Medi ambient

“Agafeu-los, si us plau, estan malalts”

Vilopriu va donar nom a un desastre que hi ha qui sosté que va començar a Camallera

Els veïns explicaven ahir per enèsim cop una experiència nefasta i hi havia qui clamava perquè es trobés el responsable, donant ja per fet que era provocat

“A mi ja m'agradariapensar que ha estat provocat per una burilla”, deia un veí, fart de focs intencionats

Vilo­priu tenia ahir al matí un aspecte estrany. Es veia poca gent pels car­rers i la poca que hi havia s'interes­sava pels veïns. Vilo­priu no era ahir un poble amb càrrecs de consciència, era un poble soli­dari amb aquells que esta­ven pas­sant-ho més magre que ells, sense que això impedís pen­sar en veu alta “aquest cop hem tin­gut prou sort”. A mig matí coin­ci­dien al car­rer Nou l'Àngel, la Car­men, l'Anna, en Miquel i la Pepa. Es pre­gun­ta­ven els uns als altre com els havia anat. La con­versa, amb l'ore­lla tafa­nera del peri­o­dista que pas­sava per allà, s'enca­mi­nava cap a la neces­si­tat d'expli­car cadascú la seva experiència. Tot ple­gat es feia com si no fos la pri­mera vegada que tenien una tro­bada d'aquest tipus.

El toc de vete­ra­nia arri­bava ben aviat quan un aixe­cava la vista i alliçonava els con­ter­tu­li­ans. I tot mirant al cel dei­xava anar: “Aquests són els bons: perquè fan feina; són els cana­dencs.” Es refe­rien a l'avió bom­bar­der que sobre­vo­lava la població per si era neces­sari abo­car aigua damunt una columna de foc que s'havia dibui­xat al cel massa a prop. No hi ha dubte que era el comen­tari de qua­li­tat, el subrat­llat de qui coneix la situ­ació.

En poca estona es repassa el cap­ves­pre de dilluns. “Sem­blava que al mig del poble no calia que ens fes­sin fora. Però vam haver de mar­xar.” Amb raó o sense, ningú expo­sava que la rapi­desa de bom­bers i mos­sos no hagués estat l'ade­quada.

En cap titu­lar periodístic de dimarts ningú no va dub­tar que el foc s'hagués engen­drat a Vilo­priu. El hash­tag creat era #foc­Vi­lo­priu i l'inici de les fla­mes era atribuït a ter­ri­tori vilo­pri­uenc. Tant se val. Ahir al poble dels focs es va sen­tir i no pas només una sola vegada que el foc havia començat a Cama­llera. En la tertúlia exprés del car­rer Nou també va aparèixer el tema. Un ter­tulià o ter­tu­li­ana, ara no ho recordo, ho va esmen­tar. La res­posta va ser prou con­tun­dent. “Ja pots comp­tar. No era a Cama­llera, no. Era a Vilo­priu.”

La xer­rada va desem­bo­car en un atac de sin­ce­ri­tat, obvi­ant –o no– que hi havia una ore­lla xafar­dera. Era una cura analgèsica de sin­ce­ri­tat. Tam­poc recordo qui ho va dir, tot i que és ben cert que ho vaig sen­tir. La frase és con­tun­dent: “Tots sabem qui són. Però no els aca­ben d'aga­far. Aga­feu-los, si us plau. Estan malalts, pobrets. Ho cre­men tot.” A Vilo­priu ahir era el dia del “ja ho tro­bava jo estrany”. Qui més qui menys tro­bava estrany que pas­ses­sin una tem­po­rada de focs sense tenir-ne un amb el nom propi. La tertúlia es des­pro­gra­mava amb la mateixa rapi­desa que s'havia con­vo­cat.

El nou­vin­gut del car­rer Nord

En Jofre Sebastià és un “nou­vin­gut” a Vilo­priu, un dels veïns del car­rer Nord que va ser eva­cuat cuita-cor­rents dilluns al cap­ves­pre. “Els mos­sos van actuar molt de pressa. Abans de les set ens pica­ven a les por­tes i ens deien que féssim via a mar­xar perquè el foc venia cor­rents.” En Jofre ja fa anys que es va esta­blir al poble, on viu amb la seva pare­lla i tres fills. La seva con­dició de foras­ter diu que l'habi­lita per dir les coses com, ell dóna a enten­dre, un nas­cut a Vilo­priu no podria expli­car. “Sóc fill de Bar­ce­lona i penso que per això puc dir les coses sense tenir pèls a la llen­gua.”

El jove no té cap pro­blema per fer-me entrar a casa i des­criure'm la sen­sació que havia tin­gut hores abans. Acom­pa­nyats de l'oca que vigila la casa, ense­nya per on va córrer el foc el ves­pre abans. Amb el dit, asse­nyala la pineda on va veure sor­tir el foc: “Aquest foc es va encen­dre allà mateix on va cre­mar aquell que van atri­buir al tal Vilo­priu”. També ho des­cri­via amb extre­mada clare­dat. “Avui sem­bla que no va pas­sar res, però ahir aco­llo­nia.”

Expe­ri­men­tat com els ter­tu­li­ans que l'havien fet petar un pèl més amunt de casa seva una estona abans, en Jofre se'n fotia, res­ca­tant la iro­nia del sac de la por. “Aquí a Vilo­priu som uns bons cris­ti­ans. Estem acos­tu­mats a parar la galta.” Com a para­digma, m'atre­veixo a dir que de bona part del poble, el veí del car­rer Nord expli­cava com n'estan de farts de la mala fe dels pis­to­lers del foc. “A mi ja m'agra­da­ria pen­sar que ha estat pro­vo­cat per una buri­lla”, arri­bava a dir.

La seva per­cepció de la rea­li­tat més imme­di­ata té una cons­tant, el foc. “Des dels 14 anys que sóc a Vilo­priu, cada estiu n'hem tin­gut, de focs. Aquest era el pri­mer, dels que recordi, que no n'havíem tin­gut cap. Ho vaig pen­sar massa aviat.” La seva estadística des­munta qual­se­vol recompte periodístic meti­culós. “He per­dut el compte. Cada cop que veig un arti­cle dient els focs que s'han encès a Vilo­priu recordo totes les bales de palla que han cre­mat i no s'han comp­tat com a foc.”

Vilopriu va viure ahir una jornada de reflexió. Què hauria pogut ser i no va passar. Aquells que opinaven coincidien: estan tips de focs. La paraula piròman no s'atrevia a l'articular-la ningú.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia