“Els canvis no han anat bé”

Com que ha estat un procés gradual –des de l'octubre de l'any passat la situació es va complicar i van anar augmentant les dificultats– la desvinculació ha estat progressiva, fins que vaig assumir que s'acabava una relació. No ha estat gens traumàtic.

Jo sempre he treballat amb planificacions a llarg termini i els canvis que hi ha hagut –la desaparició del departament de Medi Ambient i el relleu a la presidència del consorci [Santi Reixach va substituir Miquel Palomeras]– han fet molt difícil poder treballar pensant a mitjà i llarg termini i gestionar pensant en el territori. Les interferències del dia a dia costen molt de casar amb la planificació. No eren discrepàncies sobre cap on encaminàvem l'EIN o sobre la gestió, sinó sobre la manera de fer-ho. Arriba un moment en què si no pots fer la feina d'acord amb els teus principis és millor deixar pas a altres maneres de fer.

En certa manera. Jo portava la direcció tècnica, molt supeditada –massa– a la direcció política. Crec que entitats com aquesta necessiten experts que pensin en el territori, en la seva conservació i en la gent que hi viu. En definitiva, són línies de treball a molt llarg termini. No protegeixes una espècie d'un dia per l'altre, ni aconsegueixes que els ramaders hi ampliïn l'activitat en una setmana. Això xoca amb el dia a dia polític i més quan hi ha tants canvis com ha passat els darrers mesos.

Això no ha estat tan determinant. Al meu entendre, les noves circumstàncies econòmiques es poden adaptar als objectius. Si tens un objectiu clar –la gestió i l'atenció directa a les necessitats de l'Alta Garrotxa i la seva gent–, aquesta feina no ha de ser incompatible amb la disminució de recursos. La tisorada pot afectar grans projectes, però no té per què afectar el treball de fons. Sí que s'ha de retallar, perquè no hi ha més remei, però alerta què toques. En aquest aspecte, segurament és on ha estat més difícil trobar l'encaix.

No personalment. Entenc que això és una feina, per més que m'agradi. En qualsevol cas, potser s'ha valorat poc la meva tasca de tants anys. Tinc la sensació que han tallat en sec una manera de fer, unes pautes que tenien uns objectius a llarg termini. Hi ha hagut una frenada abrupta en coses com ara la comunicació amb els col·lectius, la transparència a l'hora de parlar amb la gent... De cop, ningú sap què passa. Això no és bo per al territori i la seva gent.

El futur del consorci és una incògnita. Hem de veure com es tanca l'any i com es reorganitza de cara al 2013. La integració del consorci en el consorci de salut pública i medi ambient de la Garrotxa (Sigma) crec que no és la fórmula ideal. L'Alta Garrotxa és un territori molt gran, amb unes necessitats molt específiques, i, per tant, veig difícil que una entitat que es dedica a una altra cosa ho pugui gestionar com cal. Tinc la sensació que, en lloc de potenciar la gestió que feia el consorci de l'Alta Garrotxa, s'ha optat per potenciar aquesta altra estructura. I com a geògrafa no veig convenient que pesi més l'estructura burocràtica que la gestió del territori. I una altra cosa important és el pla especial, que fa dos anys que s'està redactant, que estava molt consensuat i resolia temes de conservació i desenvolupament que fa temps que estan pendents. Em preocupa que no hagi quedat encallat i que sigui una altra oportunitat perduda.