Memòria històrica
Un camp regat de sang
El 19 de març del 1874, durant la darrera guerra carlina, 27 voluntaris per la llibertat van ser assassinats al camp del Candell per les tropes de Francesc Savalls
Amb el pas dels anys, l'indret es va convertir en un espai de pelegrinatge dels liberals gironins i fins i tot el president Francesc Macià va assistir a l'homenatge del 1933
Fa mesos que les tropes carlines es passegen triomfalment per l'interior del país. La derrota del general Cabrinetty a Alpens (el Berguedà) ha marcat un punt d'inflexió en l'evolució de la guerra i, a poc a poc, van caient algunes poblacions com ara Banyoles. Al març, la vila d'Olot és assetjada i els carlins aconsegueixen traspassar les muralles i saquejar algunes cases. A Girona s'organitza una columna per intentar trencar el setge. El destacament, comandat pel general Eduard Nouvilas, està format per 2.500 homes repartits en dos batallons de caçadors, Arapiles i Barcelona, dos del Regiment de Cadis i de Navarra, un esquadró de cavalleria d'Alcantara, tres companyies de carrabiners i 120 voluntaris de la llibertat. Quan arriba a l'altura de Banyoles, el general dubta si prendre el camí de Mieres o el de Besalú, però finalment es decanta per aquesta darrera opció. Fa dies que els tradicionalistes estan alertats de l'arribada dels reforços i hores abans de l'enfrontament passen per les cases per advertir els veïns que tanquin el bestiar i es quedin a casa seva. Quan les tropes governamentals travessen per la Badosa de la vall del Bac en direcció a Olot, s'adonen que s'han ficat en una autèntica ratera i comencen a rebre els atacs dels carlins. Però és massa tard. No hi ha marxa enrere. La topada més forta es produirà a la muntanya del Toix, prop de Castellfollit de la Roca, on el general Nouvilas rebrà una severa derrota. Els carlins, a més a més, hi obtenen un botí sucós: quatre canons, 150 cavalls, 200 fusells, abundant munició i una caixa amb més de 70.000 duros. L'endemà, entren triomfalment a Olot.
La tragèdia que tenyirà de sang el camp del Candell tindrà com a protagonistes alguns d'aquests presoners. Per a ells, començarà una autèntica processó cap a la mort. Des de Castellfollit seran traslladats a les Preses i faran nit a Olot; i l'endemà, arribaran a Besalú, on seran confinats al primer pis de la casa de la vila. Segons el testimoni d'un dels supervivents, pel camí rebran tota mena “d'insults i vexacions per part de la soldadesca” i, en passar pels pobles, “les dones partidàries de la causa ens escopien a la cara. Ens ensenyaven una creu, però Crist no apareixia enlloc”. Abans de la matinada, fins a sis capellans es presenten al calabós per oferir els darrers auxilis. Poc abans de les sis, les tropes formen i condueixen els presoners a un camp situat al peu del mas Candell. Segons la mateixa versió, el pilot d'afusellament llançarà fins a tres descàrregues, que provocaran la caiguda de tots els voluntaris. Pocs instants després, “els soldats carlistes de dos en dos ens anaven rematant”. El seu destí sembla sentenciat, però algun dels voluntaris aconsegueixen salvar la vida perquè “el titulat brigadier carlista Vilojoliu, que degué sentir vibrar en el seu cor alguna fibra humana, es va interposar entre nosaltres i els seus i amb el sabre en mà va cridar: «Prou carnisseria, salvatges...!» Llavors, només llavors, van parar les descàrregues, ens apagaren les bruses enceses pel foc dels dispars i ens en vàrem salvar cinc o sis.” Si fem cas del llibre de registres i defuncions de la parròquia de Besalú, 27 persones van morir a l'acte. Els altres sis, tot i rebre ferides de gravetat, van aconseguir l'indult. Malgrat tot, a la base de la creu commemorativa encara s'hi llegeix una inscripció en la qual es demana “gloria a los 33 liberales fusilados”.
Pocs dies després de la tragèdia, la notícia començarà a escampar-se a través de la premsa. I, ben aviat, es bastirà el mite dels «màrtirs de Besalú, immolats per la llibertat». Alguns anys després, l'indret es convertirà en un lloc de memòria dels liberals gironins. El cerimonial es repetirà any rere any, amb una comissió expressament creada i una desfilada encapçalada per un domàs negre que es dirigirà cap al camp a toc de marxa fúnebre. Els centres republicans hi enviaran adhesions i, en alguns casos, hi desplaçaran delegacions amb els seus estendards i domassos.
Després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, les visites es reprendran el 1932, en el primer aniversari després de la proclamació de la república. L'any següent, en la cerimònia hi haurà un convidat de luxe, Francesc Macià. En el seu discurs, el president de la Generalitat afirmarà: “La sang que va vessar-se en aquest camp és la contribució que cal que de tant en tant es doni en defensa de la llibertat.” Malgrat tot, no ha estat fins fa pocs mesos que aquell camp regat de sang ha tornat a rebre un homenatge de la ciutadania.