer néixer la vocació laboral d’aquesta veïna de Callús que, el 2001, la va portar a la Diputació de Barcelona, concretament a la secció dedicada a la restauració i millora forestal. Hi va estar fins al 2019, treballant per recuperar aquestes zones cremades amb l’Associació de Propietaris Forestals, fins que va entrar com a enginyera tècnica forestal al parc natural de Sant Llorenç del Munt. Amb fills de 9 i 13 anys, encara té temps per fer un màster de gestió d’Espais naturals i troba a faltar poder tornar a dedicar-se a practicar més esport.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia